Documentació
Els perills de l’argument
És impossible no apassionar-se de seguida pels refinaments formals, les construccions laberíntiques o les especulacions històrico-morals que forgen els grans noms de la literatura contemporània, però tampoc és gens difícil que en qualsevol lector constant hi habiti un rerefons nostàlgic pel talent primitiu del vell instint fabulador, l’enyorança pel plaer de submergir-se en un món fictici ple de vida, aventura i passió i rendir-s’hi captivat com si no existís cap altra experiència real. Hi va haver un temps en què va ser possible la convivència natural entre les innovacions —verbals i formals— i la potència narrativa, però a mesura que el segle XIX quedava enrere l’audàcia experimental i el plaer de relatar una història van anar distanciant-se irremissiblement. Per dir-ho breument: hi ha una literatura que incita la reflexió teòrica i que estimula i educa la sensibilitat literària, però l’esforç i l’atenció que reclamen són incompatibles amb les gràcies de la diversió i l’entreteniment. Qui vulgui la felicitat que ofereixen les dues paraules anteriors haurà de buscar els llibres dels autors que prescindeixen del plantejament dels conflictes relacionats amb disquisicions sobre què és la literatura i quins són els seus límits, haurà de llegir les novel·les dels escriptors que accepten el repte d’esdevenir hereus directes dels mestres en el gran plaer d’explicar, per damunt de tot, una història que substitueixi els mecanismes del món circumdant. El problema principal que pot minar l’efectivitat d’aquesta opció neix quan la voluntat de narrar es construeix sense atabalar-se gaire per la delicadesa estilística ni per l’arquitectura de la matèria narrativa: és el que passa amb La petita mort, la novel·la que Roser Caminals ha escrit combinant elements de la narrativa de fulletó, aspectes costumistes i ingredients detectivescos dins d’un marc pouat en lacrònica negra de la Barcelona de l’any 1920. A La petita mort hi ha un fil argumental que porta el lector cap als privilegis tediosos de l’ordre burgès, n’hi ha un altre que se’n va cap als imprevistos que acompanyen el món de l’espectacle, i n’hi ha un tercer que se situa enmig de la picaresca delictiva. És d’agrair que Roser Caminals hagi volgut escriure amb ambició continguda l’experiència històrica i privada de la ciutat de Barcelona a partir d’un fet real de l’època, que hagi pretès donar una resposta als prodigis i als misteris novel·lescos del passat d’una metròpoli, però el lector queda una mica decebut del resultat perquè el ritme de les històries de La petita mort avança tributant massa respecte cap als detalls ambientals, cap a la descripció minuciosa d’aspectes laterals, talment com si l’autora no gosés concretar amb un rigor més dràstic la tria d’elements imprescindibles per dotar les anècdotes i les peripècies de fluïdesa i vivor narrativa: es té la impressió que cada capítol conté unes quantes pàgines de més, com si la veu narradora disposés d’un temps suficient abans d’acudir a la cita amb els fets rellevants i s’entretingués vagarejant pels voltants del lloc de l’encontre. I no és que Roser Caminals jugui amb la digressió, ni que explori tampoc les virtuts de l’art de postergar les línies cabdals de la història, sinó que gairebé es té la certesa que no sap fugir de la temptació d’aprofitar com sigui la matèria narrativa que té a les mans: és com si no tingués prou cura ni l’instint exacte per saber el que s’ha de dir i el que s’ha d’amagar per excitar i mantenir l’atenció del lector, per utilitzar les estratègies i les argúcies idònies per aconseguir que les expectatives no decaiguin i la lectura avanci àvidament com si l’alegria vigorosa que suscitaven les peripècies de la narrativa decimonònica no s’hagués esvaït mai.La petita mort es llegeix amb una mena de recança cap a les possibilitats implícites que no acaben de triomfar, ja sigui perquè el lector queda desorientat enmig de tanta precisió geogràfica i enmig de tanta descripció local i costumista, ja sigui perquè la destresa de la narració deriva amb massa freqüència cap a zones argumentalment estèrils, ja sigui perquè sovintegen arreu les sentències covades a la vora del tòpic, ja sigui perquè Roser Caminals no ha tingut la fortuna de localitzar amb exactitud l’equilibri convenient per mesclar el plaer de la història amb la necessitat de formalitzar-la.
Tornar