Documentació
L'ideari Puig
El poeta, assagista i narrador mallorquí Valentí Puig va guanyar l'últim premi Sant Joan de novel·la amb l'obra 'La gran rutina', protagonitzada per quatre barcelonins de seixanta anys, amics des de la infantesa
Valentí Puig ha escrit una novel·la sucosa (dir-ne valenta, tractant-se d'ell, sembla redundant) en què la lluita de classes que havia de ser el gran motor de la història ha cedit el lloc a una perfecta rutina en l'àmbit casolà, catalanesc, en què concorren tota llei de corrupteles, estupres i tripijocs més o menys legals ("Si els electors sabessin com es fa un govern i per quina química pren decisions, no crec que tornessin a votar"). Una història acolorida més que no pas densa, de ritme canviant, en què els veritables protagonistes no són pas aquests quatre amics barcelonins que s'hi passegen o hi dialoguen, sinó les seves pròpies idees, vull dir les del ventríloc Puig (i és per això que qui agafi el llibre amb una certa idea preconcebuda del gènere pot quedar decebut ja d'entrada: aquesta novel·la té passatges molt llargs que retiren molt a un assaig sobre la contemporaneïtat; alguns de molt profunds, d'altres de més periodístics).
A un dels protagonistes se li ha mort el fill d'una sobredosi. Una de les filles de l'altre acaba d'adoptar una nena xinesa. El que està ajuntat amb una dona molt més jove canta les excel·lències de la Viagra. Un quart personatge acaba de fer un desfalc multimilionari. Al d'aquí, li acaben de diagnosticar el seu segon càncer. El d'allà viu els rigors d'una mare malalta d'Alzheimer. La "bandarreria pública" campa pertot. Als geriàtrics, els nostres vells són cuidats per immigrants de maneres suaus. La gent del carrer parla per mòbil, com autistes. Darrere (o per sobre) de tot aquest material ingent i divers, el punt de vista d'un home profundament escèptic, que sap que amb els homes -contràriament amb algunes creacions artístiques, que atenyen de tant en tant la perfecció- no hi ha res a pelar.
L'arquitectura argumental és gairebé mínima: quatre amics barcelonins, que ranegen la seixantena, que pateixen de la pròstata (per prescripció de l'edat) i que són de tarannà progressista (per prescripció de classe: un d'ells, però, és el prototipus sociovergent, i de fet exerceix la seva carrera en les files convergents) van fundar, fa uns trenta anys, una mena de colònia d'estiueig i de caps de setmana, no pas a la Cerdanya o a l'Empordà, sinó al Camp de Tarragona; en concret al poble de Viluma -on res no pot fer sospitar que s'hi aixoplugui o enterri cap vil home-. Amics de la infantesa, els quatre cappares vilumins mantenen "una certa il·lusió de gran família". El concepte Viluma, esclar, va patint l'erosió dels anys: la pista de tennis que no es va construir mai va ser substituïda per una taula de ping-pong. Una cistella de bàsquet penjada en algun lloc només conserva un "parrac de xarxa" (que recorda aquella desferra de bicicleta lligada a un senyal de trànsit d'un dels seus poemes recents). La novel·la va descrivint la (de)formació moral d'aquests sis personatges i el seu entorn familiar: a part del polític, un financer presumptament corrupte, un editor fill i nét d'editors i un pintor que bascula entre l'abstracció dels anys 60 i la figuració que ha abraçat recentment. La panòplia de personatges -que s'amplia amb les famílies respectives- és rica, opulent. Una de les filles del convergent, quan ovula, desprèn una ferum que eriça la pell de tots els mascles de la contrada. Hi ha mala bava, i tots els colors de la ironia: del sarcasme a la mordacitat. Però insisteixo en aquesta idea: els personatges de tant en tant toquen el dos, i deixen el narrador elaborant el seu mural desopilant de la història recent, catalana, espanyola, europea, mundial. Llavors Puig ironitza sobre el relativisme cultural, es fot de la intel·ligència emocional, acaricia l'acidesa quan es refereix a la "institucionalització de l'ecologisme", ridiculitza el vedetisme dels escriptors que es fan retratar amb poses consiroses i enigmàtiques a les solapes dels seus llibres, analitza la indissociabilitat entre violència i amor de tantes relacions diguem-ne venèries o directament assaja la riallada quan descriu altres àmbits d'una societat amb "costums de sacarina", d'aquest món on "vivien bé, però [que] cada vegada els agradava menys".
Barcelona, la gran fetillera, és la "capital de l'il·lusionisme". Catalunya, tot sovint, una "immensa xerrameca de mercat de la Boqueria". Les crítiques adreçades al Cap i Casal i al païset resulten molt més càustiques que no les que els dedica Coca en la seva darrera novel·la, posem per cas. La cuina d'ara rep, també, sonores clatellades del narrador Puig. D'idees, moltes. M'hi falla, però, el relligat. Hi trobo a faltar més episodis de qualitat novel·lística com aquell que lliga dolor i sensualitat (reflexió digna del sanatori Berghof) o com dues de les perles descriptives de la novel·la: una en què es descriu la col·lecció de petxines del fill mort de Daniel Marquet i, encara més, la que relata la visita periòdica del mateix Daniel al cementiri. L'episodi del bidet -que curiosament també té Daniel com a protagonista- es podria relacionar amb dos poemes (Bidet i Dutxa), de Blanc de blancs: miniatures de voyeurisme literari i, alhora, una digna contribució a la millor tradició de la novel·la burgesa, que Valentí Puig tant troba a faltar en aquesta nostra literatura particular -molt més inclinada al costumisme de vol gallinaci.
Tornar