Documentació
"La societat catalana està en un cul-de-sac"
La vida de quatre barcelonins de 60 anys és l'excusa del poeta, narrador i assagista Valentí Puig (Palma, 1949) per analitzar la salut moral de la societat catalana a 'La gran rutina', premi Sant Joan de novel·la
El veig una mica escèptic, desenganyat...
Sempre he estat un escèptic; no és cap novetat. Desenganyat no. Es pot ser escèptic i il·lusionar-se per moltes coses. Crec en la felicitat. La societat no té l'obligació de donar-nos la felicitat, però nosaltres tenim el dret de buscar-la. El meu escepticisme és més una mesura higiènica que no pas fruit d'un desengany.
Sembla que Catalunya ha perdut el nord...
La societat catalana està en un cul-de-sac. Catalunya fins ara sempre havia estat poc determinista, sempre havia tingut lideratges polítics o socials que havien connectat amb la societat i havien contribuït a sistemes de prosperitat o formes de convivència raonables. I ara no és el cas. S'han produït un seguit de crostes d'inèrcia; en molts aspectes, d'inèrcia progressista, d'inèrcia nacionalista, i d'una indiferència pública desorbitada en relació amb la vida pública, el bé comú. L'apropiació manifesta, tant per un bàndol com per l'altre, de la idea del bé comú fa que la gent ja no hi cregui.
Què s'ha fet malament?
La fi del pujolisme ha coincidit no només amb un canvi de personalitats sinó amb una pèrdua de credibilitat. Mai no he estat especialment pujolista, però Pujol havia trobat la fórmula, un cert equilibri, que fins i tot assumia l'oposició. El maragallisme ho va liquidar. Molta gent, entre els quals molts intel·lectuals i escriptors, desitjaven l'arribada del maragallisme per eliminar l'asfíxia del pujolisme. Però de sobte es van sentir enganyats. Aquest daltabaix els ha portat a crear un partit nou -Ciutadans-Partido de la Ciudadanía-. Què ha passat? Que algú ho ha fet malament. De moment, si no es descobreix una conspiració tenebrosa, el culpable és Maragall: ell era el cap de l'operació, amb les seves aliances i excessos imaginatius. La societat catalana no vol experiments, en política. Vol estabilitat, creixement econòmic, bones relacions; vol creure que és més culta i europea que la resta d'Espanya. I mentre algú li faci creure aquestes coses viurà tranquil·lament. En el moment que s'adoni que l'emperador està despullat l'astorament farà acte de presència. Tampoc es pot passar per alt l'hedonisme català. Potser és un dels factors que fan que la gent miri cap a una altra banda quan hi ha alguna cosa que no convé. Que s'enfonsa el Carmel?, que sorgeix la història del 3 per cent?, que hi ha una abstenció elevadíssima en el referèndum de l'Estatut? No passa res, mirem cap a una altra banda.
Com es podria capgirar la situació?
La feina dels polítics és convèncer i seduir, però la resposta de la gent és la indiferència. Per exemple, l'Estatut ha estat l'antiseducció. S'ha creat la dona més seductora del món i en lloc d'anar a encalçar-la, la gent es queda casa o se'n va a la platja. Ha estat un fracàs. Però si l'establishment, les elits i el món catalanista en general prefereixen mirar-s'ho com aquell que observa el vol d'una mosca, això demana unes anàlisis. Cal autocrítica intel·lectual, que els polítics rectifiquin el llenguatge, que CiU reaccioni, que no estigui mirant-se les ferides contínuament, que al Parlament hi hagi un sistema de contrapoders... Pel que fa al tripartit, no hi confio gaire. Crec que és l'hora de la societat perquè els polítics no estan en condició de liderar. El que tampoc pot ser és que els tabús i les mitologies de la societat arribin a obturar la possibilitat de tenir sistemes crítics de rectificació.
Parla d'intel·lectualitat... On són els referents d'anys enrere?
