Documentació
"Catalunya és ara un territori inhòspit per a la cultura"
Palol ha guanyat el premi Joanot Martorell amb 'Un home vulgar' , en què utilitza la restauració d'un orgue com a símbol de la situació de la cultura catalana
Per què s'ha interessat a 'Un home vulgar' per la restauració d'un orgue?
Jo buscava una peripècia senzilla i un món quotidià, tot i que al final no ho ha estat tant, sobre els quals les històries no fossin tan explicades o analitzades com descrites, i a partir d'aquí es construís la projecció mental corresponent. Que no fos una història tan analítica com simbòlica.
D'entrada utilitza algun personatge de novel·les anteriors...
Sí, com la Bettina i l'Eusebi Giselberti, que ve d'El troiacord, i la família del qual surt també a El quincorn, i torna a sortir en altres llibres que estic escrivint ara... Hi ha gent com ara el García Márquez i el Faulkner que es munten el seu món al voltant d'un lloc, i jo he intentat muntar-me'l al voltant d'una sèrie de personatges... Com una xarxa, són connexions. Un personatge que apareix en uns llibres, tal altre en uns altres, i uns altres es creuen...
És un univers que obeeix a un pla?
Jo sóc dels que creuen en la planificació, m'hi trobo més a gust que no pas improvisant. És més, a partir d'una bona planificació puc saltar-me les normes que m'he posat, però abans l'estructura s'ha d'aguantar. A partir de les cent pàgines, si no hi ha una estructura que ho aguanti una mica és molt difícil de gestionar l'obra, en termes intel·lectuals.
Hi ha molts aspectes que no acaba de resoldre...
D'això se'n diu realisme, perquè la vida funciona així... Hi ha coses que lliguen, però la majoria de coses, no. És un efecte de descompressió, perquè crec que el món neoplatonitzant que hi ha al darrere és tan fort que si tot lligués seria insuportable.
A què es refereix quan parla del món 'neoplatonitzant'?
És una operació nostàlgica meva. Davant la pregunta en quin món m'agradaria viure, jo penso en la Florència dels Mèdici, la Saxònia de Bach i Silbermann i tota aquesta gent... Què en queda, de tot això, o què n'interessa? Poca cosa. Això és l'argument d'aquesta novel·la. En termes personals meus és una operació nostàlgica, però objectivament és una reflexió social. Crec que fins i tot hi ha algun moment en què el protagonista es pregunta quin sentit té avui restaurar aquests orgues antics que no interessen a ningú.
I es respon que és arqueologia...
També se sent taxidermista: l'orgue era viu quan es va construir, però ell no l'està ressuscitant, sinó dissecant, perquè el món on va a parar la música de l'instrument ja no és el mateix. Això es converteix en un emblema de l'art en general i de la literatura en particular. Quin sentit té escriure novel·les? A mi m'agrada molt aquella dita alquimista que diu que has de buscar la pregunta, perquè tota la realitat és la resposta.
I quin creu que és el sentit d'aquesta novel·la?
En tindré prou si he aconseguit que algun lector s'interessi per algunes de les qüestions que s'hi plantegen, i que d'alguna manera això hagi encès algun llum en algú. També em satisfaria que els que ja estan interessats en aquestes qüestions, que vull creure que no som tan pocs com diuen alguns, ressonessin amb el que jo hi exposo i els donés algun plaer i esbarjo.
L'acció d''Un home vulgar' se situa al nord d'Europa...
La història està ambientada en un lloc ideal que participa d'Holanda i del nord d'Alemanya per realisme, perquè aquesta història és inimaginable a Catalunya, per una qüestió de respecte a la pròpia tradició cultural, terreny en què ho tenim tot per fer. Sembla que estem la mar de contents d'haver-nos convertit en un destí turístic tropical. La cultura arriba a Gaudí i a Dalí, els pròcers actuals són Miguel Poveda i Ferran Adrià. Si hem decidit tropicalitzar-nos, és una opció, però aleshores hi haurà una migració cultural... Quan Daniel Barenboim va voler fer l'Orquestra del Diwan de musulmans, jueus i cristians, va pensar de venir a Espanya i que el lloc amb més tradició i cultura seria Catalunya: van estar-lo marejant que si això i allò, i mentrestant a Sevilla li van oferir tot el que va voler i la seu de l'orquestra és allà. En aquests moments Catalunya, al contrari de la resta d'Espanya, és un territori inhòspit per a la cultura, i encara més per a l'alta cultura. Aleshores te'n vas a França, Alemanya o Anglaterra i t'agafen atacs de gelosia...
Són cultures que per començar tenen ben clar què és cultura popular i què és alta cultura...
Efectivament. Aquí no sé qui ha decidit que és el mateix la cultura popular i l'alta cultura tradicional, i això és un disbarat propi d'un analfabet: des del moment en què es barreja tot des de la gestió estem perduts, perquè vol dir que ens posem a les mans de les lleis del mercat i s'ha acabat el bròquil.
