15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

Entrevista a Emili Teixidor

Entrevista publicada al diari “Avui” publicada el 12/04/06 per Francesc Bombí-Vilaseca

Tres anys després de 'Pa negre', Emili Teixidor publica 'Laura Sants', en què reflexiona sobre la societat actual a partir de l'obra 'Laura a la ciutat dels sants'

Mentre que la novel·la anterior, 'Pa negre', mirava al passat, 'Laura Sants' mira al present...

El que havia de dir a Pa negre ja ho vaig dir allà, i ara es tractava de veure com el pas dels anys ha portat una mena de devastació en el paisatge anímic i en el físic, i en aquest aspecte n'és una continuació, però a les meves novel·les sempre hi surten els mateixos personatges, i de vegades temo que expliqui les mateixes situacions i anècdotes...

Què hi ha d'homenatge a 'Laura a la ciutat dels sants', de Miquel Llor, i què d'excusa per tenir un argument?

Jo diria que l'homenatge és simplement en el títol i el tema, només. Hi havia unes qüestions que m'interessaven, i una era aquest pas dels anys i la devastació que es produeix en el paisatge i en el tremp moral de la gent. La gent d'ara no tenim el tremp moral que tenien els nostres pares o els nostres avis, que van aguantar una guerra i van ser republicans i quan van perdre van tenir els pebrots de marxar o de quedar-se i aguantar infinites coses. Ara la bonança econòmica i democràtica ha portat una mena d'afebliment de la fibra moral de la població. En el franquisme, que estructuralment era dolent, hi podies trobar un guàrdia civil o un capellà bo, però ara és a l'inrevés, que estructuralment el sistema és bo, però hi ha una gent que no és mereixedora d'aquesta democràcia. Només cal recordar que fa poc va sortir la notícia que en un petit poble d'uns mil habitants l'alcalde es queixava que el volien matar...

La societat ha canviat...

Una altra qüestió que volia tractar era fer una reflexió davant d'aquests canvis de costums: hi ha una mena de disbauxa generalitzada que es demostra en el fet que tots els diaris compaginen les pàgines de prèdica, parlen de la moral per dalt i per baix, amb diverses pàgines diàries de contactes. Després hi havia la cosa interessant de situar una obra d'aquí en comparació amb les grans obres universals, i de fer una reflexió sobre quin sentit tenien aquestes figures que en un moment determinat van ser pioneres, creades i impulsades per homes. Si a Pa negre era el passat històric, aquí la confrontació és amb el passat literari. Abans hi havia unes estructures antropològiques molt tancades que ara ja no hi són. Per exemple, oblidaven que una persona bisexual és infidel per naturalesa, o quan fan grans crides a la humanitat per la fidelitat, però la meitat de la humanitat és musulmana i els seus homes es poden casar quatre vegades... Cal trencar aquests esquemes. Abans hi havia un arquetip masculí i un de femení, i els autors s'hi interessaven, perquè és una mena de crítica de l'encotillament de la societat, i qui estava encotillat eren les dones. Quan jo vaig estudiar dret l'adulteri de les dones encara estava penat i el dels homes no...

Mentre treballa en un guió, el protagonista es planteja quina part d'ell ha de posar-hi. Amb quin element del llibre se sent més despullat?

Una de les diferències que hi podria haver entre literatura de gènere, en general, i literatura-literatura és que per escriure la de gènere has de tenir en compte el públic, encara que no vulguis. N'hi ha que et permeten més llibertat, però per exemple a la novel·la policíaca has de resoldre el problema, i en literatura infantil has de tenir en compte el llenguatge, els temes... En canvi, en l'altra literatura no penso pas en el públic, procuro escriure la novel·la que m'agradaria llegir a mi, i, per tant, no tinc límits i explico coses que a mi em semblin essencials. El que agraeixes d'un autor que hi deixi una mica la pell, que es comprometi mínimament en una sèrie de qüestions, i per això hi ha tota una sèrie de reflexions, com ara: ¿puc fer avui dia una novel·la amb una protagonista femenina, si poden parlar les dones? No és millor que ho facin elles? Són una sèrie de teories que jo replantejo, simplement per posar en qüestió aquells models tan unívocs de la novel·la decimonònica. És a dir, és molt més ambigu Balzac que els tipus pretesament masculins a Madame Bovary, a Anna Karenina o a La regenta. Un novel·lista d'avui pot anar a la recerca de preguntes com què queda de la fidelitat o d'aquests ideals... El personatge del Gran Meaulnes ho diu: davant de la disbauxa d'una part de la societat, potser seria necessària alguna mena d'ordenació laica en certes qüestions, i em fa l'efecte que el matrimoni dels homosexuals, per exemple, representa això, més que una reivindicació social, tot i que no tothom hi està d'acord. De cosa personal, jo sempre procuro que les coses que digui les pugui avalar, però no les he de viure necessàriament. Una novel·la sempre és una ficció.

