Documentació
Entrevista publicada al diari “Avui” el 29/03/06 per Francesc Bombí-Vilaseca
Ha hagut d'escriure una farsa per explicar certes veritats...
La literatura s'assembla molt a la màgia, en el sentit que són dos mecanismes que utilitzen trucs, no sabers místics ni coneixements preclars, sinó una habilitat, un treball, en la màgia una prestidigitació i en l'escriptura un treball verbal, per fer les seves pròpies invencions, per crear una il·lusió. L'artefacte literari probablement és una de les millors maneres per esgarrapar el que en podríem dir veritat, que sempre és un concepte fort i difícil, i per accedir a territoris de la realitat que potser no es poden explicar de gaires altres maneres. No m'hauria vist amb cor de fer un assaig des de la racionalitat sobre el conflicte d'identitat que implica l'arribada de la nova immigració, mentre que sense intentar-ho inicialment, perquè treballava per fer una novel·la sobre l'atzar dins del món del joc, vaig anar topant de mica en mica amb la possibilitat d'explicar històries que il·luminessin aquest conflicte des de la invenció, des de l'especulació literària, no pas mirant enrere, no pas intentant preservar una memòria històrica, sinó posant-me a la frontera de la història, que sempre és l'ara i aquí. L'impagable marc del Fòrum de les Cultures et permet situar-te en un temps i un espai, però també en un entorn ideològic en què s'expressen unes línies de pensament molt ben intencionades i elaborades, però la mera observació de la realitat que l'envolta fa que vegis que hi ha una distància abismal entre aquells grans discursos i la realitat.
Avui només citar el Fòrum ja fa venir ganes de riure...
Sí, és un fenomen que m'he trobat: la gent en té una visió molt crítica, tot i que no es va fer la crítica del Fòrum al seu moment, es va passar pàgina. I quan es van tancar els pressupostos es va dir que no s'hi havia ni guanyat ni perdut: han fet les paus, que és el que diu qualsevol jugador del casino quan ja està fins al coll... Provoca una certa hilaritat que en certa manera m'ha estat molt útil per a l'arrencada de la novel·la, perquè era un paisatge en el qual qualsevol element provocava una sensació paròdica.
A la ratlla del grotesc, que és on es mou la seva literatura...
M'interessen els límits, i en altres llibres la frontera que explorava era aquesta dicotomia tan treballada de la realitat i la ficció. A Farsa el límit és un altre, se situa més entre la inversemblança de la realitat i la versemblança de la irrealitat, però aquí el que em resulta també molt útil és que l'ús instrumental que faig de la màgia a la novel·la permetia no entrar en el gènere del fantàstic ni del realisme màgic: evidentment hi ha desaparicions o fenòmens a la ratlla de la versemblança però a través de la il·lusió que genera la màgia. Farsa és una paròdia en clau realista.
El mag Gran Morelli reivindica l'ús social de la màgia. ¿Reivindica vostè l'ús social de la literatura?
Normalment la literatura pamfletària o amb voluntat d'incidència social equival a literatura dolenta, horrorosa, indefensable i sobretot efímera. Sí que és veritat, però, que potser per primera vegada en novel·les o narracions que jo he escrit m'he plantejat el fet de reflectir un seguit de conflictes socials que són clarament del moment. Reivindico la capacitat de la novel·la per entrar en tot tipus d'àmbits temàtics de paisatges i de conflictes, també els socials com en aquest cas és la immigració. No crec que la novel·la, però, sigui una arma contra res ni crec que hagi de donar solucions a res. El territori del món literari és verbal i apel·la a les consciències, a les emocions i a la intel·ligència del lector.
També fa pensar...
Suscita preguntes, sense que sigui tampoc una cosa gaire organitzada com podria ser un treball assagístic que no pretengués donar conclusions sinó només plantejar les qüestions. La gran força de la novel·la és explicar històries, i elles mateixes et porten a conflictes moltes vegades a través de la paradoxa. És a dir, al llibre la màgia fa desaparèixer immigrants i el feixisme latent que hi ha a Europa hi estaria encantat, però no hi ha solucions màgiques, i, en canvi, jo faig aparèixer un mag. En aquest sentit sí que hi ha un joc constant amb els conflictes que vivim i la capacitat de la literatura per capgirar-los.
