Documentació
"Les emocions en brut no emocionen"
Imma Monsó (Lleida, 1959) es va donar a conèixer l'any 1996 amb No se sap mai, una novel·la que va sorprendre perquè revelava una autora amb un univers personal molt definit, una prosa rica i minuciosa capaç de descriure irònicament els racons més amagats de la psicologia humana. En la seva versió castellana, la novel·la va guanyar el premi Tigre Juan a la millor opera prima. El 1998 va publicar la segona novel·la, Com unes vacances, que va guanyar el Prudenci Bertrana i el Cavall Verd de la crítica. El 2001 publica Tot un caràcter i queda finalista del premi Llibreter. Amb el següent llibre, Millor que no m'ho expliquis (premi Ciutat de Barcelona i novament finalista del premi Llibreter), Monsó reprèn el gènere dels contes que havia iniciat amb la publicació, el 1996, de Si és no és (El Mèdol, premi Ribera d'Ebre), volum que es va reeditar el 2004 amb el títol Marxem, papà. Aquí no ens hi volen (La Magrana). Si des dels primers llibres Imma Monsó deixa clar quins són els seus temes d'interès (la incomunicació, les dobles identitats, els sentits, la memòria, el destí...), amb els llibres posteriors Monsó madura aquests interessos alhora que matisa l'humor i porta l'escriptura cap a un terreny més personal i realista. El seu darrer llibre, Un home de paraula, és una novel·la sobre el dol viscut per l'autora. Imma Monsó també és autora d'un llibre de no-ficció que desmunta alguns tòpics sobre la cultura nipona (Hi són però no els veus, Edicions 62, 2003) i d'un llibre de narrativa juvenil, L'escola estrambota.
La seva evolució com a narradora la porta a un registre cada vegada més personal i realista...
Suposo que és perquè m'han passat coses. Hi ha fets que interrompen el cicle vital normal i l'escriptor vol parlar-ne. Fa dos anys vaig escriure un llibre infantil que em va permetre alliberar l'humor i la fantasia d'una manera que no faig amb la literatura per a adults.
Què la porta a triar un tema per a una novel·la?
He de sentir que tot el que passa al meu voltant alimenta aquella idea. Per a mi la literatura és molt vivencial. Construeixo els llibres i ells em construeixen.
Com decideix si escriurà un conte o una novel·la?
Les coses se m'apareixen amb una llargada concreta. El conte considero que és més difícil. T'ho jugues tot amb menys pàgines. M'agrada estar obsedida durant molt de temps amb una novel·la. Tot el que et passa ho relaciones amb la novel·la i és interessant. Però a vegades hi ha idees que et demanen menys pàgines.
Quin espai ocupa l'escriptura a la seva vida?
Narrar la vida per a mi sempre ha estat com viure. Una mica penso que el que no s'explica és com si no s'hagués viscut. Sempre ho he fet servir com a recurs i m'ha estat molt útil en situacions adverses. Per aquest motiu no m'interessa fer-ne una professió. Seria un perill.
Com es fa el pas entre escriptura catàrtica i literatura?
En el moment en què el plaer s'imposa, i també s'imposa el teu estil de sempre, vol dir que aquella història pot arribar al lector. Les emocions en brut no emocionen. Es tracta una mica d'oblidar-te de tu mateix.
Quin paper juga l'humor en la seva narrativa?
Surt precisament d'aquesta distància. Amb el temps el sentit de l'humor se't fa més matisat. L'humor és una eina que forma part de la teva visió del món.
A l'escriptor li fan nosa les etiquetes però el crític les necessita, no creu?
Sempre hi ha un intent d'ordenar. Però la funció del narrador és saltar-se les etiquetes.
Què en pensa de la crítica?
És important de cara als lectors. Però té poc espai i en general es mou per tòpics. Com a autora les crítiques són tan diverses que acabes veient que tot és relatiu. És una de les coses bones de publicar. Crec que si un narrador està segur del que fa la crítica no l'afecta gaire.
Quina incidència pot tenir la Fira de Frankfurt en la promoció de la seva obra?
El fet que en aquests moments surtin traduccions noves té a veure amb la Fira. Tot el que es ven sota un lema crida l'atenció. Però si l'editor compra perquè toca i després no fa res més, malament. A banda de la difusió comercial hi ha la difusió acadèmica, que també és molt important. Hi ha tota una feina que fa gent d'universitats estrangeres que és important i de la qual es parla poc.
Tornar