Documentació
L’anarquisme planificat de la revolució del 1936
L’arxiver Miquel Mir publica ‘Entre el roig i el negre’ a partir del diari d’un pistoler anarquista, que nega l’afusellament del bisbe Irurita
L’accés al llegat d’un pistoler anarquista de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) exiliat a Londres ha portat l’arxiver Miquel Mir (Banyoles, 1955) a l’estudi de la violència revolucionària i l’espoli religiós i civil a Catalunya en la rereguarda republicana. Mir ha obert la caixa dels trons amb un primer llibre novel·lat—Entre el roig i el negre, Edicions 62— basat en el diari personal de Josep S., on es relaten amb precisió i fredor les atrocitats comeses pels revolucionaris i, a més, s’aporten revelacions importants sobre el suposat afusellament del bisbe Irurita. I continuarà d’aquí uns anys amb un llibre històric, amb valuosa documentació inèdita, on defensarà la teoria que l’espiral de violència d’aquell període, que molts historiadors atribueixen als incontrolats, obeïa a una planificació ordida pels caps del moviment revolucionari i executada per patrulles de control que complien odres. Mir és conscient que té a les mans un material compromès, que pot ensorrar un cert mite de la Barcelona revolucionària on encara s’emmirallen anarquistes de tot el món. La rauxa revolucionària, on tothom era company o camarada, deixava pas, quan es feia fosc, a una implacable i soterrada set de venjança que vessà la sang de moltes víctimes innocents.
Pregunta. ¿Per què es decideix a fer un llibre novel·lat en lloc d’un llibre d’història?
Resposta. Sorgeix de la demanda dels familiars de les víctimes d’aquest període, que encara es pregunten què va passar realment. El primer pas ha estat fer un llibre entenedor i planer, per desvetllar l’interès per un tema encara irresolt: ¿on va anar a parar tot el patrimoni espoliat o confiscat per les patrulles de control? Aquest llibre aclareix que molts d’aquells béns foren cremats o destruïts, però que molts altres foren amagats o sortiren del país de forma fraudulenta I portats a l’estranger abans que acabés la Guerra. Tinc informació que permet aclarir l’origen de la violència revolucionària i l’espoli patrimonial tant civil com religiós dels primers mesos de la Guerra Civil. Quan hagi acabat l’estudi, d’aquí a uns anys, faré donació de tota aquesta documentació, essencial per entendre el període, a una institució de Catalunya.
P. ¿Qui era aquest pistoler anarquista?
R. En Josep S. va néixer en un mas del Penedès el 1894. Fou enviat a la guerra colonial del Marroc, on visqué combats salvatges que el marcaren profundament. Quan tornà a pagès no es va poder adaptar i se’n va anar a Barcelona a treballar de mecànic a la Hispano Suiza. Amb les vagues dels anys vint, entrà en contacte amb l’anarquisme i s’afilià a laCNT. En constituir-se els grups clandestins d’acció directa de la FAI, entrà a formar-ne part com a mecànic, conductor i encarregat d’arreglar armament. Ambl’aixecament militar del 1936, en Josep es posà a disposició dels Comitès de Defensa Confederal creats pels anarquistes més radicals de la FAI. Li fou encomanada la tasca de conduir un dels camions confiscats, que tant servia per carregar-hi el que requisaven a les esglésies i als pisos burgesos com per transportar detinguts a afusellar o cadàvers per enterrar o cremar. Quan en Josep i la seva companya van morir al seu exili de Londres, el seu fillol heretà aquest llegat. En aquests últims anys, per part d’aquest, he tingut accés als escrits del seu padrí difunt. Gràcies a aquests papers i a les explicacions del fillol, que va viure de primera mà la revolta, he pogut descobrir aspectes en general poc tractats sobre l’actuació dels anarquistes. Destacant-ne especialment la premeditació i la total impunitat amb què operaven els patrullers des de juliol a octubre de 1936 manats pel Comitè Central d’Investigació i Patrulles.
