Documentació
Un dol observat
El penúltim llibre d'Imma Monsó, Millor que no m'ho expliquis, acabava amb un relat homònim sobre una persona que patia un càncer. Monsó hi explorava sensacions profundes ("en una situació diferent un jo diferent emergeix del nostre interior per fer front a coses diferents"), i analitzava els subterfugis del llenguatge i de la consciència per estalviar-nos d'encarar, tot i que només sigui momentàniament o temporalment, la realitat més ingrata. Per eludir-la o emmascarar-la.
Un home de paraula és, entre moltes altres coses, un aprofundiment d'aquell tema. Pertany a aquell gènere de llibres que extreuen el seu material objectiu de la vida pròpia de l'escriptor/a -en aquest cas, el que desencadena la narració és la mort del company de l'autora-. Per això resulta inevitable pensar en el clàssic de C. S. Lewis o, més ençà, en el magnífic llibre de Joan Didion El año del pensamiento mágico. L'actitud de la catalana, per cert, és molt semblant a la de Didion: la mort d'un ésser estimat d'entrada ens desarma i ens desconcerta. En totes dues, hi ha un desig pregon d'explicar-se aquell fet i tot el que el va envoltar. I un ferm desig no pas de bandejar aquella nova realitat, sinó d'incorporar-la a la vida que no s'atura. Didion se servia d'un estil més netament assagístic: en el seu cas, el contrast tan marcat entre l'asèpsia del llenguatge mèdic i la realitat que descrivia -l'informe tan detallat de l'infart que va patir el seu marit i de la malaltia que es va endur, pocs mesos després, la seva filla-, d'una banda, i l'emoció de la memòria diversa, de molts anys de convivència, compartits amb el lector, de l'altra, asseguraven l'eficàcia d'un llibre que plantava cara a la mort, sense complantes gratuïtes ni gota d'autocomplaença.
Passa una cosa molt similar amb aquesta obra d'Imma Monsó. Llibre que neix de les entranyes ("no cal imaginar llacs de ficció per banyar-te quan de sobte t'inunda l'oceà"; es llegeix, de fet, com un assaig biogràfic), però, com no podia ser altrament, refinat pel filtre de la saviesa narrativa de l'escriptora.
Aquí el contrast s'estableix entre dos temps diferents. L'un, el que ocupa la narració de la malaltia i la mort del company (finalment d'un atac de cor); l'altre, el que ocupa el relat dels anys que van passar junts, primer ells dos sols, anys després amb la seva filla. A Davalú o el dolor, Rafael Argullol explicava que hi ha pocs llibres que s'aventurin a descriure el dolor físic en tota la seva penetració i cruesa. Aquest n'és un: no només hi ha el dolor moral per la pèrdua (amb pàgines extraordinàries), sinó també la consignació minuciosa de tota una simptomatologia morbosa -en un sentit mèdic- que acaba convertint l'ésser humà en "una guspira anònima de llum" -en expressió de Carner.
És per això que els capítols dedicats a parlar de l'altre -els capítols A- són tan emocionants com els capítols B -els que descriuen la pèrdua progressiva de l'altre i la seva absència-. El passat reculat de la coneixença i els anys feliços enfront del passat recent amb la irrupció de la Bèstia (sic: en això, Monsó s'assembla també a Argullol). Una de les recurrències de la narració consisteix a demanar al company que esdevingui real. Aquest llibre és un exemple molt lúcid de com la realitat s'instal·la, sense que en demanem la intercessió, al cor dels nostres dies. "El Cometa era un home de paraula d'honor": el retrat que aquestes pàgines fan del personatge és detallat, d'una precisió naturalista. Hi ha molta vida escampada, molts nuclis diversos d'emoció, d'irradiació intel·lectual. I molta minúcia familiar que, gràcies a la retòrica de la novel·la, esdevé literatura. Hi ha, també, crítica del llenguatge. Al començament, Monsó fa l'article dels personatges de ficció comparant-los amb les persones. Els d'aquest llibre diria que toquen la fibra precisament perquè són personatges que mai no s'acaben de deslliurar del seu llast particular de ser persones. Del seu dolor privatiu, però també, i molt, de la seva joia de viure.
L'únic retret que puc fer a un llibre tan rotund com aquest és gramatical. M'agrada la defensa de l'estructura que fa Monsó en cada nova obra, però la seva prosa em sembla descurada i sovint grisa. Una vegada més falla el corrector, que beneeix tant l'expressió "posar cara de circumstàncies" com la de "gastar bromes" o la "sortir-se dels tòpics"; que no s'immuta davant una asimetria -en dues pàgines encarades- en una frase idèntica com "Quan ella li/l'hi va fer notar", o -la llista seria molt llarga- davant l'oblit d'un de preceptiu en "alguns propagats" (referits a malentesos).
Tornar