Documentació
"La catalana, és una literatura com la francesa"
Enric Casasses considera que Europa no vol admetre que som una literatura important des de Llull
És un dels poetes de l'antologia que es prepara en alemany de cara a Frankfurt, juntament amb Escofet, Sunyol i Pons. Quina utilitat tenen aquestes antologies?
Poquíssima. Som els quatre que vam anar a un recital de Munic. Ens van demanar els poemes per traduir. En aquest cas les traduccions estan bé. Però en general les traduccions fetes així cuita-corrents perquè hi ha un recital a Varsòvia o a Torí no serveixen de res. Costa molt de temps traduir un poema breu.
Quin paper pot jugar la poesia en una fira com la de Frankfurt?
La poesia és el més fort d'una cultura. A Alemanya, si no tenen Joan Maragall des de l'escola, com hi tenen Baudelaire o Leopardi, no en poden entendre res, de la cultura europea.
Després de l'experiència de Guadalajara, com veu la Fira de Frankfurt?
La Fira és folklore comercial. Si Catalunya apostés fort per la seva literatura i el seu art, seria el gran negoci per a tothom. Hi ha un corpus importantíssim, viu. No és una cosa de més a més. És una literatura, com la francesa o la italiana. No som una comunitat històrica: som una realitat compacta, única, un univers. Això no es juga en una fira d'editors: és una qüestió de vida o vida.
¿Creu que la literatura catalana anirà guanyant en el seu reconeixement europeu?
No. Europa no vol reconèixer que som una literatura important, i que ho som des del temps de Llull. No acceptaran mai que s'hagin equivocat així, els fa vergonya. Prefereixen folkloritzar-nos, sobretot França i Espanya, que són els que sí que saben que hi som, des de sempre.
Què pensa quan no troba un llibre seu, més o menys recent, en una llibreria?
Tota la dinàmica editorial és difícil d'entendre. No se sap què volen. No pensen ni en els escriptors ni en els lectors, ni tan sols en els diners. Però la poesia se'n va sortint i arriba, d'una manera o altra, a pesar d'això i d'allò. La poesia, si la col·loques als prestatges de les llibreries, a poc a poc es va venent, sempre: no passa de moda.
Quines són les virtuts de la prosa retallada?
Una cosa és el ritme del llenguatge i una altra és el canvi de línia, que també et marca, en la lectura. La distribució de les línies, del pas de ratlla, també és una figura de la retòrica. Jo jugo amb tot. També faig síl·labes comptades. I músiques contemporànies.
¿Una última reflexió sobre la poesia de l'experiència?
La qüestió és que parlin de la vida, no que es limitin a explicar-me la seva. Ausiàs March diu de l'experiència "que de les arts és la que més profita".
Alguns crítics parlen d'una certa violència en el seu ús del llenguatge.
La societat actual, al nivell de la comunicació, és molt violenta: la consuminicació: agressió lingüística constant, del pot de llet a la parada del metro. La poesia pot semblar violenta, però és l'única forma de llenguatge que no ho és: no t'obliga a comprar res. Que fumis o no fumis, és cosa teva.
Enric Casasses (Barcelona, 1951) va publicar els seus dos primers llibres de poesia, La bragueta encallada (1973) i La cosa aquella (1982), en edicions alternatives i en plena vigència del moviment contracultural. El 1991 publica una segona edició de La cosa aquella a Empúries, coincidint amb l'inici del seu reconeixement entre lectors i crítica. Fins avui, Casasses ha publicat 24 llibres de poemes, alguns de premiats: La cosa aquella (1991, Crítica Serra d'Or), No hi érem (Empúries, 1993, Premi de la Crítica), Calç (Proa, 1996, Carles Riba), D'equivocar-se així (Edicions 62/Empúries, 1997, Ausiàs March), Plaça Raspall (Edicions 62/Empúries, 1998, Joan Alcover).
Inclassificable, la poesia de Casasses fa incursions en la poesia trobadoresca, en el Renaixement i el Barroc, en la poesia surrealista, en el moviment dadà, en la cultura underground i en la psicodèlia, mostrant sempre un coneixement profund de la tradició literària pròpia i europea. Casasses ha fet servir totes les formes: versos inèpics, prosa retallada, poemes en prosa amb estirabot, versos lliures i sonets. I en totes les formes el llenguatge és portat al límit com si mai no pogués esgotar totes les seves possibilitats de forma i de sentit. Una exploració acompanyada d'ironia i sentit de l'humor: "De poetes sense sentit de l'humor i que siguin bons n'hi ha molt pocs", afirma. I si un dels trets definidors de la seva poesia és l'oralitat, Casasses forma part del grup de poetes que amb els recitals contribueixen a la revitalització de la poesia. Traductor de Conan Doyle, Nerval i Blake, ha treballat en l'edició de Perles de Verdaguer (Edicions 62) i d'una novel·la inèdita de Juli Vallmitjana (Edicions de 1984). Les seves darreres publicacions són el poemari Que dormim (Edicions 62/Empúries, 2002), la peça teatral Do'm (RE&MA, 2003) i La manera més salvatge (amb Comelade, Discmedi, 2006).
Tornar