Documentació
Amors morts
Lolita Bosch va entrar l’any passat en la narrativa catalana amb la força d’un cavall en una botiga de plats i olles, va fer trencadissa i va ser saludada pels crítics com una nova esperança blanca de les lletres catalanes. Tot perquè experimenta, cosa que està molt bé però no hauria de sorprendre. Al cap i al a fi, des de Joyce, la literatura s’ha llançat amb més o menys fortuna a un procés d’experimentació del qual han sortit propostes com ara el realismemàgic de García Márquez, el mestissatge de gèneres de Sebald i les ficcions reals de Cercas. Una mica de les tres coses hi ha en aquesta jove escriptora que barreja gèneres, idiomes i fa collages de lletres i fotos. Si alguna cosa la caracteritza, però, és un domini del llenguatge, del ritme, del tempo, iunestil asèptic, despullat, reduït a lamínima expressió perquè el lector no es despisti ino s’allunyi del que ella li vol explicar. Un estil que beu directament de l’oralitat en el vocabulari, la barreja de temps narratius i l’eliminació de recursos gràfics que potencien la sensació torrencial del seu discurs i demostren que hi ha moltes maneres d’explicar sense haver de recórrer als models establerts. Però, sempre hi ha un però, fins a quin punt aquesta manera de fer seria aplicable a una narració més llarga? Qui vam ser té 94 pàgines, és una tranche de vie (emnego a considerar-la novel·la,com la qualifiquen els editors, ni tan sols nouvelle), i la seva extensió aguanta bé els experiments a què la sotmet l’autora.No se’n ressentni la coherència ni la comprensió per part del lector.
Bosch té una veu pròpia engrescadora, està bastint un univers particular molt prometedor i lamou una ambició lloable que la catapulta al terreny dels temes universals. Hi ha el risc que, si es precipita, tots aquests ingredients en estat latent se sobtin i Lolita Bosch es limiti a repetir-se fins a la sacietat. Hi ha l’esperança que no es rendeixi als cants de sirena i treballi al ritme que necessita per fer aflorar tot el seu potencial. Que enté, imolt. I no vull dir ambaixò que aLolita Bosch li acabi passant el mateix que a Zadie Smith –des del seu fulgurant debut amb Dents blanques, no se sap si l’ha derrotat l’èxit prematur o és una narradora hàmster, quegira i giraen la seva rodeta de temes microcòsmics– perquè, a primer cop d’ull, la catalana es presenta com una narradora àvida de temes universals. Només cal mirar el que enfronta a Qui vam ser: una fracassadahistòria d’amor li permet explorar què n’ha quedat, d’aquells que érem. Bosch hi desenvolupa una madura i desacomplexada reflexió sobre el buit existencial amb una veu innovadora i original que fa venir ganes demés.
Tornar