15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

No hi vas, t’hi porten

Article publicat a “El País” el 17/11/05 per Carles Miró

Posem que en una novel·la de tant en tant es parla d’una escopeta, que sigui un record que la protagonista guarda del seu pare i que la protagonista tingui el costum d’acariciar l’arma de tant en tant. No cal tenir gaires lectures de Freud per entendre el simbolisme sexual obvi, ni cal haver-se matriculat en cap taller de narrativa per entendre que o l’argument de la novel·la no té ni cap ni peus o, fatalment, aquella escopeta s’acabarà disparant. Aquesta fatalitat travessa de cap a cap La dona del mercuri; és un fil primet i sofert on Roser Caminals (Barcelona, 1956) hi va penjant personatges i estampes d’època que elabora amb competència: la carboneria del Raval d’on surt la Teresa, la protagonista; la casa i les coneixences del baró de Campoaciago, que farà de la Teresa la seva amant i li canviarà el nom pel de Terry; una colla d’anarquistes (que, entre altres coses, representen Ibsen i practiquen l’espiritisme); el doctor Soler (sic —aquest nom, a diferència del del baró no sembla que sigui una broma—), un psiquiatre que li proporciona un retardat mental per treballar a la carboneria, etcètera. Per dibuixar aquest panorama de la Barcelona principis del segle XX en què es mou la Teresa, Caminals està prou dotada i documentada, i en aquest aspecte tot funciona perfectament —com hi funcionava, per exemple, al seu llibre anterior, La petita mort (2004), la descripció tota la trama dels falsificadors de moneda. Però la novel·la té una progressió. No és pas una simple successió d’estampes i personatges curiosos. (Al final, s’haurà de disparar una escopeta i tot!) I aquesta progressió és la de la Teresa, l’òrfena de pare, la que està escindida entre el seu amant ric —que vindrà el moment que la despatxa— i els amics anarquistes, entre les ambicions tangibles i terrenals d’una botiguera i les ànsies revolucionàries dels anarquistes o fins i tot la possibilitat de comunicar-se amb els morts. Amb la Setmana Tràgica i els afusellaments posteriors (entre els afusellats hi haurà el retardat mental que li feia la feina de la carboneria), la progressió de la Teresa arriba al moment decisiu que havia d’arribar i que constitueix el desencadenament de tota la història —amb tret d’escopeta inclòs, esclar. I aquí és on Caminals se la juga, i ja és molt que se la jugui. Ara: al meu entendre, se la juga i perd. Un dels llibres que els lletraferits aquests mesos tenen l’obligació de fer veure que s’han llegit pot servir per explicar- ho. Diu Kundera en un llarg parèntesi d’El teló: “com més dramàtica, excepcional, greu és una situació, més tendència té el que l’explica a esborrar-ne el caràcter concret, a oblidar-ne la prosa il·lògica i a substituir-la per la lògica implacable i simplificada de la tragèdia”. Això Caminals ho sap perfectament. Vol explicar una història que porta a un moment dramàtic i excepcional, vol arribar a un moment decisiu en la vida d’una dona i mostrar com actua, com pren una decisió que, d’una banda, es pot considerar més o menys comprensible i, d’una altra, li fa fer un gir sobtat que no té res de lògic, aparentment només per un signe que creu haver vist (“la vida emet signes i no perdona qui els ignora”). I encara intenta posar-s’ho difícil; per retratar el caràcter concret de la situació segueix el pensament del seu personatge en aquest moment decisiu; és el monòleg de les pàgines 208-210, que comença: “On vas, Teresa, on vas? No hi vas, t’hi porten”. Però ¿què l’hi porta? ¿És per la força interna del personatge, que no sabem ben bé per què actua i que precisament per això ens el creiem, o és pel marcatge estricte a què l’ha sotmès la seva autora, que no li deixa altra sortida que complir amb la fatalitat que estava fixada ja des de bon començament (amb la mateixa necessitat mecànica que fa que si es posa una escopeta en una novel·la s’hagi d’acabar disparant)? Per disfrutar sense problemes de la lectura, naturalment, no cal plantejar-se aquesta qüestió. Més ben dit, cal evitar plantejarse- la. Perquè qui se la plantegi és que dubta que Caminals se n’hagi sortit de narrar l’evolució d’aquesta “dona [...] escorredissa com una gota de mercuri”, i li quedarà només —o almenys!— el consol que ha llegit un llibre de factura correcta. “

Tornar