Documentació
Autora i precursora
No seria fàcil trobar un llibre on sortissin compartint la pàgina de crèdits una autora i una precursora. Això ha succeït a Ciutadanes. Ruta de les dones de Barcelona, l'Hospitalet, Sant Adrià, que ha editat l'Ajuntament de Barcelona a través de l'Institut del Paisatge Urbà. L'autora és la popular Isabel-Clara Simó i la precursora la historiadora Isabel Segura, que el 1995 va publicar Guia de dones de Barcelona, un seguit de recorreguts a través dels segles que volien oferir una visió de la ciutat des de l'òptica femenina. Segura aprofitava aleshores l'ocasió per emprendre una campanya perquè el nomenclàtor dels carrers, clarament descompensat a favor dels homes, s'equilibrés una mica més, cosa parcialment aconseguida en aquests darrers anys.
Isabel-Clara Simó es reconeix deutora del treball d'Isabel Segura des de la introducció, quan no té cap problema a dir que va fer "una imprescindible descoberta" en llegir el llibre de la precursora quan va acceptar l'encàrrec de confegir uns itineraris urbans des del punt de vista femení, sis a Barcelona, un a l'Hospitalet i un darrer a Sant Adrià de Besòs. Al marge de qualsevol altra consideració, un no pot deixar de pensar que sovint les institucions editen textos importants -i Simó té raó: el de Segura ho és- i no saben fer-los arribar al lector, els manca el cuc que les editorials privades solen tenir.
La diferència entre la manera de concebre un llibre i l'altre és la visió d'historiadora que domina Guia de dones i la voluntat divulgadora que s'ha autoimposat lsabel-Clara Simó. Simó ha dividit el seu treball en dues parts ben diferenciades.
En la primera, emmarcada a Barcelona, tres dels itineraris transcorren a la ciutat antiga (Dones al poder, Menestrals i científiques i Dones del poble), el quart (Artistes, burgeses i revolucionàries) reparteix el passeig entre l'Eixample, Sants, Montjuïc i Gràcia; el cinquè (Dones de la burgesia) torna a insistir en el món de la burgesia, ara a Sarrià i les Corts, i el sisè (Dones que s'organitzen) té lloc a Horta i al Guinardó.
La capacitat provada de Simó d'explicar històries destaca sobretot en els quatre primers itineraris, on ens explica, per exemple, que el vell carrer de la Flor del Lliri, situat prop del mercat de Santa Caterina, era el de les dides, uns personatges avui pràcticament inexistents, però popularíssims en un altre temps. Sabem també que una roba signada per Elisava, conservada al Museu Tèxtil i de la Indumentària, és potser la més antiga firmada per algú que es conserva a Europa, o que l'abril del 1624 hi va haver una revolta de filateres al carrer de Montcada, o que les dones que tenien cura dels malalts de lepra es coneixien com a margaridoies. Ho explica amb amenitat i força, perquè els lectors i lectores s'ho passin bé i també perquè prenguin consciència de la marginació de la dona al llarg dels temps.
Simó inclou també textos d'altres autores (Montserrat Roig, Clementina Arderiu, Maria Aurèlia Capmany, Cristina Peri Rossi...) com a complement dels seus itineraris, i de pas algunes biografies de ciutadanes que van servir d'exemple al seu moment.
Havent quedat palès que el llibre és suggestiu per molts motius, paga la pena dir també que Dones que s'organitzen, el darrer itinerari barceloní, situat a Horta i el Guinardó, és el més coix de tots, i que un hi troba a faltar alguna cosa més que les bugaderes d'Horta i la líder anarquista Frederica Montseny.
Tot i que Dones que s'organitzen potser no era el títol més indicat, hi he trobat a faltar personatges que són al nomenclàtor, com ara donya Quimeta, mestra popular i tia del doctor Josep Trueta, les treballadores conegudes com les dones del cànem -que tenen una placa a la rambla del Poblenou, igual que donya Quimeta-, Joana Tomàs, una dona del Clot que va lluitar per la millora de les condicions de vida del seu barri i que va merèixer uns jardins que porten el seu nom, i alguna lluitadora de les fàbriques de Sant Andreu.
El mateix retret es podria fer als més aviat pobres itineraris de l'Hospitalet -on un hi troba a faltar, per exemple, la famosa Pura, la lluitadora de les barraques de la Bomba primer, i després de Bellvitge-, i Sant Adrià, on les adrianes -dones del Camp de la Bota organitzades en una associació admirable- són una fita a tenir ben present, que no es pot menystenir.
És com si a Isabel-Clara Simó, que mai defalleix, li hagués mancat en la segona part de Ciutadanes la força que demostra en la primera part d'aquest llibre atractiu que ella, generosament, comparteix amb la precursora, la infatigable Isabel Segura, que continua lluitant per una ciutat més justa amb les dones.
Tornar