Documentació
Porta tancada
Fins a la publicació d’una novel·la tan monumental com El Troiacord, Miquel de Palol havia estat un decidit partidari de l’èpica intel·lectual com a motor que accionés els múltiples camins argumentals de cada una de les seves novel·les, el custodi declarat d’una manera d’entendre la literatura com un territori apte només per qui reconegués el valor de l’elitisme, el risc i l’aventura formal. Què opinava sobre l’estat de la qüestió, ho deixava ben clar en els passatges d’El Troiacord quan, de la veu dels seus personatges, proporcionava lateralment informacions sobre l’exercici de la seva pròpia escriptura: “Els temps de la literatura autèntica s’han acabat. El qui pretengui fer-se escoltar ha de fer un producte ben acabat, endolcit i mesurat d’acord amb les lleis del mercat, polit, professional, amb una intriga portada sense excessos i una història passional de les de tota la vida. Posar-hi el llacet, o ser graciós, res que obligui a pensar. Que sembli iconoclasta i que respecti els valors de sempre”. I en un altre lloc feia que un altre personatge insistís sobre el caràcter del problema: “us heu criat amb pellícules americanes, i quan hi ha soroll us en sortiu molt bé, però quan entrem en la geometria o la simbologia...”. Podien haver-hi dubtes al voltant del nivell que assolia cada una de les seves novel·les, és cert, però era innegable que Palol es posava fites literàries plenes d’ambició i ben lluny de la sensatesa o de la covardia estètica. Ara bé, tot canvia una mica quan es planteja la construcció d’una nova sèrie narrativa, Exercicis sobre el punt de vista: no deixa de ser significatiu que el seu primer lliurament es tituli Les Concessions (a pesar que l’original n’era un altre, modificat per imperatius editorials) perquè fa la impressió certa que Palol accepta que, en efecte, el temps de la literatura autèntica s’ha acabat. Aquell llibre volia ser un exercici sobre la nouvelle, però el que hi predominava era la lleugeresa i la velocitat narrativa aconseguida gràcies a un alarmant relaxament estilístic, del tot distant dels mapes mentals que sabia dissenyar en la seva obra anterior, com si Palol s’esforcés per abandonar els càlculs geomètrics i els jocs simbòlics a favor del soroll de les pel·lícules americanes, però sense saber instal·lar-se del tot en cap dels dos llocs. Ara, amb Un home vulgar, arriba el torn d’estudiar l’abast formal de l’apòleg, i Miquel de Palol construeix una ficció sobre el bé i el mal i l’ambigüitat de l’un i l’altre a partir de les peripècies que viu un restaurador d’orgues barrocs a Twerpdyen, una ciutat imaginària situada al nord d’Europa. El lector va seguint amb paciència l’itinerari quotidià que viu el protagonista, els atabalaments morals que el persegueixen, els malentesos burocràtics que ha d’esquivar, les relacions que estableix amb una periodista de la ciutat, les investigacions sobre el crim d’una nena que altera la placidesa de la comunitat i en les quals el protagonista s’hi troba involucrat. I el lector segueix també amb paciència, però sense entendre-hi gairebé res, les reflexions i les especulacions intel·lectuals al voltant del procés creatiu de les composicions musicals i dels sistemes hermètics i els arcans que s’hi coven. Que la feina d’un restaurador d’orgues barrocs ha de ser complexa en un principi no admet cap tipus de discussió, però supera qualsevol mena d’imaginació quan a Un home vulgar es troben parlaments d’aquest ordre: “La desigualtat azbgeriniana és una variant amortida de la partició mesotònica, en concret 1/5 coma, amb una correcció presa de l’escala. Fins i tot ens ha reaparegut la cèlebre quinta del llop sol diesi re diesi documentada en el primer espertís de 1723”. No es deu poder negar que el que diu el personatge sigui veritat, però sí que és lícit, en canvi, dubtar de l’eficàcia narrativa d’uns diàlegs d’aquesta mena, com un seguit de bardisses que el lector s’afanya a esquivar. A l’altra banda dels passatges on triomfa el nivell erudit dels personatges, el lector no pot tampoc ignorar el soroll de fons d’una prosa que grinyola amb persistència, com si Palol volgués compensar la delicadesa musical del barroc: “L'home de la gran maleta dura, amb rodes i nansa retràctil va sortir de l’aeroport, va agafar un taxi i va arribar a Twerpdyen força abans de l’hora de sopar, ja de nit serrada”. La prosa de Palol no és cap prodigi estilístic, però en casos com aquest el lector sap almenys on es troba. Amb Un home vulgar passa el mateix que a les seves últimes novel·les: Palol aconsegueix encuriosir amb la meditada opacitat de la majoria de les imatges que configuren l’obra, però el lector també queda decebut en trobar-se sense claus i sense desllorigador vàlid davant d’una porta tancada.
Tornar