Documentació
Al descobert
Sergi Pàmies ha trigat sis anys a publicar un nou recull de narracions amb Quaderns Crema i l'ha titulat 'Si menges una llimona sense fer ganyotes'. Els relats són molt breus, secs, foscos, però no volen ser depriments
Hi ha un Sergi Pàmies que viu instal·lat enmig dels engranatges de la màquina que segrega alguns dels mites més potents dels que ens tenen i ens entretenen, com ara la televisió o el futbol. Els transita, els contempla i els conjura amb l'únic recurs de la paraula efímera, que cristal·litza i tot d'una s'esvaeix enmig del soroll. Passes al bar el full del diari o tanques el transistor, fas un mos al croissant, i resta en el silenci el ressò d'un art de dia feiner, admirable en to menor i força major. Com més banal, previsible i absurda se li torna la matèria primera, més en revela Sergi Pàmies el revers, el miratge i la tendresa. Hi ha qui reclama literatura d'idees amb els ulls en blanc, sense arribar ni a reconèixer la intel·ligència en moviment, la intel·ligència voraç i implacable, que menja de tot i no li fa fàstics a res.
Per als contes, Sergi Pàmies es reserva el tracte amb l'altra bèstia, la més íntima i universal, la bèstia més bèstia, la que rosega obstinada i desa la por i l'angoixa dins de les vísceres. Si hi havia encara en els darrers llibres de Sergi Pàmies alguna gota escadussera de joc i d'enginy gratuït, no en queda ja ni una a Si menges una llimona sense fer ganyotes. Tot en aquests contes treballa per destil·lar ombres, objectivar abismes, emocions i posicions morals. És per això que es deixen llegir com a relats i alhora com a correlats d'una matèria que els és inseparable. Com passa en la millor poesia, les imatges, personatges i situacions són instruments per sintetitzar i construir el regust de la infelicitat, la separació, la por a la mort pròpia i aliena, el sentiment d'extrema provisionalitat...
L'escriptura de Sergi Pàmies és com més va més dura i mineral. La desolació i la tristesa que amaren els contes no condueix al masoquisme autocompassiu sinó al valor de dir i mirar als ulls el patiment i l'agonia. Hi ha en certa mesura una inversió de la catarsi clàssica: no es tracta en aquests relats d'adormir-se en la ficció i patir i plorar amb els protagonistes perquè emergeixin i s'alliberin les emocions sinó de projectar-les de manera detallada i gairebé hiperrealista, de contemplar serenament l'objectivació d'aquestes emocions. En resum: el llibre és fosquíssim però no deprimeix. És cert que colpeix i demana una lectura pausada i reiterada, glop a glop, però et retorna a la vida de vegades carregat d'una alegria salvatge i de vegades alliberat del pes dels falsos ídols i les mitges esperances que emboiren el mirall. No hi ha autoajuda ni teràpia literària. Et deixa al descobert, a la intempèrie de l'estepa.
El crític francès Pierre Lepape va dir que els contes de Sergi Pàmies eren petits gots d'alcohol molt fort i molt sec que es poden beure els vespres de spleen "per donar una mica de calor i de color a l'existència". Condueixen a un silenci assaborit amb un estrany regust (de vodka o de gin).
Sergi Pàmies juga al descobert. Construeix els contes amb una aparent i deliberada manca de sofisticació que pot arribar a ser fins i tot ofensiva per als amants de la complicació programàtica o per a aquells per als quals llegir és una manera com una altra de sentir-se de manera momentània -i inútil- millors i més savis que els altres i que ells mateixos.
En els contes de Pàmies, el més important és sempre la primera frase. Després tot es precipita per una cascada alhora imprevisible i d'una lògica implacable i evident. La tensió de l'estil i la força del desplegament imaginatiu no deixen escletxes. La superfície tesa i transparent del relat projecta veus i imatges nítides i d'una claredat que fa molt difícil dir-ne res que no sigui sobrer. No demanen que el lector -ni encara menys el crític- en reveli sentits ocults. I si cal esperar sis anys més per tenir-ne uns quants més, esperarem de gust: el resultat s'ho val.
Tornar