Documentació
Si la bossa sona
Roser Caminals (Barcelona, 1956), novel.lista, professora de Literatura Espanyola als EUA i traductora a l’anglès d’Emilia Pardo Bazán i Carme Riera, ha tornat als eixos que a l’anterior llibre, El carrer dels Tres Llits (2002) li van donar bons resultats: crisi d’identitat psicològica del protagonista, resolta només al final de la trama; memòria de la ciutat, amb la reconstrucció històrica de la Barcelona vella (Ciutat Vella, Raval i Rivera); i un amor gairebé impossible, per diferències socials, que joguineja amb el fulletó. No obstant, la continuïtat en els assumptes no l’ha presa des de la inèrcia i la comoditat. El Maurici d’El carrer dels Tres Llits està, com l’Andreu de La petita mort, en edat de festejar i tenir relacions, de merèixer, sexe inclòs. Tots dos joves han de redimir una culpa a través de la superació de proves. Però si el Maurici era prototípic de la burgesia històrica, ple de desdeny per la classe inferior, i la culpa per expiar era la de la classe dominant, l’Andreu s’enfronta a un passat familiar tèrbol que ha d’acceptar perquè el qüestiona com a individu. Cert que les dues obres aborden l’ascensió i davallada dels personatges i la moralitat i immoralitat dels fets de què són responsables. Ara bé, el Maurici s’aferma en la seguretat de la seva condició (també en relació a la modisteta) i l’Andreu en la incertesa del seu èxit com a arquitecte i l’atracció amb una acròbata de circ. La Barcelona del primer decenni és substituïda per la dels anys 20 a La petita mort; i en més d’una circumstància, Caminals fa pensar en el Lluís Anton Baulenas o l’Eduardo Mendoza històrics. La dualitat del món de benestants i miserables ara s’expressa en un doble fil argumental que convergeix al final i, també, en l’argot dels baixos fons. Caminals és una autora que val la pena seguir, tot i que la dramatització dels fets reeixida a El carrer dels Tres Llits queda aquí ofegada per la documentació, la descripció de situacions i el costumisme, com si l’interessés més el paper d’historiadora i filòloga que el de narradora. Fins i tot el passatge del psicoanàlisi requeriria preparació prèvia i el de la bomba al Teatre Pompeia, un desenvolupament ulterior. Tant és, segur que els nous reptes acabaran per fructificar.
Tornar