Documentació
Ni organització Ni figurants
No era cap novel·la que transmetés la sensació d’estar davant d’un caràcter literari imprescindible o necessari, però quan la Nova Biblioteca Selecta va reeditar Operació Viaducte, quarantados anys després de la seva publicació, el lector d’avui va poder descobrir que el pintor Joan Vila Casas (1920-2007) era també un escriptor que sabia narrar amb amenitat, que aconseguia instruir i que —a pesar de la força massa primària del relat, a pesar de l’ús d’unes expressions verbals excessivament vinculades a l’època de l’escriptura, a pesar d’una sèrie de simplificacions argumentals— era capaç de proporcionar una lectura entretinguda I agradablement lleugera al voltant del submón de l’art de la falsificació de l’obra dels artistes consagrats. A Operació Viaducte, que tenia un fons d’intriga com a fil rector de les peripècies dels personatges, Vila Casas s’ocupava de ridiculitzar l’opacitat expressiva dels crítics d’art, les dèries dels col·leccionistes desinformats, els moviments sinistres que bateguen rere les grans subhastes, i s’acabava enlairant cap a una zona on investigava les relacions conflictives que s’estableixen entre la veritat i la mentida o l’aparença i la realitat. Més enllà de l’anècdota que subministrava l’alè del relat, tot l’imaginari que utilitzava l’autor pertanyia a l’àmbit artístic: és el mateix que passa amb Doble blanc, la seva primera novel·la, publicada l’any 1960 i que ara es té l’oportunitat de llegir mentre es té la sort de constatar que també hi són presents la majoria de les virtuts esmentades abans. Doble blanc també es caracteritza per la velocitat de la prosa I per la rapidesa de la construcció argumental, però aquí és inútil buscar-hi cap mena d’intriga policíaca perquè Vila Casas opta per submergir-se en un escenari on el que hi predomina és la lluita dialèctica entre dues maneres d’entendre l’art i els esforços i els afanys de dos pintors catalans per sobreviure dia a dia en el París de l’any 1958. Potser tot el muntatge de la novel·la s’origina a partir d’un episodi una mica inversemblant perquè, en efecte, costa una mica de creure que un pintor amb experiència i prou reconegut es deixi convèncer tan de pressa pel jove pintor nihilista que el visita al seu taller sobre la conveniència de penjar els pinzells, i que accepti sense cap incertesa la conseqüència directa de proclames com la següent: “No et càpiga dubte que el dia que l’home pur sabrà comprendre que l’art, el veritable, no és el que es troba ordenat i catalogat en la llargada inacabable de quilòmetres de paret de museu, sinó el que té a tocar, ran de nas, com tu al teu replà de l’escala i jo a la porta del carrer del meu estudi, el quadre, el nostre quadre, ja no tindrà raó d’existir”. Sigui com sigui, el pintor amb experiència creu en la personalitat i l’embranzida filosòfica del pintor jove, destrueix la seva obra, i aleshores inicien tots dos un pelegrinatge rocambolesc, a frec de la indigència, a la recerca d’una feina manual que els reconverteixi en una peça artística vital. Vila Casas retrata les estratègies de la supervivència, la picaresca que alimenta els barris marginals, ironitza sobre la moda de l’existencialisme com a negoci i, al darrere de qualsevol peripècia, hi apareix sovint tot un seguit de disquisicions de caire estètic sobre el passat i el futur de la pintura, sobre l’oposició entre l’art figuratiu I l’abstracte i, en fi, especulacions raonades al voltant de la qüestió fonamental, el sentit de l’art en la vida contemporània i de l’organització dels figurants que se’n volen aprofitar Més enllà del detonant poc factible que enceta la novel·la, més enllà del bagatge intel·lectual que ocupa els diàlegs entre els dos protagonistes, Doble blanc agrada per l’habilitat amb què Vila Casas col·loca en el ritme del relat les impressions físiques, les impressions auditives i visuals de París, per la relació entranyablement absurda que es consolida entre els dos pintors, com si fossin dues criatures escapades d’alguna obra de l’absurd, per la voluntat que va demostrar tenir l’autor de construir una literatura que transités per uns paràmetres allunyadíssims dels patrons oficials de l’estètica grisa de l’època. Doble blanc també agrada perquè s’hi troben uns passatges que són perfectament vàlids més de quaranta anys després de la seva escriptura, uns passatges que revelen i denuncien la submissió de la creació artística al mercat, i que poden ser aplicables tant al món de l’art pictòric com al món de l’art literari d’avui: “Jo he conegut pintors mundans, que fan cada dia, per gust, el que jo vaig fer ahir vespre: sopar amb un president de Saló i una comtessa. Fan molta pena. Res que faci tanta pena com un pintor organitzat I amb ganes de figurar”.
Tornar