Documentació
"Desconfio de tot allò que no és absurd"
Sis anys després, l'últim llibre de Sergi Pàmies canvia de títol: amb 'Si menges una llimona sense fer ganyotes' (Quaderns Crema) ens presenta un llibre de contes breu i amb tants matisos com hi vulguem trobar.
Els dos llibres anteriors, 'La gran novel·la sobre Barcelona' i 'L'últim llibre de Sergi Pàmies', tenien títols d'alguna manera provocatius i sorprenents, mentre que a aquest, a més de ser més difícil de recordar, no se li veu una intencionalitat tan clara...
La gran novel·la sobre Barcelona era com un títol protesta i feia referència a la demanda reiterada que hi hagués una gran novel·la sobre Barcelona, i L'últim llibre de Sergi Pàmies cridava l'atenció sobre la desaparició dels títols, sobre la mort del català, del llibre i tot això, mentre que en aquest volia un títol que fos anímicament identificable amb el contingut del llibre. Tenia molts títols i fa potser un any el meu fill va veure a la tele un cuiner que deia que si menges una llimona sense fer ganyotes els teus desitjos es faran realitat. Vaig pensar que tenia un punt d'innocència i de referència a l'absurd de les supersticions domèstiques, i gairebé seria el títol d'un llibre de poesia, era poètic i m'agradava molt la idea de la llimona, aquest doble vessant que retrata bastant les meves intencions, encara que una altra cosa és després si retrata el resultat. El fet d'escapçar-lo simplement és perquè seria massa llarg i també perquè així era més suggerent, com el Si una nit d'hivern un viatger de Calvino.
Al llibre s'hi veu un desig de fer les paus amb el món, de menjar llimones sense fer ganyotes per poder ser feliç d'una vegada...
Més que fer les paus és una manifestació d'impotència. Després d'haver intentat moltes coses, existencialment, dic: "Escolti, no puc fer més". És un estat d'ànim molt generalitzat, i em venia de gust manifestar-lo, i els contes tenen l'esperit de mostrar la grandesa de la impotència. Al primer conte un home mor i troba que potser és més útil sent absent: "He fet el que he pogut i resulta que quan em moro puc veure com viuen i resulta que estan la mar de bé". I això, en comptes de ser un motiu d'exasperació o de fracàs, és una alegria... També és un conte sobre el pensament del suïcidi, d'alguna manera: és una possibilitat, i literàriament és molt estimulant.
La mort plana per tot el llibre...
Això és un problema que deu tenir tothom a partir d'una certa edat, quan tens prou responsabilitats i afectes ja fets: el pànic a veure perdre's aquestes relacions; està molt present la por de veure morir la gent que més t'estimes o morir-te tu i no poder estar amb els que t'estimes. No és tant una por personal com amb relació als altres. Es tracta de plantejar com poder continuar sense aquells que donen sentit a la teva vida. Hi ha hagut moltes morts de persones properes, però jo no les he tingudes i sempre treballo en hipòtesi, en comparació amb la gent que ho pateix.
També hi ha un itinerari per un fracàs relatiu, que de vegades fins i tot s'assembla a una mena de felicitat...
Imagina't: ho fas tot bé, tens fills i els eduques i tens una relació fantàstica amb la teva parella, que és una caricatura, i arriba un moment que la teva filla et demana que et separis perquè tothom està separat i se sent diferent de les seves amigues... És una anècdota còmica però hi estem molt a prop. Sembla que si les biografies no inclouen un parell de separacions no hagin viscut, no tinguin pedigrí. La desintegració de la família ha passat de ser la conseqüència d'un estil de vida a ser un esport de risc. Això m'atreia molt, perquè constantment veia al meu voltant problemes de parella dels quals bona part és pur histrionisme, com bona part dels enamoraments: aquest joc absurd de les grans passions és de pel·lícula, segueix uns esquemes socials, no actues tant per les teves creences o les teves emocions com per la pressió de l'entorn. Els comportaments sentimentals i darrerament sobretot sexuals estan marcats pel cine, i ara també pel porno: et pots trobar que surts una nit amb algú i vas al llit i estàs sotmès a una mena de taula gimnàstica de primera categoria, però tu només havies sortit a sopar i com a molt a veure si passava alguna cosa, no a fer un decatló...
Vivim una època de canvi?
No ho sé, perquè quan hi penses i mires com ho feien abans acabes deduint que també tocaven bastant d'oïda... Potser hi havia més incògnites, mentre que ara la informació ens satura i des del primer moment tenim models de referència. Desapareix la tria: si avui neixes i no fas res, el corrent et porta, i tot això ens treu vida en comptes de donar-nos-en.
