Documentació
"La literatura escrita en català s'ha de defensar"
Antoni G. Porta va escriure amb el seu amic Roberto Bolaño la seva primera novel·la: 'Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce'.
Què li sembla que es reediti la seva primera novel·la?
Quan vaig publicar Braudel por Braudel, el 1999, Jaume Vallcorba, editor d'Acantilado, em va comentar que volia publicar la meva primera novel·la, escrita a quatre mans amb Roberto Bolaño, un autor molt estimat. En aquell moment a mi no m'interessava, i a Roberto, tampoc. Ja estava malalt i deia que aquesta novel·la era una carta que es guardava a la màniga per si la malaltia, en algun moment, no li permetia escriure. Pensa que sempre anava molt just de diners. Però, ara que s'ha tornat a publicar, me'n alegro. És una novel·la de joventut i, encara que crec que no és el millor que hem fet, no em cau la cara de vergonya [riu]. A més, hi apareixen molts dels nostres somnis i fantasmes. És una perfecta declaració d'intencions del que després faríem amb la literatura: parlar de perdedors, de gent derrotada que utilitza l'escriptura com a única arma per lluitar contra el món. També és interessant per als estudiosos de Bolaño, que ja n'hi ha, perquè defineix molt bé qui seria després: la seva ironia, la metaliteratura. En aquest llibre ja cita escriptors que no coneix ningú! [riu.]
¿Repetiria experiència amb algú més?
És complicat escriure a quatre mans, tot i que, a vegades, surt de manera espontània, i tot és molt senzill. Així va ser amb Bolaño, escrivint la novel·la i el conte inèdit, que es publica a la nova edició: Diario de Bar. Teníem molts més projectes, però no van arribar a bon port.
Com va ser l'experiència?
Divertida i sincera. No passava res si ell treia un personatge o jo en canviava un altre. Tot va començar com un joc: la majoria dels personatges eren amics que, quan llegien el text, demanaven retocar-los perquè no volien morir d'aquella manera o matar d'aquella altra.
Mort Bolaño, s'observa un creixent interès per la seva obra. Com porta tota aquesta mitomania?
És difícil oblidar Bolaño, però és que, a més a més, el món no et deixa: algú treu un estudi, es reedita un text seu, encara queden coses per publicar... L'únic que pots fer és acostumar-te a viure sense ell, però sabent que sempre estarà present. Per això, a vegades, se t'apareix en somnis, et diu coses, escoltes la seva veu. Perquè tenia una veu molt particular. Si entres a la seva web, és el primer que sents. Al principi, el Roberto no tenia diners ni per tenir telèfon a casa, de manera que t'enviava cartes. Moltes cartes. Nosaltres vam estar cartejant-nos durant disset anys. Des del 80, quan se'n va anar de Barcelona, primer a Girona i després a Blanes, fins que es va posar telèfon. Llavors et trucava. I ho feia cada setmana, més o menys a la mateixa hora. A mi em trucava cap a les quatre: "Hola, Tonet. Com estàs?", em preguntava. I ho feia amb tots els seus amics. El Rodrigo Fresán deia que el seu cos esperava les seves trucades. El Roberto ens va ensenyar moltes coses. Quan el vaig conèixer, ell ja venia amb la motxilla carregada de noms, de lectures... Des que tenia 14 anys feia campana a l'escola per llegir. A més, tenia una memòria impressionant. La seva vida era llegir i escriure. Treballava de qualsevol cosa per poder-ho fer. Passava de les coses materials. Hauries de veure l'estudi on va treballar els darrers anys. Ell hi passava nits senceres, amb el fred de l'hivern. Era un militant, un estoic.
Qui era el deixeble de Morrison i qui el fanàtic de Joyce?
Qui estava commogut amb Joyce era jo. Fins i tot havia fet uns ready-made amb l'Ulisses traduït al català per Joaquím Mallafré, la millor versió que he llegit d'aquesta obra. Retallava paraules i feia poemes.
Hi trobem moltíssimes referències literàries i musicals: Violeta Parra, Kerouac, Dylan, Cummings, Pound, Gertrude Stein, Georges Pérec... Han canviat els seus gustos?
A casa tinc una biblioteca, però he separat alguns llibres que m'agrada tenir a mà perquè els rellegeixo de tant en tant. Hi ha alguns contes de Bolaño, Borges, Salinger, alguna cosa de Truman Capote, Joyce, naturalment, i Proust. També tinc Ferrater i Vicent Andrés Estellés. D'aquest últim, Hotel Paris i Hamburg són dos llibres de capçalera per a mi. I Cinc mil metres papallona, de Jaume Melendres, un llibre magnífic.
El protagonista del llibre "prefereix els barcelonins que escriuen en català". Alguna cosa a dir?
Crec que la literatura que s'escriu en català s'ha de defensar, perquè, si no, perdríem el referent. Malgrat tot, la literatura és literatura s'escrigui en la llengua que s'escrigui. El fet d'estar escrita en català no salva els mobles. Podríem fer la mateixa broma que feia Bolaño: "Els cinc millors escriptors xilens son quatre..." i després en citava tres, que, a més a més, no eren xilens (riu). Jo admiro molt Quim Monzó: va ser el primer que va trencar esquemes. I, com he dit abans, alguns dels meus escriptors favorits escriuen en català. Però no els puc conèixer tots. Estic segur que n'hi ha de molt interessants que desconec.
A la primera novel·la ja hi surt la idea que no es pot viure de l'escriptura. Segueix pensant igual?
Hi ha gent que ho fa. No és el meu cas. Treballo mitja jornada en una feina que m'agrada i no tinc necessitat de canviar. D'altra banda, dubto que el que jo escric es pugui vendre tant com per poder-me mantenir. A més, puc escriure el que em dóna la gana. Si hagués de viure d'això, no sé si podria fer el mateix. Tampoc em podria passar des del 2004 escrivint una sola novel·la. Per sort, he trobat un editor, en Jaume Vallcorba, que està més boig que jo i que vol publicar les meves novel·les [riu].
Vostè va estar 15 anys sense publicar res. I des del 1994, ha publicat quatre novel·les. Per què va tornar a escriure?
Perquè Bolaño hi insistia, entre altres coses. Sempre, abans de penjar, em deia: "Escriu, Tonet". Però jo treballava vuit hores diàries o més i no tenia temps. Fins que vaig tenir un infart. El metge em va dir que dediqués temps a un hobby i em vaig posar a escriure, però només mitja jornada. Escric a la tarda, els caps de setmana, durant les vacances. Visc allunyat del món social de la literatura.
A part d'escriure, s'ha de vendre?
És evident. Jo valoro molt tenir un editor que confia en mi. En aquell moment érem dos nanos i un dels dos era un sudaca de merda, com deia Bolaño. S'ha dit que Bolaño sortia a caçar premis, però per a ell eren una manera de guanyar diners. Al final ens van donar el premi Ámbito Literario de narrativa (1984). I, com a conseqüència, Antrophos ens va publicar el llibre. L'anècdota és que el premi no tenia dotació econòmica!
Tornar