Documentació
I les regles d'or?
La Sònia, una jove estudiant de Barcelona, coneix en un curset de vela en Gustau, un home madur, interessant i amb els ulls verds, de qui s'enamorarà perdudament. Però el que la Sònia no sap és que el seu latin lover particular és un ésser recargolat i sense escrúpols, que la involucrarà en una sèrie d'assassinats de dones. Aquest és el plantejament d 'Amor a sang freda , la primera novel·la de Sílvia Romero i Olea (Barcelona, 1961), i que ha estat finalista del 2n premi Sèrie Negra 2002.
Amor a sang freda segueix les convencions bàsiques de la narrativa negra, les que donen carta de naturalesa al gènere. Hi ha un crim (o més d'un), un culpable i algú que ho investiga tot plegat: un investigador que de vegades és un professional del tema o, com en aquest cas, una pobra noia que passava per allà, i que es veu involucrada en una trama que la supera. El llibre, a més, té un ritme narratiu molt apropiat i dosifica els moments d'acció i de reflexió d'una manera prou convincent.
OBRA SENSE INTRIGA
Però l'autora oblida una altra de les regles d'or del gènere, potser la més important: hi ha d'haver intriga, el lector ha de dubtar de qui és l'assassí fins a l'últim moment. O, si més no, de quines són les seves motivacions. O, almenys, de com s'ho ha fet. I res d'això no es troba a Amor a sang freda si no és a molt petita escala. En Gustau és un dolent d'una sola peça, egoista, manipulador i malvat fins a la caricatura. Potser Romero volia un autèntic psicòpata. Si és així, n'ha fet un retrat gairebé clínic, però la novel·la es ressenteix d'aquesta elecció. A mesura que avança la lectura creix la sensació que el culpable (no direm qui és) no pot ser més que un. I l'autora s'esforça a confirmar-nos-ho a cada nou crim fins a arribar al paroxisme en un moment molt concret, quan el lector pot dubtar entre dos possibles criminals i el narrador (omniscient del tot) ens mostra un dels dos sospitosos en ple exercici de la seva coartada. Perquè no ens perdem, vaja.
És clar que Amor a sang freda no és només una història de lladres i serenos. La protagonista viu també una intensa història d'amor, de desengany i de maduració personal. El problema és que, si bé la trama policíaca de la novel·la té algunes falles concretes, la sentimental és, directament, molt poc interessant. Una història que barreja els tòpics de les novel·les roses de tota la vida (incloent-hi una trobada sexual, avui en dia, als sons del bolero de Ravel) amb reflexions personals dignes de la molt irritant Ally McBeal. Al costat de tot plegat, algunes errades menors, bàsicament de documentació, no tenen tanta importància. Com ara que els joves moderns del segle XXI escolten música de molts tipus, però no pas Pink Floyd i Supertramp. O que és molt difícil que la protagonista vagi a classe d'història a la plaça Universitat, on s'estudien moltes carreres, però no pas aquesta.
APUNTA BONES MANERES
Una llàstima, perquè Sílvia Romero apunta bones maneres en aquesta seva primera novel·la. A més de tenir un bon sentit narratiu, sap dibuixar bé els personatges i escriu amb un estil planer i sense estridències. En aquest sentit, no podem parlar tant d'una obra fallida, sinó, més aviat, del necessari rodatge perquè, en el seu proper treball, l'autora ens mostri tot allò de què és capaç.
Tornar