Documentació
La fredor sentimental
És innegable que un dels entrebancs més molestos que van tenir els crítics a l’hora de ressenyar l’anterior recull de contes de Sergi Pàmies (Paris, 1960) va ser la recerca d’estratègies vàlides per evitar que l’expressió rutinària de “l’últim llibre de Sergi Pàmies” coincidís amb el títol real del llibre, L’últim llibre de Sergi Pàmies, justament: era una mostra més de l’habilitat de l’autor per aconseguir desmuntar frases fetes i obvietats que res no aporten al contingut del discurs. Ara, en el seu últim llibre, Si menges una llimona sense fer ganyotes, Sergi Pàmies sembla compadir-se una mica de la feina dels crítics i en tres dels contes que s’inclouen aquí ofereix unes revelacions exactes sobre els mecanismes i les claus que regeixen la seva narrativa. A “La nostra guerra” diu el següent sobre un dels trets identificatius de la seva escriptura: “de la mateixa manera que hi ha escriptors que practiquen la torrencialitat de la paraula i l’anàlisi minuciosa de la psicologia dels personatges, en altres la parquedat i la manca de detalls descriuen, per omissió, tot allò que no diuen. Sempre he pensat que l’excés d’informació distreu el lector”. Es cert que la contenció estilística i el so fred de la seva prosa són les armes retòriques més visibles de Pàmies, però seria un error creure que estructura els relats segons la fòrmula clàssica —Txékhov i Hemingway en són els mestres—, on el que es llegeix s’ha d’interpretar com una història secundària mentre que la principal circula amb veu baixa o subterràniament, com si fos la part amagada d’un iceberg. No és així, i en el conte titulat “El desenllaç” Sergi Pàmies informa de manera clara sobre la qüestió quan un dels personatges, pocs moments abans de morir, reflexiona i posa en dubte que els icebergs només ensenyin una petita part del que són. Si l’anècdota es contempla des d’un punt de vista literari s’hi trobarà la resposta que explica per què els contes de Sergi Pàmies susciten un desconcert de desolació i estranyesa, talment com si el lector caigués en un paratge de buidor extrema: al darrere o a sota de cada una de les històries que es llegeixen no n’hi ha cap altra que apaivagui la duresa de l’absurd o la inútil quotidianitat, no hi ha mai cap història amagada que expliqui o justifiqui res, i només es pot accedir a la part de món trista i desequilibrada que l’atzar decideix posar a l’abast. I hi ha, en fi, un tercer conte on Pàmies acaba de delimitar les latituds el seu territori. A “Ficció”, com si fos l’esbós d’una futura narració, relata la simplicitat sense mals tràngols ni avatars literaris de la jornada laboral d’un home que, quan arriba al domicili familiar, explica al seu fill, abans d’anar a dormir, un conte ple d’herois, monstres i prodigis de la naturalesa. El fill, evidentment, s’adorm, però Pàmies aprofita l’oportunitat de la situació per concloure el text amb una altra declaració de principis: que el fill s’adormi és “la prova que la ficció pot arribar a ser el somnífer més efectiu”. A Si menges una llimona sense fer ganyotes el lector hi troba un seguit de contes que pertanyen per dret propi al paisatge de la literatura fantàstica —els morts de “L’altra vida” i d’“Una fotografia”, el ressuscitat d’“El joc”—, i fins i tot n’hi ha que poden llegir-se com uns apòlegs que seguissin les pautes convencionals —com les experiències que es narren a “El pou” o a “L’excursió”—, però el que triomfa en cada conte són els costums quotidians i la senzillesa dels actes trivials de cada dia, com si el lloc on habiten els morts s’assemblés massa sospitosament al món real d’ara mateix i el poder de la imaginació exuberant fos tan sols un record d’una altra època literària. Els personatges que Pàmies utilitza viuen vides normals i tranquil·les, sense cap trasbals que els desequilibri, sense cap mena d’afany d’aventura que se situï més enllà de les coordenades previstes en el lloc de treball o dins l’àmbit familiar, però hi ha un moment en què una mena de dubte moral, un drama silenciosament covat com si fos una minúcia, una inquietud que va augmentant malignament i veloçment, l’explosió en cadena d’un seguit d’ofenses i humiliacions ignorades fins a l’hora de la revelació, fa que tot l’argument quedi sotmès a les lleis de l’absurd: a “Monovolum” el que s’imposa és l’odi i l’enveja entre els veïns d’un edifici, a “Sang de la nostra sang” una noia vol que els seus pares feliçment casats i amb bona harmonia se separin per poder viure amb unes circumstàncies similars a les de les seves companyes d’institut, i a “Experiment” l’home ordenat i de costums sistemàtics es creu amb l’obligació de canviar radicalment de conducta vital fins a l’extrem d’ordenar sistemàticament el desastre vital. A l’altra banda de la quotidianitat del fantàstic i de l’absurditat ordinària dels costums urbans, Pàmies se centra en un espai que sempre havia deixat de banda en els primers reculls i que sorprèn als partidaris exclusius dels seus contes irònics, absurds i còmplicement còmics: és l’espai del factor humà i de la fredor sentimental, de les reaccions davant del dolor o l’alegria de la vida, és la satisfacció o la indiferència enfront del tracte amb els altres. Els amors que es trenquen sense que hi hagi cap explicació raonable com passa a “Precisament parlàvem de tu”, el relat emocionadament contingut de la mort dels pares del narrador que hi ha a “El desenllaç”, la soledat patètica del protagonista de “La vida dolça”, assegut en un banc de la rambla mentre va mirant les dones que passegen, o la tristesa invencible del personatge que protagonitza “Destinataris”, enderiat a enviar sobres sense res a dins a noms desconeguts que localitza en la guia telefònica, són unes raons literàriament més que suficients per convèncer el lector que Si menges una llimona sense fer ganyotes és un llibre que s’ha de llegir de seguida i rellegir reposadament.
Tornar