15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

"Els poemes de dolor i angoixa són catàrtics"

Entrevista publicada al diari “Avui” el 12/07/06 per Francesc Bombí-Vilaseca

Francesc Parcerisas evoca un canvi d'època al seu nou llibre, 'Dos dies més de sud' l Una obra que, en relació amb les anteriors, té un grau d'intel·lectualització més elevat.

El seu nou llibre té un to elegíac, com d'un món que s'acaba...

Tinc molt coll avall que hi ha un món que s'ha acabat i un que s'acaba, i que les successions dels canvis són cada cop més vertiginoses. Del 1780 al 1820 la vida segurament no havia canviat gens, i la d'ara no s'assembla en res a la de fa 40 anys. Això per a un escriptor, per a un artista, que està lligat al món de la cultura, que és el món de la tradició, representa que les arrels de sobte s'allunyen o es distancien gairebé com un xiclet. Hi ha una relació elàstica amb el passat: un passat que era proper i molt immediat veus que per a tu encara ho és, però no per als que vénen darrere. Per tant, allò que era evident ha deixat de ser-ho i perd pes específic. Això afecta moltes coses del coneixement, del comportament, de la constitució de la societat des de les microestructures, la família, al que és avui la relació, i afecta també la llengua, que és el tema que a mi em preocupa, també des d'un punt de vista poètic. M'interessa trobar un llenguatge, però m'adono que la llengua que per a mi seria de referència és una llengua que no és viva, excepte en la tradició, però, no és viva al carrer.

També és un moment de canvi...

Els Dos dies més de sud són el moment, com diu el poema de Rilke, d'assolir la perfecció, de torçar el coll una mica més i arribar a aconseguir una certa exigència, que ja hi és, però que necessita un últim esforç de perfecció. Al mateix temps hi ha el reconeixement que és el moment final i que, després, com diu l'última estrofa, qui no té casa no la bastirà... La idea d'haver arribat a una frontera i que l'altre costat és diferent, sigui de llums o d'ombres, em sembla molt clara. Jo sóc una persona formada en un món de llibres i amb una passió per la literatura i pel llibre físic, comprar-ne, guardar-los i tenir-ne la casa plena, i m'adono que al llarg de la meva vida, que tampoc no és llarguíssima, m'he convertit en una bèstia rara. Per a gent més jove i, per descomptat, per a la generació que creix ara, una persona que viu en un món de llibres és una cosa molt insòlita, com per a mi ho hauria estat algú que visqués en un món d'armadures i espases en un castell medieval. Aquest és un dels canvis, el llibre per a mi encara és un objecte que, d'alguna manera, incorpora i simbolitza els seus continguts. Aquests continguts, a través d'Internet o d'altres suports, no veig que simbolitzin res. Es perd el ritual i gairebé el funcionament mecànic.

¿La poesia és un antídot contra aquests canvis, una protesta, una explicació?

És un intent de comprendre-ho i de plasmar-ho. De vegades, n'has de parlar per comprendre-ho millor, com quan escrius els records, que els estructures al moment de manifestar-los i els dones més sentit. Hi ha una part de protesta, tot i que és una d'aquestes coses que cada cop és més ineficaç. L'altre dia algú em va dir: "Em sento culpable com mai no m'he sentit, em sento culpable de la barbaritat del món". Hem dit moltes vegades que les cambres d'extermini són el pou de maldat de la humanitat, però les bombes que posen cada dia a Bagdad, la presó d'Abu Graib i la de Guantánamo són aquí mateix, a la mateixa illa que està bloquejada fa cinquanta anys, on hi ha una persona en la qual molts hem cregut i al final hem hagut de reconèixer que s'ha convertit en un dictador, estimat per una part del seu país, també... Que nosaltres no puguem fer res per evitar que aquest horror manifest continuï i, a més, sigui en nom de la potència suposadament més democràtica del món, m'avergonyeix. En aquest sentit, la globalització aporta moltes coses bones, però també incerteses. Els nens de les escombraries de Manila també són els meus fills: no tinc absolutament cap certesa que els meus fills quan tinguin 25 anys no es trobin en aquella situació.

La crítica defineix la seva poesia d'intel·lectual. Hi està d'acord?

Crec que s'ha anat fent cada cop més intel·lectual. Hi ha una cosa que per a mi ha canviat, que és que des de l'edat d'or, fa 23 anys, allò que eren experiències pròpies que em servien de motiu, de pretext, de punt de partida per escriure un poema, ara em sembla que serien acumulatives. D'altra banda, moltes vegades eren experiències que encara permetien una mena de projecció de futur i ara no n'estic segur. Hi ha una circumstància purament biològica, però que a mi m'interessa explorar i és que, arriba també una edat, com en el poema de Rilke, en què les coses ja han madurat; pots demanar un escreix de perfecció, però el que no pots és pensar que la tardor o l'hivern no vindran mai. Potser hi haurà un estiuet de sant Martí, però vindran les gelades, les nevades i un temps molt dur.

¿Això vol dir que aquest llibre és el millor que ha escrit mai?

Té uns graus d'exigència diferents, em sembla. Hi ha un grau d'intel·lectualització més elevat i, al mateix temps, una renúncia a aquestes experiències que continuen existint i que podrien ser motiu de poemes, però que ara em semblarien una mica falsificadores del que és per a mi la preocupació més fonda. Quan no aspires a una projecció en el futur, tot allò que ve de bo és agraït doblement perquè és un regal, no perquè sigui poc merescut, sinó perquè és més fugaç, més fràgil i l'acceptes en aquesta fragilitat.

Hi ha poemes molt directes...

El moment del prou, Aleshores, Setmana Santa i algun altre són declamatius i clars. Són una mena de poemes que, en general, a mi no m'agraden, perquè tenen un punt de facilitat. Precisament perquè són taxatius tenen un èxit immediat, però no tenen la profunditat intel·lectual. Però hi són i hi són de manera deliberada, perquè has de poder dir el nom del porc, t'has de poder girar i insultar. No n'hi ha prou de rebre, rebre i rebre. En algun moment esclatar és bo, sa, i aquests poemes de dolor, d'angoixa, d'emprenyament vital tenen aquesta idea del vòmit terapèutic. És una mena de catarsi.

Contrasta amb 'Acció de gràcies'...

Acció de gràcies a la mort, perquè marca el punt d'inflexió final i, si ens haguéssim d'angoixar per la mort, viuríem perpètuament angoixats. Com que hi ha moments a la vida que són bons potser hauríem d'adonar-nos que el que és bo és treballar i aprofundir i agrair aquests moments i no encaparrar-t'hi. En l'aprofitament dels bons moments hi ha una manera de veure el món i la naturalesa que trobo interessant. Hi ha coses que tenen un sentit totes soles, sentit que és evolució, perfecció i tradició, perquè hi ha una evolució al darrere. Veus un paisatge que t'impressiona i penses que allò continuarà existint malgrat tota la gent que n'hagi estat testimoni i n'hagi estat influït, i que té una existència pròpia que és indiferent als observadors que podria recollir.

Tornar