Documentació
Jordi Sarsanedas, poeta
El poeta i narrador Jordi Sarsanedas va morir el 16 de novembre passat l L'anàlisi del seu poema 'Allò que m'he quedat' vol ser un sentit homenatge a l'autor d'obres com ara 'Mites' i 'Paraules per a unes imatges'
L'any que en feia vuitanta, Jordi Sarsanedas ens va regalar un llibre singular, Paraules per a unes imatges. Si els textos d'aquest llibre ja ens eren coneguts, d'haver-los llegit separadament a Serra d'Or, tenir-los aplegats ens en perfilava l'abast, posava en evidència un sentit més unitari d'aquesta escriptura ancil·lar (per a) d'unes imitacions de la realitat. Les paraules hi formen un discurs que força les imatges a entendre's entre elles. Les imatges. No ben bé pintures, escultures, vitralls, esmalts, fotografies, joies. Allò que les paraules acompanyen són unes imatges.
Prestigiós, el gènere de les Imagines, des dels remots Filòstrat i Cal·lístrat. Més prestigiós encara el debat o la reflexió sobre els límits entre natura, diguem-ne, o art, diguem-ne. Sovint Sarsanedas ens parla no de les imatges sinó de les coses de què les imatges són imatges. Entre les coses en si i les paraules hi ha tants nivells, tantes mediacions, a hores d'ara, que la realitat ha estat forçada a adaptar-s'hi i l'art de la paraula ha après a cercar-la regirant nivells i mediacions. Viatjant de la realitat a les seves imatges, més estantisses, en teoria sempre iguals a si mateixes. Contaminant-les amb l'experiència de les coses de què són imatges.
L'art ha poblat la distància entre nosaltres i la realitat. L'espai poblat, cada vegada més estès i inabastable, és fet de paraules i d'imatges. Diríem que l'art ha suplantat la realitat?
Bastaria potser reconèixer que és tan real la realitat com la distància, que l'art ha poblat, entre la realitat i qui la mira; que són tan reals les coses com les imatges.
En el món de cada dia, la realitat ens la serveix la televisió, o ens la destaquen diaris i revistes, en forma d'imatges. Hem après a dubtar-ne. És un fragment, diem, i ha estat triat per produir un efecte. I, encara, sabem que aquella realitat que ens és servida n'oculta altres, que deixa sense imatges. De manera que acabem pensant que remet a una realitat falsa. Sobre l'art, en canvi, esperem que, per parcials que siguin els tractes que hi tinguem, cada fragment, paraules i imatges, remeti a la realitat de debò, a la realitat autèntica. L'única realitat, així, fóra la de l'art. I l'artista l'únic capaç de convocar-la o de crear-la. Que és com dir que el que importa en art són els sentits, la intel·ligència de qui mira; de qui mira les coses i l'art que les representa. De qui sap mirar més lluny, que fóra l'artista. Més lluny: la realitat de debò, la realitat autèntica.
Escriu Sarsanedas, paraules seves per a la imatge d'una tela de Carme Aguadé, Natura: "La virtut significativa de l'artista és sempre, de la manera més constant, l'obstinació de la mirada amb què interroga tot allò que troba cara a cara amb el nucli més intern de la seva intimitat: els homes o la natura, el palet de riera o l'horitzó. I ho interroga per dur-ho, percebut, al pla d'allò que la intel·ligència i també la sensibilitat han convertit en eminentment comunicable: esperit soluble dins l'esperit".
Voldria dir, en els termes d'abans, que la realitat de debò produïda per l'artista és resultat de la confrontació de la realitat oferta a la seva mirada amb el seu dedins, amb el seu esperit. I, encara, les paraules de Sarsanedas esbossen un marc moral de tot plegat: parla de virtut i d'obstinació, d'ús de la intel·ligència i de la sensibilitat al servei de l'art. Tot comptat i debatut, en nom de què, que no fos la moral, podríem distingir entre una realitat falsa i una realitat de debò?
Sarsanedas és un prosista excel·lent. El tan llunyà Mites (1954) penso que és un llibre cabdal en la literatura europea del segle XX. Entre nosaltres hi ha acord sobre aquest fet. Si els altres encara no ho saben, la culpa pot ser nostra o dels altres, però no d'ell. Sarsanedas, quan a les entrevistes li feien preguntes sobre la seva obra, sobretot en els darrers temps, tan decidit com ben educat, insistia a demanar que els lectors es fixessin en la seva poesia. De fet, després d'haver reunit els seus poemes en el volum Fins a un cert punt (1989), des del 1999 havia reprès la publicació de poesia amb tres llibres: Cor meu, el món (1999), L'enlluernament, al cap del carrer (2001) i Com una tornada, sí (2003). Crec que tenia raó de cridar l'atenció cap a aquests llibres. Encara que hagués de ser en una situació, com l'actual, de descrèdit de la poesia i desorientació de la crítica, en el marc d'una reconfortant identificació entre vendre i valer que, la veritat sigui dita, no afecta només la literatura. De manera que hauríem de creure'l i llegir els seus poemes. Per donar exemple, el dia que celebràvem a la Secció Filològica els seus vuitanta anys, vaig triar un poema que, alhora que il·lustrava l'especificitat i la qualitat de la seva poesia última, em permetés, amb un breu comentari, continuar la meva reflexió sobre les paraules i les imatges i ens acostés a l'art de la paraula segons Sarsanedas. No em sembla inconvenient, en la present circumstància, tornar-lo a proposar, aquell poema, i el comentari que en vaig fer aleshores.