P. ¿Fins a quin punt és valuós aquest llegat?
R. Entre els papers d’en Josep
S. hi ha un diari personal que va escriure a Londres, on relata fil per randa totes les seves accions a la Barcelona revolucionària, incloses les execucions, i també molta documentació de l’organització CNT-FAI. També és molt important una mena de diari del camió, on Josep apuntava l’adreça de tots els pisos i esglésies de Barcelona on entraven i els viatges que feien amb detinguts, mobles i objectes. He comprovat aquestes direccions i tot encaixa.
P. ¿Per què no en dóna el nom complet?
R. És un assumpte delicat. Encara hi ha familiars vius. (Mir mostra el carnet de la CNT de’n Josep mentre tapa discretament el cognom amb el polze). D’aquí a uns anys, vindrà un llibre d’història pura i dura amb noms i cognoms, i es publicarà íntegre el seu diari.
P. ¿Els episodis de violència amb assassinats a sang freda estan reflectits als diaris?
R. Absolutament tot. Fins i tot quedo curt, al llibre.
P. ¿Com és que entre els papers de’n Josep hi ha documentació de la CNT-FAI?
R. Eren papers i llibres que s’usaren per falcar o tapar els objectes de valor espoliats que es treien a l’estranger. Els havien ordenat que ho cremessin tot, a ningú li interessava deixar rastre d’aquesta repressió. Però ells ho posaven entre els calzes, reliquiaris i els objectes d’or i plata per evitar que es moguessin dins de les caixes de fusta que s’enviaven a Londres.
P. ¿Quina magnitud té l’espoli?
R. En poques setmanes es van carregar gran part del patrimoni civil i religiós de Catalunya. Quan van començar a veure perduda la seva revolució i la guerra, aquest grup d’anarquistes començaren a buscar fórmules per treure peces del país.
P. Vostè defensa la teoria que aquesta violència anarquista era planificada.
R. Dies abans del 18 de juliol, quan tothom esperava l’aixecament militar, el grup de’n Josep rep l’encàrrec d’anar a totes les esglésies per fer una mena de llistat d’objectes de valor d’or i plata. Fins i tot apunten la porta més fàcil d’entrar. Llavors, la mateixa nit de l’alçament militar, ells ja tenien preparat un pla. Mentre la majoria d’anarquistes anirien a lluitar contra els militars rebels als carrers, el grup de’n Josep havia d’anar a les esglésies de Barcelona per requisar les peces religioses de més valor que, en teoria, havien de servir per vendre-les i comprar armes per a la causa revolucionària. Paral·lelament, es portaven a terme moltes detencions i execucions, sempre seguint les ordres dels caps de les patrulles de control. Les atrocitats dels revolucionaris del 36 obeïren a una estricta planificació.
P. En Josep S. formava part de la patrulla de control del Centre de Detenció de Sant Elies. ¿Com era aquest lloc?
R. Era un antic convent de monges que es va convertir en el principal centre de detenció del Comitè d’Investigació i Patrulles. Anaven a fer registres, a requisar i a detenir molta gent. Al principi, els mataven a la carretera de l’Arrabassada. Després, però, com que la gent descobria els cossos, els ordenaren als patrullers fer les execucions al cementiri de Montcada. De retorn, si alguna detenció s’havia fet amb testimonis, carregaven els morts més compromesos al camió i els cremaven en un coneguda fàbrica de ciment que encara existeix. Així no en quedava cap rastre. Tot estava molt organitzat.
P. El fet que els crims s’executessin de nit va fer que passessin desapercebuts a molta gent de bona fe. Penso en la descripció entusiasta que fa George Orwell dels primers temps de la Barcelona anarquista a Homenatge a Catalunya.
R. Això és molt possible, però Orwell va arribar a Barcelona a finals de desembre del 1936 i els fets de violència revolucionària es van produir anteriorment a la seva arribada. És sabut que a la rereguarda catalana van morir més de 7.000 persones durant la guerra. Principalment religiosos, militants o simpatitzants de la Lliga o, simplement, gent benestant. Entre el juliol i l’octubre de 1936 van ser assassinats 2.300 religiosos.
P. ¿Ha retornat documentació particular a famílies barcelonines?
R. Sí, aproximadament a una quarantena de famílies, entre les que hi ha noms molt coneguts. Malauradament, els objectes foren venuts. O més ben dit, malvenuts.
