Documentació
Caterina Albert, darrere la careta de Víctor Català
Article amb què Francesca Bartrina, directora de la Càtedra UNESCO de la Universitat de Vic i autora de 'La voluptuositat de l'escriptura' (Eumo, 2001), va guanyar el premi de retrat literari Rafel Cornellà
Quan Caterina Albert tenia quaranta-cinc anys, la pintora Lluïsa Vidal va fer-li un retrat. Corria l'any 1914, any de la proclamació de la Mancomunitat de Catalunya, i Caterina Albert hi esgrimia uns ulls grossos, de mirada fosca, arquejats per celles gruixudes i negres, i cabells de tons grisosos, una mica rebels, arrissats i recollits. Si bé el gest de la retratada és reposat, la boca entreoberta descobreix una certa impaciència, com si en qualsevol moment gosés canviar de posició.
El talent pictòric de Lluïsa Vidal va saber plasmar la senyora discreta que era Caterina Albert, i, en el mateix retrat, mitjançant els ulls intensos i la boca impacient, va saber fer emergir la força i la vehemència continguda de Víctor Català. Si bé Lluïsa Vidal tenia experiència com a retratista, pintar Caterina Albert i, al mateix temps, Víctor Català, segur que no va ser una tasca fàcil. I és que la mateixa Caterina Albert va construir, acuradament, la imatge que volia transmetre, i va repetir, fins al cansament, que no entenia l'atenció que despertava la seva persona quan ella només escrivia per afició. I ho va haver de repetir tant perquè qualsevol pàgina signada per Víctor Català ho desmenteix.
Caterina Albert i Paradís, nascuda a l'Escala l'11 de setembre del 1869, va revisitar la seva infància durant la maduresa, mentre escrivia proses poètiques que recolliria en el llibre Mosaic. Impressions literàries sobre temes domèstics (1946). Aquests són els únics textos signats per Víctor Català que deixen una escletxa per on podem conèixer una mica com es veia a si mateixa Caterina Albert. Hi recorda la nena inquieta i espavilada que va ser, i com va aprendre ben aviat a transgredir moltes coses que s'esperaven d'ella per raó del seu sexe. Tenia la consciència d'haver crescut en un matriarcat i dispensava una autèntica veneració per la mare i l'àvia. Del pare, Lluís Albert i Paradeda, advocat i diputat republicà, en va heretar el catalanisme. De la mare, Dolors Paradís i Farrés, en va aprendre la sensibilitat artística. De l'àvia, Caterina Farrés i Sureda, el gust per la llengua viva, per les històries intenses de la pagesia i l'interès pel folklore.
Caterina Albert tenia un ventall d'interessos eclèctics que provenien d'una formació bàsicament autodidacta, ja que no va rebre cap tipus d'educació superior. Va aprendre el francès i l'italià pel seu compte, i va perfeccionar aquestes llengües amb les traduccions i els viatges. De ben petita, la pintura i l'escriptura van ser els seus entreteniments preferits. Si bé va afirmar que ja havia escrit algun drama rural en l'adolescència, la jove Caterina Albert es passava moltes estones pintant, tant autoretrats com escenes de la quotidianitat familiar, igual que Lluïsa Vidal. Va poder gaudir de classes particulars de pintura i d'escultura, i la sensibilitat pictòrica tenyeix la seva obra literària, tal com ho mostren la plasticitat cromàtica de les descripcions del paisatge i la tria dels títols dels seus textos. Aquest interès també es manifesta en la seva altra passió, l'arqueologia, en el dibuix acurat i precís de les troballes que realitzava als camps d'Empúries.
Va començar la carrera d'escriptora als vint-i-nou anys, quan va guanyar dos premis als Jocs Florals d'Olot de l'any 1898, i hi va participar amb el seu nom real, que és tan literari: Caterina Albert i Paradís. En aquesta època, realitzava també algunes temptatives poètiques amb el pseudònim de Virgili Alacseal (anagrama de l'Escala) a l'Almanac de l'Esquella de la Torratxa. Ara bé, Caterina Albert va viure amb un gran sofriment la recepció del monòleg guanyador als Jocs Florals d'Olot, La infanticida, quan alguns membres del jurat van considerar que la temàtica i el llenguatge eren massa escandalosos, sobretot perquè provenien d'una ploma femenina (d'una noia soltera d'una família benestant de l'Escala). No va representar-se ni publicar-se, i l'autora, escarmentada, no va anar a recollir aquest premi ni cap altre. Mai més va tornar a utilitzar el nom real per signar les seves creacions.
Quan dos anys més tard va publicar el primer llibre de versos, El cant dels mesos, va ser el nom del protagonista de la novel·la que estava escrivint, Càlzer d'amargor, qui va signar l'obra i va inaugurar el pseudònim: Víctor Català. Aquest personatge també publicaria el mateix any els 4 monòlegs en vers, batejant la carrera literària de l'escriptora amb dos gèneres que abandonaria, pràcticament, el 1902, davant l'èxit aclaparador dels Drames rurals. L'any següent, els dos capítols que tenia escrits de la novel·la que protagonitzava Víctor Català van guanyar, amb el títol de Marines, els Jocs Florals de Barcelona. Víctor Català era un escriptor prolífic i apreciat: l'any 1904 publica el volum Ombrívoles i inicia la publicació en fascicles de la novel·la Solitud a la revista Joventut.
