Documentació
"M'agraden els contes que parlen de l'ofici"
Sergi Pàmies (París, 1960) va publicar el seu primer llibre de contes, T'hauria de caure la cara de vergonya, el 1986 i el 1987 Infecció. Tot seguit van arribar tres novel·les: La primera pedra (1990, premi Ícaro), L'instint (1992, premi Prudenci Bertrana) i Sentimental (1996). Tot i la confusió que podia provocar el títol de La gran novel·la sobre Barcelona (1997, premi Crítica Serra d'Or), amb aquest llibre Pàmies tornava als relats, el seu gènere preferit i que ja no deixaria, ni amb L'últim llibre de Sergi Pàmies (2000) ni amb el darrer, Si menges una llimona sense fer ganyotes (2006). Caracteritzada per la sobrietat, la contenció, la ironia i la perplexitat, la narrativa de Pàmies amb el temps s'ha anat enriquint d'emocions i elements biogràfics propis de l'edat adulta. La responsabilitat de la paternitat, la malaltia, l'envelliment, la mort, el desengany i la por tenen cabuda en la narrativa d'un autor que descobreix que quan parla d'ell parla dels altres. A Si menges una llimona sense fer ganyotes ens trobem amb un Pàmies que cada vegada escriu menys per experimentar i més per la necessitat d'explicar-se. Un Pàmies que, a més del joc formal i de la història, busca una certa reflexió sobre l'ofici d'escriure o de tipus moral en cada conte.
A partir de la novel·la Sentimental introdueix elements més biogràfics. On el du aquesta evolució?
Els elements biogràfics hi eren sempre però han canviat el tipus d'elements. A partir de Sentimental entra en joc la paternitat i l'impacte de la responsabilitat. Als llibres següents això es va agreujant. Són les vicissituds pròpies de l'edat adulta.
¿En aquesta evolució hi ha més espai per a les emocions?
Quan ets jove amagues les emocions. Ara en parlo perquè si no en parlés potser no escriuria. De jove tens com un pudor a parlar de tu. Ara tinc clar que no parlo de mi sinó de molta gent.
Diu que escriu per exorcisme?
Parlo de coses que si m'haguessin passat probablement no podria escriure. Les escric abans que em passin.
Quina és la intenció de mostrar al lector els mecanismes de la pròpia narració?
Com a lector m'agraden els contes que parlen de l'ofici. Intento desmitificar l'ofici i mostrar que el procés és molt artesanal.
¿A vegades se sent temptat per una escriptura menys continguda?
Sempre he apostat per la contenció. Segueixo pensant que és el camí però a vegades se'm plantegen contradiccions. Continuo apostant per les 25 línies.
La seva narrativa té moments de prosa poètica...
Sovint faig poesia en prosa però no sempre. El conte té l'extraordinària virtut d'acostar-te a tots els gèneres.
Fa servir una llengua "de la qual diuen que no té argot propi"?
L'argot català és l'espanyol, i això és una anomalia. Passem amb facilitat a una altra llengua que té aquests mecanismes més actualitzats.
Més que un recurs literari, l'absurd és una clau vital?
Totalment. Em sento molt còmode amb les situacions absurdes. Em reconforten, em tranquil·litzen. Són les situacions que retraten millor l'espècie humana.
Quan comença un conte sap com acabarà?
No. Sé que vull anar a Mataró però tinc curiositat per saber com hi aniré. Pot ser que en lloc d'arribar a Mataró arribi a Arenys. D'entrada tinc clar de què vull parlar. El que no sé és el que hauré de fer exactament per arribar-hi, ni què passarà mentre hi vagi.
¿Escriure una novel·la només és una qüestió de temps?
Té a veure amb la possibilitat de fer-ho. Demana massa fidelitat i no et permet fer res més. Però no ho descarto.
Què vol dir això de sentir la necessitat d'escriure?
S'assembla a les altres necessitats que van més enllà de les físiques, a les ganes d'estar amb algú, de viatjar, de canviar de vida. Està molt a prop de les necessitats físiques però té una certa dimensió espiritual.
Tornar