Se substitueix l'experiència?
Això és potser el que a mi em preocupa més. Mai he tingut gaire fe en l'educació, però l'experiència era un valor fonamental per prendre decisions i marcar el caràcter. Ara l'experiència no és pròpia.
Ha trigat cinc anys a escriure un llibre força curt...
Portava un ritme de publicar un llibre cada dos anys, i ara n'he trigat sis. Volia fer un procés de destil·lació més llarg, com si fos un fabricant de whisky: primer tens la marca i després et llances a fer un dotze anys, o sis, com he fet jo ara. Hi estic molt còmode, amb sis anys, perquè els altres ja els havia fet però no responien tampoc a aquesta cosa d'anar movent l'ampolla cada dia, de mirar-te-la i d'esperar, i això m'ha estimulat molt. Pel que fa a la brevetat i a la falta d'ambició aparent, és la meva poètica, el meu discurs. Estic contra la transcendència, contra la presumpció d'influència en l'entorn, contra la impostura actual del que creu que l'escriptor és una peça fonamental dintre de l'univers, i actuo amb coherència: faig llibres curts, de contes, que no passin de 150 pàgines. Sóc coherent amb el meu propòsit d'escriptor. Dintre de les meves forces també m'adapto, no em veig amb cor de fer llibres gaire extensos, si més no ara com ara: potser quan tingui seixanta anys tindré la possibilitat d'escriure una cosa molt més llarga i complicada d'estructura. Però és que si dic que es publica massa haig de publicar menys, no pot ser que un escriptor es queixi sempre que es publica massa i tregui un llibre cada sis mesos.
Com treballa aquesta destil·lació?
És un procés artesanal, molt semblant al que fa un productor de licors o de vi. Has fet la verema, has treballat el producte, tens clar quin tipus d'històries vols explicar i aleshores vas eliminant aquelles que no suporten el procés: les que no t'obsedeixen durant prou temps, les que no veus prou madures, les que no milloren... Evidentment la millora en un escriptor es fa a través de la correcció, que permet una relació molt més llarga en el temps amb les històries: per escriure aquest llibre he hagut d'escriure el material per a tres, i les coses eliminades són moltes. La unitat del llibre és sobretot d'estat d'ànim, no és temàtica. Hi ha un to, una certa malenconia i una certa tristor treballada: no és dramàtic, no és tràgic, sinó que és un treball sobre les emocions doloroses. De vegades tens la sensació que l'alegria i la tristor gairebé són equivalents.
Es tracta de sentir alguna cosa...
I no deixar-te enredar. L'amor és una reacció química, però em sap greu i ho combato i hi poso tot el romanticisme que cal, però en el fons és absurd, i del que em vaig adonant és que ja està bé que sigui absurd, fins al punt que desconfio de tot allò que no és absurd.
Sembla que avui tot hagi de ser espectacular, tothom hagi de publicar molts llibres...
I tothom ha de ser feliç, cosa que fins i tot demogràficament seria un problema. Jo des d'aquí cedeixo la meva plaça als que vulguin ser feliços i em quedo amb els que no ho som del tot. Potser m'estimo més una infelicitat pròpia, treballada i conseqüent que una felicitat artificial. Avui hi ha una contradicció insultant per a la intel·ligència de la gent, i és que et vénen que tu has de trobar el teu camí, l'expansió personal, sobretot amb l'autoajuda i els nous gurus que són camins totalment marcats per la indústria. Ens trobaríem amb la paradoxa que el camí de la plenitud personal i individual és un trote cochinero d'una colla de borregos que fan el mateix.
El seu procés creatiu té bastant a veure amb la poesia...
En algun moment vaig estar temptat que alguna de les idees per a aquest llibre fos un poema, però he arribat a la conclusió que la poesia m'agrada escrita en prosa i a la prosa m'agrada que hi hagi poesia... La poesia que m'agrada és narrativa, com Tot l'enyor de demà, de Salvat-Papasseit, que gairebé és una acta notarial de la immensitat de l'existència. Poemes que podrien estar escrits en prosa, com els de Vinyoli, Anna Aguilar, Parcerisas, Cornudella... gent que gairebé narra utilitzant instruments poètics. En canvi, quan llegeixo narració m'agraden molt aquells que són capaços d'incloure aquella densitat que amb poques paraules pot dir molt. D'alguna manera continuo fent poemes, en el sentit que és una idea molt petita, densa i de gran contenció emocional, però formalment m'agrada més la prosa.
Botons
Tornar