Documentació
La doble vida del senyor Esteve
L’arquetip creat per Rusiñol i consolidat pel teatre tenia una imatge ben diferent de la novel·la, que fa 100 anys
Entre el record del seu avi, les seves pròpies vivències i contradiccions i la llavors recent acabada traducció de l’obra d’Alphonse Daudet Tartarín de Tarascón —un burgès de províncies atrapat entre la modernitat i el provincianisme— Santiago Rusiñol (1861-1931) va crear un dels arquetips més grans que ha generat mai la literatura catalana, el senyor Esteve, “un símbol social que durarà mentre el nostre poble, com a grup social, existeixi”, va definir-lo Josep Pla el 1942. L’home de seny, estalviador, d’ordre, constructor de petits imperis que van servir per aixecar-hi a sobre un país va sorgir de l’obra teatral que Rusiñol va estrenar, amb èxit, el 1917. Però aquell Esteve havia nascut amb un altre significat, com si fos un autèntic doctor Hyde del primer, 10 anys abans, el 10 de març de 1907. I molt lluny d’un escenari: en una novel·la, L’auca del senyor Esteve,
sempre sepultada per l’impacte de la seva adaptació dramàtica. La transformació d’aquell senyor Esteve novel·lesc, demà passat centenari, podria alimentar un altra auca.
Vetes i fils de casa. L’escriptor no va haver de documentar-se gaire per escriure L’auca... ni per reflectir la mentalitat del seu protagonista, el senyor Esteve; ni tan sols va haver de pensar el nom de la botiga. La Puntual era com es coneixia la fàbrica de filatures que el seu avi, Jaume Rusiñol I Bosch, tenia a Manlleu, instal·lacions que els carlistes li van cremar. D’altra banda, els ofecs del Ramonet, el nen que dinamitarà la tradició familiar de botiguers per ser artista, són els mateixos que patirà Rusiñol, que fins als 25 anys treballarà a les oficines que la família tenia al carrer Princesa, 37, de Barcelona. Els ideals d’un, la vocació de l’altre i els neguits de tots li eren, doncs, ben propers.
Un sacseig al Sr. Esteve. “Silenci, discreció, economia, sequedat d’emocions, de tot el que s’ha de tenir a la vida per no tenir pena ni glòria, per no ser vist ni mal vist, per passar sense destorb, per allargar i per no ser pobre”. Aquesta és una de les moltes garrotades que, a L’auca, rep la burgesia menestral barcelonina de finals del XIX, aquella “classe neutra” que encarna tan bé el sector del tèxtil, incapaç d’entrendre un progrés que els passarà per sobre, o l’improductiu art, és clar; incapaç ni d’especular en l’expansiva Barcelona, com demostra l’Esteve quan ven el “terreno” i la torre comprats al barri de Gràcia. Només saben estalviar i demanar ordre, una estabilitat social simbolitzada en la caserna militar tan a tocar de la botiga de La Puntual. Però en la crítica a aquesta classe Rusiñol hi deixa a L'auca una petita escletxa de redempció. “A diferència del seus escrits anteriors, especialment a L’esquella de la Torratxa, aquí hi ha un intent de sacsejar aquesta burgesia per aconseguir que sigui realment moderna i burgesa, perquè no n’és prou”, apunta Margarida Casacuberta, professora de literatura catalana a la Universitat de Girona i experta en l’obra de Rusiñol. És una revolució com la que proposa Giuseppe di Lampedusa a El gatopardo: aconseguir que una classe social reaccioni, que ho canvïi tot, per seguir manant. Un intent modernitzador que faran també ideòlegs com Víctor Balaguer, Joan Mañé i Flaquer, Joan Maragall... Per veure el contrast, Casacuberta fa un símil amb l’obra de Thomas Mann, Els Buddenbrooks (1901): “Estructuralment també són tres generacions i un negoci que s’estronca; però Mann reflecteix un món decadent, acabat, on no hi ha el component obert, regeneracionista, de l’obra de Rusiñol. Aquí, per a la catalanitat, el modernisme no té aquesta imatge de final de cicle, es manté la ficció del progrés”. En qualsevol cas, Rusiñol havia iniciat ja subtilment la redempció del burgès Esteve.
El burgès transformista. El 12 de maig de 1917, al Teatre Victòria, al cor del Paral·lel, s’estrena la versió dramàtica de L’auca. La novel·la portava venuts uns 15.000 exemplars, segons Casacuberta. Era un èxit popular malgrat que la crítica no l’havia deixat gaire bé. L’estructura narrativa és molt senzilla: l’obra és una acumulació d’anècdotes poc travades. El senyor Esteve, en l’imaginari col·lectiu, tenia una imatge molt més negativa que la que havia proporcionat la novel·la, en part gràcies a la imatge que havia difòs la sèrie que del personatge en feia el caricaturista Josep Costa, Picarol, a L’Esquella: barret de copa, ulleres fosques... La peça teatral va rebaixar el grau d’ironia sobre el personatge i en potenciar el vessant costumista, més tradicional i elegíac del personatge, convertint-lo en un arquetip molt més afable. Què havia passat? “Bàsicament, la Setmana Tràgica, el 1909 —creu Casacuberta—. Davant el conflicte social, Rusiñol s’agafa a la seva biografia familiar i als valors de la societat burgesa”. És així com el senyor Esteve dels escenaris tindrà un seguit de referents antitètics al novel·lístic: serà liberal en lloc de reaccionari; francòfil enlloc de neutral; tindrà un major grau d’humanitat en lloc de la hipocresia. Per justificar el personatge, Rusiñol retoca fins i tot el marc temporal de l’obra: endarrereix l’acció dramàtica 30 anys en relació a la novel·la per ajustarho a la seva biografia i justificar més el comportament provincià del senyor Esteve. I en el summum, el protagonista teatral reconeixerà la vocació artística de Ramonet. Era clar que el senyor Esteve dels escenaris era un altre. Cròniques d’un poble. La mirada sociològica de L’Auca és una altra de les seves virtuts. “Era un personatge molt llest, amb una gran capacitat per captar el detall significatiu”, aclareix Casacuberta sobre l’autor. La novel·la està d’aquesta facilitat: el català dels Esteve, especialment de l’avi, està ben esquitxat de castellanismes (“Rusiñol és de l’escola del català que es parla”); el temes de conversa de la família són que afecten la burgesia del moment —arancels, estabilitat social—; la influència cabdal en el seu pensament del Diario de Barcelona (El Brusi), far de la burgesia fins just el tombar de segle, quan serà substituït per una més moderna La Vanguardia, on col·laborarà Rusiñol; l’arribada del lleure i del concepte de societat massificada; la substitució del quinqué de gas pel llum elèctric... I la transformació, és clar, de Barcelona, de la ciutat marcada pels murs de la Ciutadella i els seus glacis per on juga el jove Esteve fins a la que creix per l’Eixample I l’annexió de pobles com Gràcia. “És la primera gran novel·la, potser amb La febre d’or, que reflecteix la transformació de Barcelona entre 1830 i 1906”, defensa Casacuberta. Poques coses més hi caben, doncs, en un auca.
Tornar