Documentació
“La paraula té un poder catàrtic extraordinari”
Imma Monsó (Lleida, 1959) ha escrit el seu darrer llibre, Un home de paraula, a partir de material cent per cent autobiogràfic. L’autora es val de la paraula, i de la ironia, com a eines per afrontar el profund buit que li ha deixat la mort d’un ésser estimat: l’home amb qui va conviure durant 16 anys i de qui Monsó, potser en un intent de preservar la seva intimitat, en cap moment de la novel·la revela el seu nom real, sinó que el cita amb el sobrenom de Cometa. Com si es tractés de dos llibres en un, la novel·la va alternant el relat en tercera persona d’un amor apassionat, còmplice i “quasi simbiòtic”, amb la crònica en primera persona del dol generat per la pèrdua de l’home amb qui l’autora va trobar “l’Amor Absolut”.
Pregunta. El llibre neix d’una experiència personal dolorosa i, no obstant això, destil·la optimisme i ironia, especialment en els darrers capítols. Escriure’l l’ha ajudat a superar el dolor?
Resposta. Crec en el poder de la paraula. Des d’abans de la Psicoanàlisi se sap que la paraula, escrita i oral, té un poder catàrtic extraordinari. Els sis primers mesos posteriors a la mort, tenia ja un gran volum de pàgines escrites, però per mi no tenien valor literari ni intenció literària. En aquell moment tenien un efecte catàrtic. La transformació es produeix amb el pas del temps, en allargar el procés d’escriure el llibre, que es va perllongar durant tres anys. La distància va permetre que canviés la mirada sobre el que explicava i que sorgís l’estil irònic que sempre he utilitzat per escriure.
P. Aconsellada per algunes de les seves amistats, vostè va temptejar els llibres d’autoajuda. Creu que poden ser útils?
R. No ho he cregut mai. Precisament el que es veu a la novel·la és que la desesperació era tal que vaig arribar a recórrer a aquesta mena de llibres, perquè davant la pèrdua d’un ésser estimat, hom busca un referent, alguna eina per entretenir-se, quelcom que parli d’allò, ja sigui en forma d’autoajuda, de pel·lícula o de novel·la. Però la literatura i l’autoajuda no només no tenen res en comú, sinó que són gairebé oposades.
P. A les primers pàgines, adverteix al lector que el que està llegint ha estat escrit sobre el que abans ha estat esborrat. Li va resultar difícil fer aquest llibre? Va haver de reescriure molt?
R. Vaig escriure sobre el que estava esborrat perquè el que havia esborrat era el crit de dolor en brut. Escriure ha de ser un exercici del qual s’ha d’extreure un cert plaer. El que no pots fer és inundar-te de les teves pròpies llàgrimes i paralitzar-te, perquè aleshores no et surt res de bo. Cal que et distancïis dels fets, i això pot passar en tres dies o en tres anys. No em va costar escriure en el sentit de començar a extreure’n un plaer literari. El que sí em va costar molt era la idea de posar-me a escriure. La presència d’ell era constant i podia passar-me el dia pensant en ell, de manera que escriure representava més del mateix. Per això, al principi em quedava paralitzada, aparcava la novel·la o l’escrivia a estones molt curtes. Però llavors es va convertir en quelcom que m’arrossegava fora de mi mateixa i això em permetia extreure plaer de l’exercici d’escriure.
P. Aconsellaria la seva novel·la a persones que han perdut un ésser estimat?
R. Penso que tant escriure com llegir són dues cares de la mateixa moneda. És quelcom sempre gratificant, enriquidor i, en un moment determinat, pot ser fins i tot terapèutic.
P. Va escriure aquest llibre, en el qual no hi ha res que no sigui autobiogràfic, pensant que un dia la seva filla el llegiria? És el llegat que vol deixar-li del seu pare?
R. Sí. El fet que ell fos una personalitatmolt singular, que generava multitud d’anècdotes, i el fet de saber que la nena, que llavors tenia set anys, l’oblidaria amb el pas del temps, van ser algunes de les raons que em van impulsar no tant a escriure’l com a fer per primera vegada un llibre totalment autobiogràfic. De tal forma que vaig intentar, de manera quasi maniàtica, que no hi hagués cap inexactitud en una frase que reproduïa d’ell, en el nom d’una platja que descrivia…perquè una sola invenció podria significar que tot era inventat i jo volia que no fos així.
P. Li ha resultat difícil posar a l’abast de públic unes vivències i uns sentiments tan personals i íntims?
R. La veritat és que no. Perquè en el moment en què fas literatura hi ha sempre entremig un subjecte literari. Tú ja has sortit de tu mateixa per fer la novel·la i, precisament per això, el llibre el considero novel·la i no autobiografia. M’hagués costat publicar les 500 pàgines que em van sortir a doll els tres primers mesos, perquè per mi no tenien valor literari. Però quan notes que el que escrius sí que en té, el pudor ja no hi té cabuda
P. Vostè defineix a qui va ser el seu company com un home de paraula, expressió que dóna títol al llibre. Per què?
R. Per diverses raons. En tots els llibres que he escrit, aquest ha estat un dels únics casos en què he vist clar el títol ja des del primer moment. Per què aquesta definició? Perquè en ell hi havia molt d’una figura cavalleresca, d’una espècie de confiança que generava al seu voltant i mai decepcionava. I perquè era una persona en la qual la paraula era acció. I era un home de paraula, també, perquè escrivia, perquè era un gran lector i perquè la paraula escrita i oral era per a ell fonamental.
Tornar