Documentació
"A fora no hi ha res"
Joan Margarit presenta 'Casa de Misericòrdia', un poemari que "travessa" la vida del poeta i alerta els lectors que el món sense l'empara dels versos seria encara pitjor
Les Cases de Misericòrdia eren unes institucions de la postguerra que acollien nens orfes i gent necessitada. Eren llocs durs, severs, sovint fregaven la maldat, però la intempèrie era molt pitjor. Això explica que, malgrat tots els malgrats, les viudes d'homes afusellats al final de la Guerra Civil maldessin per fer-hi entrar els fills que no podien mantenir.
És el que passa amb la poesia, segons Joan Margarit: potser serveix de poc, però la vida sense els versos seria encara més espantosa. "La poesia és ara l'última casa de misericòrdia", conclou el poeta en el poema que dóna títol al seu nou llibre.
Casa de Misericòrdia (Proa) aplega 64 poemes que Margarit ha sabut trobar ("jo no creo, els poemes ja hi són") i que ens ajuden a no sentir-nos tan desemparats. "Un analfabet és algú que no es coneix gens a si mateix, i avui l'analfabetisme és brutal. Si et deixes portar, la societat t'empeny cap a fora, i a fora no hi ha res, absolutament res. El decorat serveix mentre no et passen coses greus. Però quan la persona que estimes se'n va amb algú altre o quan se't mor un fill, llavors el decorat cau a trossos".
És llavors, en aquests esclats de crisi, quan necessitem més que mai eines d'autoconeixement com la música, la religió, l'arquitectura ("entesa com una església romànica o com una catedral gòtica, no pas com la torre Agbar") o, per descomptat, la poesia.
Tragèdia i alegria
"Els poemes surten del món, de la dificultat, del dolor, de la barreja entre tragèdia i alegria, entre felicitat i desastre, d'aquesta massa informe de fang i metalls preciosos que és la vida", explica el poeta i arquitecte.
Joan Margarit (Sanaüja, 1938) descriu Casa de Misericòrdia com un llibre que "travessa" la seva vida. "Un esdeveniment te'l pots mirar des de fora, pots passar-hi de llarg o pots entrar-hi i travessar-lo. Entrar en una gran pena és molt difícil, però és l'únic camí per treure'n un rendiment".
"Si pica, cura"
El poeta, que es reconeix fill del romanticisme i de l'avantguarda, creu que "un bon poema ha de ser cruel, en el sentit que si pica, cura". El poema que pica és aquell que d'entrada sorprèn el lector i, després, li desperta admiració. "Donaria la pell per fer un poema meravellós encara que ningú sabés que l'he fet jo", assegura Margarit. I afegeix: "S'ha de ser agosarat a l'hora d'escriure un poema i humil abans i després d'escriure'l".
A mesura que et fas vell, constata, "intentes guanyar en intensitat el que perds en temps". Ves per on, la senectut té avantatges: "Ja no et cal planificar, i disposes d'una visió panoràmica sobre la pròpia vida que et permet fer les paus amb tu mateix, alliberar-te dels propis fracassos".
Segons Margarit, la majoria de professors i crítics fan més mal que bé: "La poesia tindria més lectors si la traguéssim de la universitat. Els mediadors no fan cap falta. Jo escric un poema i tu t'emociones llegint-lo, i punt. No haig d'abaixar el llistó per aconseguir que m'entenguis".
La mort de la seva filla Joana segueix planant per l'obra de Margarit. "La mort de la Joana sóc jo, està present quan menjo, quan viatjo, quan faig l'amor. Però el tema del llibre Joana era el dolor, i tant a Càlcul d'estructures com a Casa de Misericòrdia el tema és la lluita contra l'oblit".
Margarit té força projecció internacional. Fa poc que és al carrer l'antologia Tugs in the Fog, amb 170 poemes seus en anglès, i aquest 2007 en sortirà una altra en català i alemany.
Tornar