Dels trenta als quaranta anys, Caterina Albert trobava moltes estones per anar a escriure frenèticament a la seva cambra pròpia, que ella anomenava "mon niu" o "ma cambra blanca". L'any 1905, coincidint amb l'aparició de la novel·la Solitud en forma de llibre i del recull de poemes Llibre blanc, policromi i tríptic, va escriure unes proses que reivindicaven la necessitat d'un espai íntim per escriure, vint-i-quatre anys abans que el famós assaig de Virginia Woolf. Quan llegim la seva abundosa correspondència (amb els prohoms literaris de l'època, amb altres escriptores o amb els seus editors) veiem que Caterina Albert feia equilibris per robar temps per escriure a allò que es considerava que eren les obligacions de la filla gran i soltera d'una família de propietaris rurals: tenir cura de la mare malalta, atendre les visites i supervisar l'administració de les finques. A més, des dels quinze anys i fins a la Guerra Civil va fer estades a Barcelona, una ciutat que, a principis de segle, vivia de cara a Europa. Podem imaginar fàcilment l'estímul cultural i creatiu que això va representar per a una persona tan interessada per tot com era Caterina Albert. Va ser una espectadora assídua de teatre, de les òperes del Liceu i del primer cinema que es va poder veure a Catalunya; també va veure de prop el món socioliterari del moment i va estar al corrent de les novetats literàries. Tot plegat demostra que tenia un esperit molt més cosmopolita del que va voler fer creure als seus entrevistadors i biògrafs.
Darrere d'aquests èxits professionals de Víctor Català, Caterina Albert no deixava d'exclamar, amb modèstia i timidesa, que era una escriptora aficionada. Reservar-se la categoria d'amateur li va permetre aconseguir dues coses: en primer lloc, discrepar de les coordenades estètiques del moment, quan, a partir del 1906, el ruralisme es va començar a considerar passat de moda; i, en segon lloc, poder escriure allò que ella volia escriure: si només era vista com una aficionada, no representava cap amenaça per a cap poder socioliterari i podia escriure allò que volia escriure amb total llibertat. Ara bé, aquesta condició d'amateur és totalment construïda: si la literatura només hagués estat per a ella un passatemps, no llegiríem en la seva correspondència l'angoixa que li produïa no tenir temps per escriure o per poder complir els encàrrecs que li feien; ni tampoc no hauria escrit uns pròlegs com els que va signar Víctor Català per encapçalar la seva obra narrativa, uns pròlegs on és palesa la consciència que tenia de la seva estètica. Víctor Català és la careta (com l'anomenava ella mateixa) mitjançant la qual Caterina Albert defensa les seves opcions literàries, tot utilitzant l'estratègia de la captatio benevolentiae, cosa que li permetia escriure com volia escriure sense declarar cap enfrontament obert.
En efecte, els pròlegs brillants amb què Víctor Català encapçala les seves obres li permeten introduir una obra literària sòlida i diversa, heterogènia i personalíssima, darrere la qual Caterina Albert construïa una actitud pública de dona reservada i innocent, com si la cosa no fes amb ella. Així, després de Solitud, quan Víctor Català publica, l'any 1907, el volum Caires vius, un pròleg contundent embolcalla de discreció la narració Carnestoltes, una història meravellosament escrita sobre l'amor lesbià d'una marquesa i la seva criada, la Glòria.
L'heterogeneïtat de la seva obra es fa encara més palesa quan comença a publicar 3.000 metres a la revista Catalana entre el 7 d'abril del 1918 i el setembre del 1921. L'any 1926 l'Editorial Catalana va publicar-la sencera amb un lleuger canvi de títol, Un film (3.000 metres). Aquesta és, sens dubte, la seva proposta narrativa més arriscada: Víctor Català hi va voler escriure una pel·lícula, sense deixar de continuar publicant llibres de narracions: La Mare-Balena (1920), Marines (1928) i Contrallums (1930).
Quan acaba la Guerra Civil, Caterina Albert té setanta anys. Amb gran intel·ligència i vitalitat, la flama de la creació continua viva, malgrat les circumstàncies penoses que viu el país: Retablo (1944, en castellà), Vida mòlta (1949) i Jubileu (1951). En total, Víctor Català va signar vuitanta-una narracions, amb els mateixos temes i interessos, més condensades les dels primers anys i més psicologistes les darreres; totes dignes de la seva genialitat.
Llegint el conjunt de l'obra de Caterina Albert, tenim la seguretat que va poder materialitzar els seus ideals creatius. No pas en va, Víctor Català va defensar sempre que la subjecció a un corrent estètic frena l'impuls creador, i que la creació està emparentada amb la rebel·lió i enemistada amb les etiquetes. La seva ironia li va fer qüestionar, fins i tot, la recepció crítica que va tenir la seva mateixa obra, com ara la canonització de Solitud. Les seves pàgines destil·len un apassionament per l'escriptura que trobem tant en la creació d'uns personatges intensos com en una prosa vívida i una creació lingüística efervescent.
A partir dels setanta-sis anys, Caterina Albert decideix no sortir de casa i rep les visites prostrada en un llit, acompanyada d'una escenografia que no podem deixar de considerar teatral: la blancor dels llençols, els coixins inclinats i el tinter i la ploma. La construcció acurada de la seva imatge pública no es podia perdre aquest darrer cop efectista final. Va morir el 27 de gener del 1966, després d'haver viscut noranta-set anys, cinquanta dels quals dedicats a la carrera literària.
Potser la boca entreoberta del retrat que Lluïsa Vidal va fer de Caterina Albert és el principi d'una rialla forta i sonora. Darrere de la careta de Víctor Català, Caterina Albert riu. Riu d'haver aconseguit escriure allò que volia escriure, i riu de no haver mostrat res més que allò que volia mostrar.
Tornar