Documentació
Prosa costumista i paròdica
Costa una mica d’imaginar que un lector comú i normal, sense cap vel·leïtat filològica i ben lluny de qualsevol mena d’esperit historiogràfic, addicte a les obres de Paul Auster, John Irving o Haruki Murakami, per exemple, s’assegui una tarda de dissabte a la butaca més còmoda de casa seva i es disposi a llegir el llibre de Santiago Rusiñol que ha triat d’entre les possibilitats que li oferia la seva biblioteca: no és ja que el nom de Rusiñol vagi de forma indefectible lligat a les lectures obligatòries que plausiblement li havien fet entrebancar el desig de llegir que li animaven l’adolescència en un institut d’ensenyament secundari, i que, per tant, l’esquivi sempre, sinó que no és increïble que en cap espai dels prestatges hi figuri ni un sol llibre d’aquell escriptor que només semblava digne d’aplaudiment per l’anecdotari particular que s’havia forjat amb acudits, facècies i excentricitats. Santiago Rusiñol, és cert, va unit a les lliçons teòriques sobre el Modernisme i la figura de l’Artista enfrontat a la vida farisaica de la societat burgesa, i és un nominesborrable, elogiat pels caçadors d’extravagàncies. No hi fa res que Josep Pla li dediqués un llibre magnífic l’any 1941, Rusiñol y su tiempo, on s’esforçava per descriure “otro Rusiñol más complejo, irónico pero poco bromista, sarcástico más que alegre y profundamente triste”, en la línia, al capdavall, que ja havia detectat Joan Maragall quan afirmava que el seu humor no era res més que “la simple distensión de unos nervios que han vibrado demasiado en la belleza de las cosas tristes”. I no hi fa res, tampoc, el temps, els treballs i els estudis seriosos que han invertit en l’obra I la vida de SantiagoRusiñol investigadores com Margarida Casacuberta o Vinyet Panyella. Tant li fa: en el castell universitari és tan sols una icona del Modernisme, pels col·leccionistes de la història de l’anècdota és un pou sense fons —ell i un dels seus personatges, el senyor Esteve, l’arquetip de la petita burgesia catalana— i, pel món editorial, és només l’autor d’una obra literària —poc reeditada si s’exceptuen els volums didàctics del seu teatre més emblemàtic— on els llibres en prosa han injustament ocupat sempre un lloc marginal. Ningú ha gosat reivindicar la prosa de Rusiñol perquè escrivia les seves peces costumistes amb un estil vacil·lant i depauperat, extret directament de la parla oral, amb una construcció caòtica i amb una penúria manifesta de recursos narratius, però és innegable que s’hi observa un pas endavant en la tradició sarcàstica on s’emmarca I que continua les exploracions que va iniciar Robert Robert sobre l’ús paròdic d’un estil noble que es posa en evidència pels seus mateixos excessos, confrontant la transcendència i les idees sublims amb la vulgaritat de l’existència ordinària: es pot llegir, per exemple, l’obra de teatre Els Jocs Florals de Canprosa, i s’hi veurà una comicitat sublim a costa de la mena de català que es feia servir en els carriclons certàmens literaris renaixentistes. Ara bé: més enllà de les limitacions de la seva escriptura, Santiago Rusiñol va aconseguir que les seves novel·les i els seus llibres de viatges avui puguin encara considerar-se unes delicadeses que demanen una atenció més viva que la que han rebut fins ara. D’entre els seus llibres de cròniques viatgeres, cal llegir Del Born al Plata, el relat de les seves apassionades peripècies a l’ultramar argentí, i L’illa de la calma, el document de l’estada a Mallorca que va fer per pintar I que, segons Pla, “conté els trossos més sensibles i equilibrats que sortiren de la seva ploma i té un pàlpit de cordialitat tocat d’humorisme amable i lleu que el fan un llibre d’interés permanent”. I, pel que fa a la seva narrativa, cap lector constant en pot sortir decebut gràcies al seu instint per nedar contra la corrent estètica de l’època i de crear uns artefactes moderns, plens d’inventiva i amb un ànim sulfúric per distorsionar i dinamitar la realitat mentre parodia i caricaturitza tòpics novel·lístics consagrats: la forma popular de l’auca es converteix en matèria narrativa a L’auca del senyor Esteve, una novel ·la on ironitza sobre la seriositat de la vocació artística, el quixotisme és desarmat a El català de ‘La Mancha’, el fulletó es desmunta i esdevé una salvatjada tràgica a La ‘Niña Gorda’, i la picaresca és el nucli sobre el qual s’edifica El Pepet de Sant Celoni. Potser tots aquests llibres no figuren als prestatges d’una biblioteca particular, però qui vulgui passar-se una bona tarda assegut a la butaca de llegir faria molt bé en afanyar-se per obtenir-los de la manera que sigui: la seva experiència lectora ho agrairà.
Tornar