Documentació
Una mort pressentida?
20 de desembre 1911 - 20 de desembre 2006: 95 anys de la mort del poeta Joan Maragall i Gorina a la seva casa de Sant Gervasi. Tenia 51 anys. Deixava esposa i tretze fills. El seu enterrament no va ser tan multitudinari com ho havia estat el de Mossèn Cinto, nou anys abans. La seva vida tampoc havia estat la d'un popular heroi romàntic com ho fou la de Verdaguer.
I, tanmateix, la seva mort ens ha arribat més i més aureolada com a mort exemplar, per les novissima verba, les paraules pronunciades poc abans de morir, per la darrera voluntat de vestir l'hàbit de Sant Francesc, però, sobretot perquè és una mort il·luminada (massa il·luminada?) per un gran poema que és el Cant espiritual...
La mort prematura del poeta ha estat motiu de conjectures i ha influït en la interpretació de tota la seva vida i de la seva obra escrita, especialment la dels últims anys. El fet de no conèixer-se amb certesa el diagnòstic de la malaltia que el va dur a la mort ha afavorit encara més la necessitat de buscar explicacions més o menys llegendàries, i a fer càbales sobre el que hauria pogut escriure si hagués viscut més anys.
Em sento incapaç d'establir de forma exacta en quin moment es va parlar per primera vegada del pressentiment de la mort en el cas de Joan Maragall. Però consta que va ser en J. Romeu i Figueres qui ho va formular explícitament en un article del 1954 (dins Homenatge a Carles Riba en complir seixanta anys).
El que gairebé tothom coincideix a reconèixer és el canvi de to dels escrits dels últims anys: des d'un cert simbolisme, absent en la seva poesia anterior, fins a una radicalització o reaparició de posicions de joventut que semblaven haver estat superades. Una més gran depuració i urgència en la manifestació d'algunes intuïcions fondes, una necessitat de mostrar-se fidel a les seves conviccions, tal com li venien, a risc de semblar incoherent, o fins i tot alçant la veu en moments molt delicats i enfrontant-se a l'opinió establerta i acceptada per la majoria de barcelonins benpensants, erigint-se com a única veu lúcida i compassiva amb La ciutat del perdó (Setmana Tràgica del 1909). I és cert, també, que les circumstàncies i l'ambient que el van acompanyar aquests darrers anys podrien explicar, aparentment, per si sols, aquest canvi de to. La partença o mort dels millors amics, el trencament de la seva col·laboració periòdica amb el Diario de Barcelona, i, sobretot, les idees noucentistes predominants.
Recentment, dos treballs importants toquen, més o menys de passada, el tema que ens ocupa: una Semblança de Joan Maragall l'últim any de la seva vida, conferència de Carles Miralles amb motiu de l'aniversari de l'IEC (2004), per una banda, i el treball sobre les influències de Dante en l'obra de Joan Maragall, de Francesco Ardolino, publicat recentment per la Fundació Joan Maragall Cristianisme i Cultura. Tots dos són treballs extraordinàriament erudits i ben fonamentats.
I en tots dos casos es desmenteix la idea del pressentiment de la mort. En el primer cas considerant-la com a formant part del mite construït ja des del moment mateix de la mort. En el segon cas, polemitzant directament amb la interpretació formulada en l'Esbós biogràfic escrit per Gabriel Maragall, fill del poeta, que va servir de base al treball sobre El pensament de Joan Maragall, d'Eugenio Trias. En relació a aquest últim cas, però també en el de les posicions oposades, l'estudiós desqualifica d'entrada les arbitràries periodificacions elaborades sense les proves documentals necessàries.
I, així i tot, continua admetent-se com a clarament perceptible aquell canvi de to que esmentàvem. I continuen mostrant-se insuficients els mètodes historicistes imperants. És per això que l'apropament a la "impossible biografia interior" que va assajar Gabriel Maragall, i les hipòtesis suggerents d'EugenioTrias que en deriven, es mantenen, des del meu punt de vista, com les més reeixides a l'hora de donar compte d'una evolució de pensament en les seves línies mestres. Més enllà dels sempre interessantíssims i il·luminadors, però parcials, estudis minuciosos sobre els jocs d'influències o confluències.
Gabriel Maragall parlarà, no del pressentiment de la mort, però sí d'una existència abocada, per la mateixa dinàmica interna d'un pensament i per la fidelitat a unes intuïcions, a una tensió en què la mort apareixerà com la "deslliuradora d'una vida terrenal impossible, de tan extraordinàriament amada". Eugenio Trias incorporarà de manera explícita aquella idea del pressentiment, que encaixa bé en la periodificació de la crisi del 1907.
Situant-me en aquesta línia d'interpretació, m'atreviria a aventurar que cal fer una clara distinció entre allò que es pot entendre com a pressentiment de la pròpia mort biològica, que seria el que comunament s'entén com a pressentiment de la mort, i, per altra banda, una experiència espiritual que tindria a veure amb el que, en la tradició dels Pares del Desert i en el monaquisme oriental s'anomena "memòria de la mort". Aquesta és considerada una gràcia que pot arribar a capgirar totes les perspectives humanes.
Potser és en aquest terreny que se situaven algunes de les experiències fondes del poeta del vitalisme a ultrança. Alguna mena d'intuïció pregona el va portar a viure aquella mateixa tensió que ja apareixia en el primer Comte Arnau, o abans, però en uns termes de radicalitat que no costa de percebre en poemes i articles dels últims anys.
I és, de fet, l'enfondiment en l'home interior de la tradició cristiana el que s'endevina en les cartes, articles i poemes. Seria difícil trobar-hi, en canvi, un sentiment de la imminència de la pròpia mort.
Des d'aquesta perspectiva, el Cant espiritual ja no s'ha de veure com a summa final. Més aviat com l'inici d'una nova etapa. Una etapa en què continuava sent possible una activitat literària no tan intensa (Nausica, traduccions, poemes esparsos) i una activitat periodística amb constants referències -fos quin fos el pretext- als temes recurrents que més el preocupaven aleshores.
És en aquesta nova etapa que compareixen la malaltia i la mort, acceptades serenament pel poeta de la "paraula viva". 20 de desembre del 1911 - 20 de desembre del 2006.
Botons
Tornar