És un poema de l'últim llibre, Com una tornada, sí, que s'intitula Allò que m'he quedat. Com que els mots d'aquest títol apareixen després tot al llarg del poema, assenyalaré d'entrada el morfema verbal de primera persona del singular, que fa que allò sigui l'objecte i el subjecte jo. Tinc la impressió que hi ha poetes que ho han dit a l'inrevés, això; que han dit "allò que m'ha quedat". Com que dins del poema ja veureu que allò és la realitat que dèiem, la realitat de debò, té importància que hi mani el jo. Bé, el poema és Allò que m'ha quedat: "[1] El raig daurat que empeny i aparta / el blau de trama fina / d'un pom de xicranda / i se'm posa a la mà / [5] encara batent d'ales, / aquest raig de sol me'l quedaria, / me l'he quedat. // M'he quedat també el somriure d'uns ulls. / La nena passava i no m'ha vist. / [10] Ha passat. Ja no hi és. / Guardo la lluïssor fugaç. // Aquell ocell que canta, / qui sap a quin balcó, / predicant felicitat dins una gàbia, / [15] encanteri menut i transparent, / me'l quedo. // Hores de sol amb marinada, / les alimares de la nit, / cançons i companyia emocionada, / [20] convenciment del goig i de la veritat, / un bri de cada cosa, vibrants collites, / ho tinc desat. Ho guardo. / Cofres, àmfores del meu bé. // Esquerdes i tèrmits irrebatibles / [25] fan la feina de l'etern / retorn de la negror, més negra d'ésser buida. / Puc demanar força per mirar més lluny?".
En els versos 1-7, un raig de sol, que entra potser en un interior -és on sol haver-hi poms de flors, dins de les cases-, destaca el blau de la xicranda i es posa a la mà de qui parla, talment com un ocell. Hi són implicats la mirada i el tacte, perquè l'or de la llum es fa escalfor i batec d'ocell. Qui parla diu que es queda el raig de sol, però el que ha escrit és el moment, aquest instant precís que el record expressa, des de l'or a les ales: mirada i tacte. Diríeu que ho diu, a més, enjogassat: porta un aire de cançó, el joc entre quedaria, en el vers 6, i he quedat, en el vers 7: primer el desig, i de seguida la cosa ja feta.
En els versos 8-11, inversió de l'esquema. No primer la descripció, des de l'or a les ales, i a continuació el desig, la cosa ja feta, sinó d'entrada la proclamació de la cosa ja feta (v. 8) i després l'especificació de l'objecte: una persona, una nena. O més exactament: qui parla s'ha quedat, aquesta vegada, "el somriure d'uns ulls" i després surt una nena. I aquesta vegada qui parla fa veure el contrast entre quedar-se, ell, el que diu que s'ha quedat i la rapidesa d'això mateix (la noia "passava... / Ha passat. Ja no hi és"); entre la mirada d'ell, tot present en aquell instant, i ella, absent, que no l'ha mirat ("...i no m'ha vist"). Ha mirat sense ser vist, qui escriu, i n'ha tret la visió present, encara, d'uns ulls que no el veien però somreien: una "lluïssor fugaç", diu, combinant la intensitat de l'esclat de llum amb la brevetat del moment. D'altra banda, ara ja no s'ho queda i prou: diu que aquesta immaterial lluïssor, i tan fugissera, la guarda, com si fos cosa material.
La llum és ara d'uns ulls, d'una persona, i hi ha la mirada però no hi entra per res el tacte, com abans. La mirada de qui mira, recorda i escriu, i el moviment, veloç, de la noia que passa i ja no hi és.
Els versos del 12 al 16 tornen a l'esquema dels inicials: de primer la cosa i després l'apropiació per part de qui escriu. Ara hi és implicada l'oïda, però (el cant d'un ocell, que deu ser en una gàbia, constitueix un "encanteri menut i transparent" que el poeta també es queda), i descartada la percepció visual ("qui sap a quin balcó" canta: l'ocell és sentit, no és vist). Però en canvi, quan el cant es fa encanteri, llavors sembla adquirir qualitats materials: mida i transparència. També això és com en els versos 1-7, en què hi havia un trànsit de la mirada al tacte; ara de l'oïda a la vista. En els versos 8-11 només hi havia mirada, que és el sentit prevalent tot al llarg d'aquests setze versos.
