Documentació
Res de sobrer
La mort de Joan Vilacasas, pintor i escriptor, ha tingut un ressò tirant a discret en els mitjans de comunicació. Semioblidat els últims anys, s'havia sobreviscut a si mateix en una residència, víctima d'una llarga malaltia. A la dècada dels 60, però, havia obtingut un prestigi internacional ben notable, del qual en són mostres les obres que té repartides per museus tan prestigiosos com la Tate Gallery londinenca. Nascut a Sabadell el 1920, donat a conèixer als anys 40 a l'Acadèmia de Belles Arts local, la seva obra pictòrica aniria evolucionant des d'un postimpressionisme de tocs naïf fins a l'abstracció a partir d'una llarga estada a París -fruit d'una d'aquestes beques de l'Institut Francès de Barcelona de què es beneficiaren tants artistes catalans del moment i de reconegut prestigi posterior.
Vilacasas trobà la seva forma d'expressió més característica en les anomenades planimetries, pintures abstractes de referents figuratius, inspirades en vistes aèries de ciutats. La geometrització, deutora de Mondrian i Léger, li conferirà una elegància molt personal que contrasta amb el traç brutalista de bona part de l'informalisme de l'època -per bé que ell també estigués adscrit al moviment.
Més endavant, als anys 80, les astrometries -vagament inspirades en els artefactes del cinema de ciència-ficció- confirmarien aquesta tendència a l'ordre i a la construcció -també visible en les escultures, naus espacials fetes de deixalles, o les ceràmiques, marcians de terra cuita.
No es pot pas dir, però, que ell fos especialment ordenat: a la seva vivenda-estudi del carrer Consell de Cent s'hi acumulava una ingent quantitat d'objectes, recollits dels indrets més diversos, que conformaven un escenari entre enjogassat, misteriós i claustrofòbic, que en el seu bigarrament i el seu caràcter heterogeni deixava molt enrere aquella cèlebre associació de Lautréamont entre un paraigua i una màquina de cosir damunt una taula d'operacions. L'estudi de Vilacasas era un bon reflex del seu univers, a mig camí com estava de la ironia, el gust per les tradicions populars i el caràcter pop que resultava del conjunt. Bonhomiós i acollidor però temperamental i susceptible, extravertit i alhora malfiat, la modernitat de la seva pintura contrastava aparentment amb el to més tradicional de les seves novel·les, obres de teatre -firmades amb el pseudònim de Carles Valls-, guions per a ràdio i televisió i monòlegs per a Joan Capri. L'obra pictòrica i la literària compartien, però, el mateix sentit de l'humor i el mateix gust per la sobrietat, la claredat i la precisió: no hi havia res de sobrer ni en la línia ni en la paraula. Tot allò que l'una devia a Mondrian o Léger, l'altra ho tenia en comú amb Simenon.
Amic o conegut d'alguns dels creadors que més admirava, d'Yves Klein a Simenon mateix, només a Sabadell se li han dedicat, en vida, exposicions antològiques -a l'Acadèmia de Belles Arts i al Museu d'Art-. Cal celebrar, en canvi, que tant Edicions 62 -gràcies a Jordi Cornudella, sembla ser que instigat per Enric Casasses- com la sabadellenca editorial La Mirada hagin començat, aquests últims temps, a reeditar-li els textos, alguns finalistes de premis importants quan van aparèixer: de moment, s'han recuperat la novel·la semipolicíaca Operació Viaducte i els tendres i irònics Sis contes.
Tota la seva obra narrativa gira a l'entorn del món de l'art i les intrigues que l'envolten, amb l'excepció de Jourdain 65, centrada en els premis literaris. Si una part d'aquesta obra té un fort component satíric -Matèria definitiva, sobre la societat sabadellenca de la postguerra, i Nnoba fygurassió, sobre l'esnobisme d'algunes avantguardes-, l'altra part evidencia una profunda tendresa de fons -Operació Viaducte i Aiguafort del XII-. Pel que fa a l'extraordinària Doble blanc, que acaba de reeditar-se, és la gran novel·la catalana a l'entorn de l'artista contemporani, molt anterior a Benzina, de Quim Monzó. Els dos pintors que hi apareixen, complementaris i contraposats alhora, es poden veure com un doble autoretrat del mateix autor, sempre propici a incloure la pròpia experiència autobiogràfica en l'escriptura.
Pel que fa al teatre i els monòlegs de Vilacasas, responen a un vessant més costumista -per això els signava amb pseudònim-, també prou característic del personatge.
Cosmopolita i localista, amant de les velles tradicions, dels Encants i del Molino, de Simenon i de Star Wars, de la puresa del romànic i de les parets blanques d'Yves Klein, avantguardista i popular, sarcàstic i tendre, Joan Vilacasas tenia força coses en comú amb el seu amic Joan Oliver, que va dedicar-li un poema, com també ho feren Salvador Espriu i Enric Casasses -mentre que Joan Brossa, que va viure a casa seva a París, li dedicà un llibre sencer-. Amb Oliver, també sabadellenc i vint anys més gran, l'unien aspectes com ara l'humor de ressons crítics, la tendència a la sobrietat i la irrenunciable voluntat ètica; però, si l'un va morir reconegut -ni que fos com a inconformista-, l'altre ho ha fet en un semioblit del qual només algunes persones i institucions de la seva ciutat natal i algun editor barceloní han semblat interessats a rescatar-lo. Caldrà, a partir d'ara, quan ja ens en falta una dimensió -la del personatge, un veritable homenot-, remirar i rellegir Vilacasas, pintor, gravador, ceramista, escultor, novel·lista i dramaturg, per retrobar-lo en la pulcritud de la línia i la concisió de les paraules.
Botons
Tornar