No n'hi ha. Hi ha una manca seriosa d'elits naturals; no pel fet de ser fill d'aquest o de l'altre, sinó per mèrits. Manca gent amb autoritat moral per fer advertències a la societat catalana. L'enfrontament durant els 20 anys i escaig entre intel·lectuals i periodistes socialistes i nacionalistes ha estat molt malaltís i pervers. S'ha produït un atrinxerament en què només imperaven atacs per desacreditar-se els uns als altres. No hi havia grans figures per sobre d'aquesta batalla diària. La presumpta transversalitat també ha estat un mica hipòcrita. Qui encara pretén ser un guru és Jordi Pujol, que continua fent advertències. Maragall encara trigarà una mica, després del xoc de la seva retirada, però qualsevol dia intentarà explicar què és el bé i el mal.
Fins i tot el terreny cultural se'n ressent. En quina mesura?
El fet que el nacionalisme hagi volgut obrir un buit en l'Estat ha restat força a la iniciativa privada. Catalunya era un país que s'havia fet per iniciativa privada: el Liceu, les grans editorials en els anys de la resistència antifranquista... En el moment en què es crea el sistema autonòmic, els polítics tendeixen a controlar totes aquestes àrees des del poder. I la societat catalana, que sempre havia estat antiintervencionista, resulta que de cop i volta és víctima de l'intervencionisme, tant des de la dreta com des de l'esquerra. No hi ha hagut una entesa per crear una cultura més liberal i sempre s'ha fet per criteris impositius i ideològics amb el vistiplau dels gurus. En fi, les que eren les capelletes els últims anys del franquisme i durant els anys de la Transició es van convertir en partits polítics i van acabar ocupant el poder.
De retruc l'escriptor sembla que també n'ha sortit malparat. Per què?
Actualment, entre els escriptors impera una idea de la fama molt negativa, que és la de la televisió. El que importa no és escriure sinó fer d'escriptor. La intenció és acabar a les tertúlies. El llibre no compta, és un mitjà per arribar a la fama. Abans no passava. Els escriptors creien en la dignitat de l'ofici. Si després venia la fama, benvinguda. Però no la buscaven d'aquesta manera tan descarada i obscena. Això farà que en cinc anys ningú no recordi tota una generació d'escriptors. Ara bé, potser els tindrem fent de majorettes al Barça. O faran estriptis en un programa de TV3... Però ja és això, el que buscaven. L'escriptura és el que menys importa. La part de culpa més gran la tenen els editors que han volgut crear un producte de venda fàcil i ràpida. Fins i tot s'han inventat autors que ni tan sols han escrit el llibre. Només cal ser graciós i aparèixer per televisió. Això és un engany. Després arriba el dia de Sant Jordi i són els que més venen i signen. Això és un mercat persa, no el Dia del Llibre! S'ha de recuperar l'ètica i certa dignitat.
Sense deixar el llibre, què en pensa del fet que dues de les obres més venudes a casa nostra siguin 'L'ombra del vent', de Carlos Ruiz Zafón, i 'L'església del mar', d'Ildefonso Falcones, totes dues en castellà?
Que la gent escrigui en la llengua que li sembli millor. Ara bé, és un fenomen certament alarmant. A mi no m'esvera però sí que hauria de fer-ho als nacionalistes. Des de la Transició fins ara portem vivint, sota règim autonòmic, gairebé els mateixos anys que vam viure amb el franquisme. No ens en adonem, d'això. I és cert que s'està produint un increment de l'ús del català gràcies al sistema educatiu i audiovisual, però també és cert que s'ha produït una pèrdua de prestigi social del català. Si després de tants anys de reivindicació i institucionalització resulta que la conseqüència és que de cop i volta la llengua que té més prestigi social és el castellà, en detriment del català, és que hem fet un pa com unes hòsties. Han fracassat moltes de les accions... És cert que amb la millor de les voluntats. No ho veig malament, no. L'ensenyament del català és bàsic, determinats ajuts al llibre i a certes publicacions han tingut certa raó de ser... Però han passat molts anys i això no funciona. No hi ha una relació de mercat entre la llengua i els ciutadans. Però el fet de posar la llengua en el cor del nacionalisme i dir que l'essència de Catalunya és la llengua... Qui ho hagi fet així que hi rumiï. I em penso que ningú hi està rumiant.
Tornar