Documentació
La història del teatre català situa Santiago Rusiñol de costat d’Àngel Guimerà i d’Ignasi Iglésias com la tríade definidora de la dramatúrgia moderna. Iglésias continua essent el gran oblidat.
De Guimerà i de Rusiñol, només se n’han destacat algunes obres molt concretes i s’ha tendit a minimitzar-ne la resta. Les tries mai no són ideològicament innocents i els oblits encara menys: la definició d’un repertori és més reveladora per allò que exclou que no pas pel que encimbella com a canònic. Al capdavall, en el cas del teatre de Rusiñol, la icona que n’ha quedat es limita, pràcticament, en l’edició o l’escenari, a l’arc que va de L’alegria que passa a L’auca del senyor Esteve, tot considerant també L’hèroe, mentre que els amateurs revisiten incansablement ‘Gente bien’. ¿N’hi ha prou? Rusiñol fou, des de ben jove, un gran amant del teatre, fins al punt de convertir la seva vida en un personatge que —com ha demostrat Margarida Casacuberta— encarnava les màscares de l’artista modern. Monòlegs, quadres lírics, drames, melodrames, comèdies, sainets, joguines i vodevils sumen un corpus dramàtic impressionant que, per més que estigui atent als corrents estètics del moment, manté el lligam amb la tradició popular i humorística del Vuitcents, avui tan oblidada. Des de les primeres temptatives simbolistes fins al lliurament incondicional a l’èxit fàcil dels darrers anys, el teatre de Rusiñol engloba paròdia, sentimentalisme, ideologia, sàtira, costumisme, provocació i pacte. Des de L’alegria que passa a Miss Barceloneta, per dir-ho de pressa, s’escolen gairebé quatre dècades de dedicació al teatre, d’estrenes continuades i de polèmiques volgudes. Al marge de l’interès que té per comprendre la dimensió de l’artista, la dramatúrgia russinyoliana brinda —ara i aquí— un gavadal de textos escènicament inexplorats que no pot ser que romanguin més temps sebollits entre el patrimoni invisible del teatre català, en les pàgines bíbliques de la Selecta (¿quan disposarem d’una edició comme il faut dels clàssics teatrals?). Per poc que ens interessi el passat, algunes de les seves obres haurien de ser incorporades a una tradició escènica viva i operant encara per construir. Del conjunt, els monòlegs de Rusiñol —Feminista, L’escudellòmetro o La minyona suïcida, entre els millors— serien un material excel·lent per a una dramatúrgia que —com es va fer amb Emili Vilanova— en subratllés el contingut satíric, irreverent i poca-solta. L’alegria que passa podria secundar-se amb altres peces líriques, com ara Cigales i formigues o El pati blau, en què es dirimeix el paper de l’art i de l’emoció estètica en una societat prosaica i materialista. De les comèdies, sense desatendre textos com La intel·lectual —sàrira antinoucentista— o La bona gent —deixatat torpede molieresc contra la usura burgesa—, destaquem-ne Llibertat!, per la denúncia que hi fa de les fal·làcies retòriques del liberalisme, i La mare, per la manera com tracta les perversions mercantils de l’art i com apunta la reconciliació entre l’artista i la societat que culmina amb L’auca. Respecte als drames, a més de L’hèroe, on fustiga la barbàrie colonialista i el patriotisme fatu, algun dia caldria portar de nou a escena El místic, que, en paraules de Josep Pla, “és una apologia de mossèn Cinto i un blasme de les persecucions que sofrí per part d’algunes autoritats eclesiàstiques i elements de l’alta burgesia”. ¿Quin sentit té, doncs, de limitar el teatre russinyolià al d’afiliació més o menys simbolista o a L’auca del senyor Esteve, com l’únic text emblemàtic de l’ànima ambivalent de la societat catalana? No n’hi ha prou. Almenys si volem bastir una tradició rica en contradiccions i contrastos, arrelada al fil tènue que enllaça amb el llegat popular i il·lustrativa de les excel·lències, servituds i limitacions de la modernitat teatral catalana. Rusiñol n’és un dels dramaturgs de referència. La seva obra mereix —com la d’Iglésias— una presència continuada als escenaris i reclama una mirada nova que no tan sols li tregui la pols (i menys amb el drap prim de la postmodernitat freda), sinó sobretot que n’airegi i espremi tot el potencial dramàtic i tota la força ancestral que conté. Sense adherències, ni complexos, ni mel·lifluïtats. Com qualsevol clàssic. La varietat i els replecs de la dramatúrgia de Rusiñol ens haurien d’impel·lir, en definitiva, a revisitar —en tots els àmbits: editorial, ensenyament, escena— altres textos per tal d’oferir una imatge més polièdrica de l’artista.
Tornar