Documentació
La mirada estranya
“M’interessa tractar temes socials amb una mirada fantàstica, però sense trencar les lleis naturals”
En el títol d’un dels contes inclosos a L’embolic del món, “No m’expliquis el final”, Pere Guixà manifestava de manera nítida la clau d’una de les estratègies literàries més fèrtils que utilitza per submergir el lector en un àmbit marcat des del primer instant pel desconcert narratiu. Ara bé, la suspensió argumental amb què sol acabar els seus contes en detriment del desenllaç convencional o de l’ambigüitat de les solucions obertes té un caràcter de necessitat extrema i lliga amb coneixement de causa amb el disseny d’uns contes que tampoc compleixen al peu de la lletra amb les nocions clàssiques del plantejament de l’anècdota i el posterior desenrotllament del nus. Guixà no amaga ni trastoca amb mala fe el final de la història que el lector ha estat llegint, sinó que ofereix l’únic final possible i necessari segons el procés amb què ha anat construint el relat, com si fos el precipici absurd cap on s’han anat encaminant els protagonistes a mesura que anaven experimentant les peripècies que l’atzar els enviava i que el lector ha conegut a partir del dos altres recursos que caracteritzen l’escriptura de Guixà, l’ús sistemàtic de l’el·lipsi —les coses i els fets semblen que passin perquè sí gràcies al silenciament d’unes informacions cabdals, com si posés al lector en el mateix nivell d’uns personatges sense perspectiva sobre el que viuen—, i la construcció mil·limètrica de cada escena —l’afany de precisió descriptiva d’uns aspectes secundaris de la història que es col·loquen malaltissament en un primer pla pertorbador. Amb més perícia, amb més subtilesa, amb més mà mestra, aquests són també els tres pilars sobre els quals s’edifiquen els onze contes que ara Guixà publica a No pots no sentir-ho, un altre d’aquells llibres on cap conte es deixa fixar el rostre amb exactitud i condemnat al destí cert del goig de la relectura. En tots els contes que aquí es poden llegir hi ha l’evidència inqüestionable de la vida quotidiana. Els seus protagonistes són estudiants de cinematografia, parelles de vacances, estiuejants a Barcelona, treballadors d’un hotel, aficionats al futbol, els convidats d’un casament: són gent normal que viuen avatars i aventures normals i que tenen uns sentiments i uns desitjos del tot acordats amb la normalitat, però el que s’imposa de seguida en començar la lectura és alguna mena d’anomalia inconcretament amenaçadora, com si el punt de vista creat per la veu narradora de Guixà es decantés sempre pel deliri contingut i acceptat, pel desvari intuït i ocult en algun lloc impensable, per la solitud inconscient d’uns personatges sotmesos a una rutina perillosa, per la densa tortuositat d’un silenci maligne, tot perfectament representat per una prosa altiva i exacta, pel so anguniós d’un temps verbal en present, per la voluntat de presentar la majoria de personatges amb unes senzilles inicials kafkianes, pels canvis de direcció en el fil del relat, com si els fets cedissin als capricis d’un itinerari erràtic i es perdessin en algun forat fosc segons els designis d’una causalitat preestablerta i indesxifrable. No és que militin en cap territori propens a l’explosió de la fantasia en una zona de la quotidianitat —es pot exceptuar “Clan a part”, i com que res és gratuït en l’obra de Guixà el títol ja en dóna prou explicacions—, sinó que el que explora Guixà és la introducció d’una mirada distant sobre els fets més trivials per concedir-los el component inquietant de l’estranyesa, per contemplar el moviment de la vida de cada dia com si mirés el funcionament d’algun òrgan envaït per alguna malaltia indefinida i sense nom. El resultat és un volum inabastable, que provoca una sensació de desassossec d’alt calibre, que proporciona una dosi immensa de plaer estètic, felicitat intel·ligent i que espanta tant com la por que neix després d’un dia de festa. A les pàgines del dietari d’un escriptor anomenat Y —el noucentista Eudald Duran Reynals, una de les obsessions de Guixà i que ja el feia sortir a un conte d’Alies Barcelona-, el protagonista d’El mur de contenció hi localitza, diu, els tres elements bàsics per fer una obra literària: vocació, temperatura i destil·lació. I el lector de No pots no sentir-ho no pot deixar de pensar que, en efecte, en els contes que escriu Pere Guixà també hi troba una escriptura i una forma destil·lada de qualsevol temptació supèrflua o entrebanc sobrer, una temperatura idònia en totes les atmosferes i passatges i transicions narratives que crea l’autor, glacial quan toca davallar fins el fons de la història i d’una alta cremor quan s’escau reflectir les turbulències de la quotidianitat. I al darrere de l’obra que ha publicat fins ara, no costa gens de detectar-hi sempre el poder intens d’una vocació literària avalada ja per cinc llibres de contes imprescindibles que converteixen Pere Guixà en una de les presències més sòlides de la literatura actual.
Tornar