Així com a la novel·la restauren l'orgue, vostè creu que cal restaurar la literatura?
S'ha de mantenir. El restaurador fa una lectura a fons de l'orgue i pren un partit. Prenent partit el que he intentat demostrar és que quan fas una operació d'aquest abast no pots mantenir-ho tot, has de renunciar a alguna cosa. La pretensió de mantenir-ho tot és vana: si una escultura és un àngel, és un àngel, i si és Venus, és Venus, no pot ser alhora Venus i un àngel, has de triar. Hi ha dues maneres bàsiques de mantenir la literatura, i les dues són molt clares i totes dues passen un moment difícil a Catalunya: una és el tracte en si dels materials literaris, és a dir, unes bones col·leccions universitàries i de clàssics, que no existeixen, i bones subvencions a historiadors i exegetes. D'altra banda tot això cau si no té una bona base que hauria de ser l'escola, on les lectures siguin les que han de ser i no les collonades que són en aquest moment. Quan veig el que llegeixen les criatures a l'escola catalana en aquests moments em poso les mans al cap. Evidentment que han de llegir llibres que són al seu abast, però no han de llegir merda, perquè si a la gent els donen subproductes d'ínfima qualitat no s'enganxaran mai a la lectura. Hi ha extraordinaris llibres assequibles, clàssics com El petit príncep.
També s'intenta fer passar llibres per a adults com a llibres infantils, de vegades...
Això ja són operacions venjatives, com Els viatges de Gulliver, que és una crítica ferotge a la societat amb molt mala llet, i s'ha arribat a censurar i a convertir en una cosa que no és.
Expliqui'm què intenten fer els sectaris ecclesianistes en el seu llibre...
És l'operació que fan totes les esglésies, i la que ha fet tradicionalment el cristianisme i la que ara està fent l'Islam.
I les religions paganes no tenien aquest mateix problema?
És possible, però les religions paganes tenien una cosa molt positiva, i és que eren molt tolerants. Com que les estructures de l'Estat no estaven muntades sobre la base de la religió, no hi havia cap necessitat d'imposar-les: no s'obligava el poble a adorar Afrodita...
Sorprèn la complexitat de la restauració d'un orgue i les implicacions filosòfiques que hi ha al darrere...
En aquella època un orgue era la màquina més complexa que havia construït la civilització occidental, abans dels automòbils, els ordinadors o els avions... La màquina més complicada, amb més variants i subtileses fins a aquell moment. Vaig escollir un orguener, i no un sabater o rellotger, perquè m'agrada molt la música, i vaig descobrir que és tot un món, aquest instrument.
En aquesta novel·la l'erudició i el debat filosòfic vénen més per les converses dels personatges que pel narrador...
Sí, però, en tot cas, és una erudició realista. En les meves visites a orgues molt sovint m'he trobat que fins i tot el porter clava unes conferències sobre l'instrument que et deixa garratibat, sobre el significat de les estàtues, la història de la localitat... Vas a un concert i et trobes que la noia que et ven l'entrada també ho sap tot...
D'altra banda ens mostra com hem perdut les referències iconogràfiques i mitològiques...
Quan he dit que aquest llibre era una operació nostàlgica també em referia a això: en aquests moments la ciutadania no reconeix les seves pròpies icones. Jo mateix, quan vaig anar a veure els primers orgues per preparar la novel·la em vaig comportar com un analfabet secundari. A molts dels orgues hi ha un personatge que és un home amb barba i corona que toca l'arpa, i el segon cop que el vaig veure vaig preguntar qui era, i la senyora acomodadora em va mirar amb cara de voler dir: "D'on baixa, aquest bàrbar?". "Això ho sap tothom: és el rei David", va dir. Hem perdut els referents, i són irrecuperables.
Això dels 'Exercicis sobre el punt de vista' no és una mica exhibicionista?
Segurament, sí. Potser sona una mica pretensiós, però és un homenatge a Bach, que al llarg de la seva vida va articular una sèrie de composicions sota el títol d'Exercicis per a teclat. Resulta que la primera part són les partitas, la segona crec que el concert italià i una suite francesa, la tercera la missa per a orgue i la quarta, les Variacions Goldberg. Té l'humor de dir-ne exercicis per a teclat, de les variacions, que són segurament una de les sèries més difícils de tocar de la història dels teclats. En realitat el meu títol és una mica un resum, perquè hauria de ser Exercicis sobre el punt de vista, el temps i l'extensió, perquè el que en realitat s'intenta és veure o demostrar com els elements previs condicionen el resultat. Si a algú li sembla que això és un acte d'exhibicionisme, no tinc res a dir-hi. Al final tots serem jutjats per la bondat dels resultats, no per si ens hem permès una broma estructural aquí o allà.
Tornar