Documentació
“Un conte se la juga amb una frase de més”
Des de la publicació del seu primer llibre de contes, L’examen de l’autodidacte, el 1999, Pere Guixà (Barcelona, 1973), s’ha mantingut sempre fidel a la ficció breu. L’editorial Quaderns Crema acaba de publicar el seu nou recull de narracions, No pots no sentir-ho, on l’escriptor aplega onze contes que parteixen de situacions quotidianes però que, de manera subtil, incorporen elements extraordinaris i inquietants que desdibuixen les fronteres del món real sense estripar la seva versemblança. Guixà defuig els finals convencionals en els seus contes, on aposta per desenllaços oberts i la descripció acurada i suggestiva de cada una de les escenes.
Pregunta. A què respon aquest interès per combinar la vida quotidiana amb elements irreals als seus contes?
Resposta. M’agrada trencar amb la realitat per derivar cap a situacions fantàstiques, sobrenaturals. La meva manera d’escriure contes respon a les lectures que he fet. Per mi, hi ha dues línies molt clares: la del realisme estricte d’autors com Txékhov, Joyce o escriptors nord-americans com John Cheever, i la del conte fantàstic, que ve d’Edgar Allan Poe i recullen, sobretot, autors sud-americans del segle XX. Com a lector, m’entusiasma tant una com l’altra. Al llibre hi ha contes amb un component fantàstic, com L’avinguda, No pots no sentir-ho i Barri, any zero, però aquests dos últims tenen, alhora, un punt de partida social, com és la immigració i el creixement urbanístic de Barcelona. La paradoxa és que m’interessa tractar aquests temes socials amb una mirada fantàstica, però sense trencar les lleis naturals. D’altra banda, també he inclòs contes on hi ha fantasia pura i que es desenvolupen en un entorn rural. Clan apart és un d’ells. Això lliga amb altres autors del XIX que he llegit, com Maupassant. Els contes crec que sempre surten de les teves lectures prèvies, de l’experiència personal i la imaginació.
P. Alguns dels personatges del llibre sembla que viuen un moment de confusió.
R. Tota la literatura parteix d’un conflicte, però sempre vull descriure aquestes situacions sense grans esclats en el comportament dels personatges, com fan alguns dels autors que m’agraden: Roberto Bolaño a Putas asesinas I Llamadas telefónicas o Raymond Carver, per exemple, que va desplegant el conte d’una manera molt organitzada, però que sempre inclou una amenaça imminent, una sensació de perill. Crec que això és especialment perceptible a El mur de contenció i Cicerone en coma, que obre el llibre.
P. Hi ha fils narratius o trets distintius que permetin establir lligams entre els contes del llibre?
R. He defugit sempre els fils conductors, tot i que sempre s’hi poden trobar. He buscat més la diversitat.Veig els contes com unitats tancades, autònomes, intento que cada un tingui un nivell alt. Això respon també a la part lúdica d’escriure, prefereixo explicar les històries que m’agraden i jugar amb la forma.
P. Els seus relats tenen un final obert. Creu, com opinava Txékhov, que quan s’ha acabat un conte caldria esborrar-ne sempre el principi i el final?
R. Sí que es veritat que les últimes frases de les meves narracions poden donar aquesta sensació de final obert, perquè no acaben amb un esclat emocional. En la descripció del estats d’ànim s’ha de buscar la part sinuosa. La paraula és el millor camí per aprofundir en la realitat. Jo tinc por de subratllar massa les emocions, però també és veritat que si elimines segons quins elements, el text pot quedar massa lacònic. Un conte se la juga en aquesta frase de més o de menys i s’ha de trobar el punt just. M’agrada fer servir l’el·lipsi en la narració però també en un sentit emocional, suggerir el que els personatges senten sense dir-ho clarament. Però això no vol dir no ser precís en les descripcions dels personatges.
P. Com creu que ha evolucionat la seva manera d’escriure des de L’examen de l’autodidacte, publicat el 1999? Considera que ja té una veu consolidada i pròpia?
R. Crec que és interessant buscar veus diferents, tenir una veu ben definida pot ser una trampa perquè tothom et demana aquesta veu. És millor fer una miqueta de travestisme. D’altra banda, cada conte demana un estil diferent. No sóc molt conscient de tenir una veu ben definida. Sí que crec que he guanyat en ofici des del primer llibre, em sento més segur, però també sento més responsabilitat quan em poso a escriure. Llegir de manera crítica m’ha ajudat durant aquest temps, ara ja no em llenço a escriure sobre la primera idea que tinc.
Tornar