El protagonista és bisexual. ¿Ha escrit una novel·la 'queer'?

No té cap mena d'importància. Per aquesta regla de tres, dins la literatura queer s'hi hauria d'incloure A la recerca del temps perdut, de Proust. La literatura queer és militant, i a mi no m'agrada, és com la literatura militant feminista, amb uns tòpics que no són certs. Ho he volgut posar, perquè em semblava interessant veure que antropològicament no hi ha aquests models inamovibles en què es basaven aquests novel·listes d'abans, que parlaven de la infelicitat i no parlaven de la infelicitat de les criades, hi ha una focalització que oblida la resta. En el temps en què els novel·listes agafaven el tema de la infidelitat per demostrar les contradiccions de la societat, a La regenta només es dedica un moment a dir que hi ha un nen de set anys que treballa... s'oblida la vida de tota l'altra gent, que ho passava molt pitjor que la Regenta, que al cap i a la fi vivia entre comoditats. He volgut jugar aquest joc de les identitats, i per això, també a l'Andreu el prenen per un altre...

I es transforma en quasi una comèdia d'embolics...

En les relacions sentimentals també passa. Tu et fas una idea de l'altra persona i l'emmotlles a la teva idea, i després els fracassos vénen perquè aquella persona no és com la idea que tu te n'has fet. Portat a l'extrem seria el mite de Pigmalió, però tots ho fem una mica, això d'emmotllar-los a la nostra manera.

El lector es deu preguntar si Emili Teixidor és heterosexual, bisexual, homosexual...

Això no ha d'interessar al lector. Ja hi ha un moment determinat, a la novel·la, que diu: "Hipòcrita lector, per què et demanes? Per què busques qüestions en la realitat? Busca-les en tu...". A Pa negre també hi havia aquesta dualitat, perquè és la doble dualitat que viu el país, que no se sap si és català o castellà, si és nació o mitja nació o no... No cal que em defineixi, perquè el testimoni donat des de qualsevol altre cantó té més validesa: no és una literatura militant.

Vostè, com el seu protagonista, no es defineix políticament, però explicar les trames de corrupció d'una coalició que governa ja és una definició, no?

Jo penso que no em defineixo, políticament. Hi ha d'haver un marge de societat civil que també hauria d'estar representat en les quotes: el partit dels que no voten, que són el quaranta per cent: ¿aquesta gent no ha d'estar representada, també? Hi ha d'haver un marge de gent que en un moment determinat pugui optar, sobretot en un moment en què no hi ha una diferència excessiva entre dretes i esquerres. En qüestions com l'escola pública i la sanitat per tothom i en què l'habitatge sigui més car tots hi estan d'acord. És molt sa que hi hagi una franja de gent indecisa que en unes eleccions faci un vot útil, perquè, si no, les campanyes de propaganda serien inútils. No tots hem d'anar a votar amb una militància coneguda.

Les intrigues polítiques de 'Laura Sants', volen reflectir una realitat?

Encara m'he quedat curt, pel que es veu que passa a Marbella o a Barcelona. No n'hi ha un pam de net, però en la democràcia es pot dir i es corregeix. El poder té una tendència a l'exageració, a la prosopopeia i a l'abús de poder.

Fins a 'Pa negre' era més reconegut com a autor de literatura infantil...

De fet, sempre m'ha anat molt bé amb la literatura per a adults. Quan tinc necessitat de dir alguna cosa la dic i quan no faig literatura infantil i juvenil que és una cosa de gènere amb la qual em trobo molt bé.

Tornar