Del vers 17 al 22, llum, cant, convenciment, la companyia, totes les coses reduïdes a un bri; i, finalment, el fruit granat que en queda i que qui parla es queda i guarda, com qui ho fa amb una collita. Tot el món és ara convocat, colors, paraules, sentiments i intel·ligència. Tot el món de l'home. Com un camp de colors i de paraules -cançons i arguments per convèncer- que hagués fruitat. La mirada torna a ser-hi central, la llum contrastada del dia i la de la nit, amb l'al·literació entre la marinada (v. 17) i les alimares (v. 18), però també hi és decisiva la presència humana, les cançons, la companyia dels altres. Després d'un vers, el 20, un pèl solemne ("convenciment del goig i de la veritat") però commovedor per la coordinació de conceptes com el goig i la veritat, que en principi corresponen a dos àmbits diferents, els sentits i la intel·ligència, tot queda reduït, en la primera part del següent, a "un bri de cada cosa", que, pel sentit propi de bri podria semblar remetre'ns a les "collites vibrants" de la segona part però que, per damunt del text, ens remet a dos versos d'un cèlebre poema de Salvat Papasseit, Res no és mesquí (de L'irradiador del port i les gavines, 1921), que fan "Res no és mesquí, / perquè la cançó canta en cada bri de cosa". Res no és mesquí, diu Sarsanedas, en la realitat; qui viu de tot en treu emoció, goig, veritat; i el poeta cançó, dels bocins més mísers. Els guarda com un tresor i els mostra en els seus versos.
Tot en la vida, il·luminat per la poesia, esdevé així tresor. De coses concretes (un moment en què el sol toca les mans de qui parla; els ulls d'una noia que passa; el cant d'un ocell engabiat) i de tot en general, cosa que explica la barreja dels versos 17-22, que no destaquen cap moment, precisament, sinó la vida en si, una manera de sentir el món i de collir-ne el fruit. Per això el vers 23, tipogràficament deixat tot sol, proclama amb èmfasi "Cofres, àmfores del meu bé". La vida de qui mira, la vida de tots: el tresor del poeta, el seu bé.
Tot ha estat disposat per a la pregunta que tanca el poema, al vers 27: "Puc demanar força per mirar més lluny?". O sigui: si tinc aquest tresor, si n'he fet poesia, què més vull? El poema sembla respondre: la vida n'és plena, d'això que dius, n'hi ha cada dia. Basta la vida. Però la poesia és evocació de la vida sempre a tocar de la mort, què hi farem. De la mort que, en arribar, revela més nítidament, en el poema, separat de la vida, forma, intenció i sentit.
Així, els tres versos 24-26 anteriors diuen la mort que penetra per les esquerdes de la vida, les malures que la van consumint, com "tèrmits irrebatibles" que en van polvoritzant la fusta. Si fins aquí la llum, que n'era inici, havia il·luminat el poema, la vida, mentre anava revelant les formes a qui les mirava, ara la negror s'hi imposa, el seu "etern / retorn" (v. 25-26), la seva buidor que és fosca ("més negra d'ésser buida", v. 26). Un concepte important, la mort com a buidor, una constant amenaça per a la vida que recorre altres poemes, com ara Una mena de felicitat, d'aquest mateix llibre.
És després d'aquests tres versos, d'una desolació no gens emfàtica, sinó més aviat precisa i constatable, tal com sol aparèixer en alguns poetes romans, que la pregunta del vers 26 tanca el poema. Hi torna la mirada, però sobretot el morfema verbal de primera persona del singular i la pregunta.
De fet, el que mires fuig, però les paraules queden. L'art amb les seves imatges, fixes, veiem ara, en haver llegit aquest poema, que no t'emmascarava les coses, sinó que te'n servies per arribar realment a elles o a elles de debò. D'alguna manera, la vida ens l'havies fixada, paraules i imatges alhora, dins la llum de la vida, el poema. En acabar, però, tu demanaves si podies mirar més lluny. De què, sinó d'haver mirat més lluny, és resultat el poema? És clar que sí, que podies demanar la força de la vida per continuar mirant allò que sabies anar-te quedant en el tresor dels versos. Per continuar convocant els sentits, i sobretot la mirada, per sentir i entendre, per dir, la força de la vida.
Deies mirar més lluny maragallianament, més enllà? Em sembla que sí, que també ho deies. Però jo només sabria donar la resposta que hi ha en el teu poema, el que de tu ens queda. Les teves paraules van filtrar la llum de la vida per fer-nos-en present. La filtren, encara, i el do del teu poema és un tresor per sempre.
Tornar