P. El seu llibre ha rebut crítiques ferotges de sectors llibertaris.
R. Les esperava. Ells voldrien que tota aquesta violència fos obra
dels incontrolats. Se’ls trenquen els esquemes. Crec que molts d’aquests sectors tenen una visió molt idíl·lica del moviment anarquista durant la Guerra Civil. Però fins I tot gent que m’ha fet crítiques dures, com l’Agustí Guillamón, ens hem trobat per intentar col·laborar en una recerca documental i rigorosa sobre un tema tan delicat com és la violència revolucionària.
P. ¿La investigació pot minar la idea de la Barcelona llibertària?
R. Sóc conscient que tinc una documentació que pot desmuntar un cert mite de la revolució a Barcelona, on s’emmirallen els anarquistes de tot el món. També hi ha gent que pot usar aquests materials contra Catalunya. Però jo, que em considero republicà, no faig ideologia. A més, hem de tenir en compte que aquests assassinats no venien només dels anarquistes, van haver-hi molts casos d’execucions manades per gent d’E.R.C., del P.S.U.C. i de la Maçoneria. Pocs polítics al final de la Guerra podien dir que tenien les mans netes. Tant la dictadura franquista com la democràcia han imposat una lectura esbiaixada d’aquell període de la Guerra Civil que n’ha contaminat la memòria històrica. Això, encara ara, provoca tensions que impedeixen cicatritzar els patiments i les ferides obertes per les barbaritats comeses en nom de la Revolució, la República o el Nacionalisme espanyol que va imposar el franquisme.
P. ¿Qui ordenava les detencions i els assassinats?
R. Entre els màxims mandataris hi havia Aurelio Fernández. Estava a càrrec del Comitè Central d’investigació i Patrulles de Control, a la Gran Via de les Corts Catalanes, número 617. Totes les patrulles actuaven per ordres seves. Una de les accions més funestes foren unes negociacions amb els maristes, l’octubre de 1936. Arribaren a un acord segons el qual deixaven marxar de la zona republicana 200 maristes a canvi de que els paguessin 200.000 francs francesos. El pacte, però, es va complir a mitges, ja que deixaren marxar els més joves i la resta els traslladaren a Barcelona, al Centre de Detenció de Sant Elies, on els comunicaren que tot havia estat un engany. Finalment, la nit del vuit al nou d’octubre, van ser afusellats 44 maristes al cementiri de Montcada. Són crims sense cap justificació. Però qui donà les odres mes contundents fou Manuel Escorza del Val, que era el Cap dels Serveis d’investigació i d’informació de la CNT-FAI, des de la casa que havien requisat a Francesc Cambó, al número 30 de la Via Laietana. Manuel Escorza tenia molta informació perquè havien entrat a la seu de la Lliga, d’on van agafar llistats de militants, i al Foment del Treball, on van aconseguir els dels empresaris. Tots van rebre una visita. Cal aclarir el perquè d’aquesta violència. Als anys vint, la patronal contractà pistolers per aturar el moviment anarquista i aquests últims van respondre amb més violència i es perverteix el moviment. També dins la CNT hi havia tota mena de confidents, tant de la patronal com de la policia. A més, des de Madrid, els militars i la policia espanyola van practicar un autèntic terrorisme d’Estat que va tancar qualsevol via reformista o parlamentària al moviment obrer, que per això es va radicalitzar. El juliol del 36 l’aixecament feixista va ser derrotat als carrers per un poble en armes i la violència desfermada va ser difícil d’aturar.
P. El llibre dóna pistes per entendre l’actuació dels anarquistes més viscerals.
R. Això és cert. Eren gent molt cremada de la societat, molt explotada. Molts dels integrants d’aquests grups de la FAI havien patit exili, presó i alguns havien estat enviats com a carn de canó a una guerra molt cruel a l’Àfrica. Els rics s’havien lliurat de tot això. També s’havien enfrontat als grups de pistolers pagats pels empresaris. Tenien molta ràbia al cos, molts odis acumulats i davant el buit de poder van anar per totes. No tenien res a perdre.
P. Aquesta investigació, ¿li està canviant la seva visió de la Guerra Civil?
R. He descobert l’altra cara. Cal assumir tota la memòria històrica sense zones d’ombra. Però intento explicar els fets sense jutjar ni una banda ni l’altra.
Tornar