'Farsa' és també un homenatge a Robert Houdin...
El vaig conèixer a través de les memòries, i em va apassionar especialment l'episodi en què el govern francès l'envia a Algèria a combatre les supersticions locals, i aquí hi ha l'arrel de la meva invenció del Gran Morelli. Després hi vaig aprofundir i em vaig adonar que la majoria de les reflexions que fa Houdin, el pare de la màgia moderna entesa com a prestidigitació, com a ciència i no com a bruixeria, estan molt en sintonia amb les que podem fer sobre el fet literari. Houdin parla d'il·lusionar l'espectador, i jo entenc la literatura com a il·lusionisme, i m'interessa aquesta relació, perquè abans que escriptor sóc lector; parla de ritme i de l'estil: per què un truc és bo si el fa ell i és dolent si el fas tu...? Em va fascinar aquesta mena de teoria de la novel·la que feia sense fer-la. A més, hi ha un elogi encès de la lectura: Houdin explica que va arribar a la màgia perquè va anar a buscar uns llibres sobre rellotgeria, el seu pare era rellotger, i a la llibreria es van equivocar i n'hi van donar de màgia, i ho explica amb una passió que crec que tots els lectors l'hauran sentida, com jo l'he sentida també. Això em va portar a decidir que qualsevol cosa que vingui de les memòries de Houdin, és a dir, del passat, vindria a través dels ulls dels personatges llegint-ho, de manera que hi ha molts personatges que a través de la lectura queden hipnotitzats, i de fet el llibre és central per entendre la resolució de la trama.
Per què ha volgut situar l'acció al temps circular del casino?
Dins del casino no hi ha dia ni hi ha nit, tot queda molt esmorteït, és un espai gairebé arcàdic, fins i tot té moneda pròpia, tothom sap a què hi va, és circular com la hipnosi que provoca la ruleta i em servia per mostrar un microcosmos tancat que està ancorat a Barcelona però serveix per a qualsevol societat europea. La gent sap quan hi entra però no quan en surt. Tothom va al casino a guanyar diners, però en realitat guanya la banca, i això s'assembla molt al que passa a la societat exterior, on hi ha uns somnis induïts que fan moure molta gent sense criteri i que també són la imatge refulgent que Occident projecta arreu del món i que és l'explicació última i principal de la gran atracció que exerceix sobre gent que es juga la pell a la recerca de grans riqueses que després es veuen desmentides per l'acollida a què els sotmet aquesta societat.
Europa com un gran casino...
I tant! Un cop Europa s'ha despullat de les creences seculars, només en queda el mecanisme del guany econòmic, social o de poder. A Farsa, i és recurrent en els meus llibres, el que he volgut és intentar entendre d'on sorgeixen les creences que menen cap al fanatisme. Quan en un casino veus gent que s'indigna perquè ha sortit el número 32 quan era clar que després d'un 26 no podia sortir mai un 32, entres en una lògica que et porta a unes creences, i si les exageres caus en el fanatisme. És el mateix mecanisme que fa que altra gent per la via ideològica, política o religiosa entri en postures forçades i al·lucinants.
Vostè ha estat jugador?
Sempre m'ha atret el joc. La nit que feia divuit anys la vaig passar en un bingo... I el casino m'interessava, però per raons més estètiques, i anava sovint al de Sant Pere de Ribes. Cap al 2000 o 2001, vaig començar a anar al Casino de Barcelona amb una voluntat aparentment documental, i em vaig trobar que no en podia quedar al marge. Sense voler-ho, em vaig trobar jugant i al caire del vertigen, i m'adonava que sempre hi havia la mateixa gent, i d'allà en vaig treure la majoria dels personatges occidentals de la novel·la. Sortosament no vaig arribar a caure al pou, probablement perquè no tenia gran cosa a perdre, econòmicament.
Va tenir por?
Absolutament. Si reviséssim les vegades que hi devia anar el 2000 i el 2001, en una època en què personalment tampoc no m'anava especialment bé, veuríem que probablement va ser una vàlvula d'escapament, i vaig tenir por. No només s'hi perden calés, aquí...
Tornar