Documentació
Diari trobar a Londres
No es pot pretendre fer una lectura purament literària d’Entre el roig i el negre perquè Miquel Mir ha escrit un llibre on cada línea és una mossegada en una realitat viva i d’una trascendència política i moral immensa: els problemes i les qüestions que s’hi tracten encara són vigents i objecte de controvèrsies apassionades. Es lògic, per tant, que la naturalesa polèmica del llibre en dificulti el judici literari convencional, i que les seves virtuts i els seus defectes no puguin marcar-se ni entendre’s segons els termes formals amb què s’inspecciona el funcionament d’una obra d’art literària. La importància d’Entre el roig i el negre no es pot valorar ni per l’estil ni per la construcció del relat, i tampoc cal fixar-se en el disseny dels caràcters dels personatges ni en les tensions generades pel desenvolupament de l’anècdota. Mir no ha volgut escriure una ficció capaç d’emancipar-se del seu model, no ha volgut forjar un món sobirà i independent del real sinó que el punt del seu objectiu era il·luminar amb una llum nova una realitat preexistent situant-se més a la vora de la història que de la literatura. I amb l’experiència de la seva vida d’historiador, Mir posa en marxa una història real —a partir de la reveladora descoberta d’uns diaris que relaten els avatars d’un pistoler anarquista abans i durant la Guerra Civil i el seu posterior exili a Londres— sense caure en la truculència ni en la sensibleria, evitant recrear-se en els aspectes miserables, i esquivant qualsevol element tremendista perquè no ignora que els excesos són útils quan es persegueix un efecte literari, però que empobreixen I desqualifiquen el testimoni documental. L’horror es descriu amb objectivitat, com si fos una part més de la rutina d’un pistoler, i els ritus, les jerarquies i la tipologia humana de la CNT i de la FAI que hi apareixen ho fan dins uns marges de sofriment quotidià, ben lluny de cap vel·leitat èpica.
Llegir Entre el roig i el negre representa, en efecte, “conèixer la vida d’un militant de la CNT-FAI” en directe i des de dins, des del fons dels mecanismes que van guiar els camins del sindicat, més enllà dels tòpics i les males interpretacions que ha suscitat la crítica romàntica que mitifica l’anarquisme. Mir, a partir de les anècdotes i les reflexions que troba en els diaris que va escriure en Josep i amb el recolzament dels records de’n Maurici, aleshores un adolescent de catorze anys que va experimentar de primera mà tot el viscut pel seu padrí anarquista, construeix una crònica impacable de la respiració social que s’escoltava a Barcelona quan la ciutat era dominada per la violència, pels crims i per les bombes. Cal llegir Entre el roig I el negre, en primer lloc, perquè permet que el lector accedeixi per primera vegada a l’interior laberíntic d’un univers on tan sols era visible com la part d’una llegenda: ara i aquí s’observa el ritme quotidià de la violència, s’explica l’origen i la intenció de la lluita armada, i es veu el funcionament calculadíssim d’un sindicat amb fama de caòtic i desordenat. I es coneix, sobretot, l’evolució raonada dels passos d’un militant convençut de la necessitat inqüestionable dels grups d’acció directa. Cal llegir Entre el roig i el negre, en segon lloc, perquè aporta informació privilegiada sobre els espolis del patrimoni civil i religiós comesos en la rereguarda durant la Guerra Civil: a l’altra banda de les interpretacions de la fúria salvatge dels saquejos basades en el fanatisme antireligiós i la pobresa material, Mir ensenya com tot plegat era un robatori planificat minuciosament segons un pla mil·limètricament establert on ni l’atzar ni la casualitat hi interpretaven cap paper. I cal llegir Entre el roig i el negre, en fi, perquè és un pou infinit d’anècdotes dignes de reconvertir-se en literatura, un magatzem riquíssim de futures històries narrables, el punt de partida on molts novel·listes hi podran localitzar l’estímul necessari per desenrotllar la imaginació pròpia.
Tornar