Documentació
Entrevista publicada al diari “Avui” el 05/04/06 per Francesc Bombí-Vilaseca
Amb 'L'estiu de l'anglès' (Proa), Carme Riera pretén divertir els lectors amb l'excusa d'un curs intensiu d'anglès en una casa aïllada i amb una professora peculiar
Com porta l'anglès?
Doncs va millorant, especialment ara que marxo als Estats Units, a fer classes.
Per a molta gent és un problema no saber-ne...
N'hi ha molts que diuen: "D'aquest any no passa...". Conec gent que fa vint anys que ho diu.
Per què després d'una novel·la de to seriós com 'La meitat de l'ànima' ha volgut escriure un divertiment com aquest 'L'estiu de l'anglès'?
Perquè em volia divertir escrivint. Normalment m'ho passo molt malament, perquè tracto temes d'allò que se'n diuen seriosos, o jo m'ho penso, com la memòria històrica i la recerca dels jueus conversos mallorquins... En aquest cas, volia desengreixar, suposo que tothom té dret a fer una cosa humorística, i volia fer-ho amb un estil absolutament lleuger. El punt de vista del qui escriu és el d'una persona que no sap escriure bé, a qui no li interessa llegir i, per tant, havia de fer un estil molt funcional.
¿Li ha estat més fàcil que altres novel·les?
En altres casos he volgut fer literatura en el sentit de treball lingüístic, però aquí no: el treball consistia a fer que el llenguatge fos tan funcional com fos possible. T'has de posar en situació, i havia d'escriure com si ho fes la Laura Prats, que evidentment no ha llegit gairebé cap llibre, com ella mateixa confessa.
Malgrat l'aparent facilitat, té un ritme concret, una estructura més treballada que no deu semblar...
Suposo que és tècnica novel·lística que ja estic acostumada a utilitzar, i, per tant, el que he hagut de fer és donar uns ingredients, unes pinzellades i després recollir-les. Però tot això s'aprèn.
Què pot aportar 'L'estiu de l'anglès' al seu lector?
Entretenir-lo, fer-li passar bé entre tres hores i mitja i quatre. Crec que és una novel·la per portar en un viatge, a la platja. La intenció és arribar al públic més ampli possible. Si fas una novel·la com Dins el darrer blau, saps que costa més de llegir, que necessita un tipus més reflexiu de públic, és més difícil, mentre que aquesta es llegeix fàcilment sense cap mena de problema.
Hi ha una visió de la realitat generacional, també...
Sí, però això suposo que passa sempre. En qui m'he inspirat, per fer la Laura Prats? Doncs en ningú i en tothom, perquè hi ha molta gent igual que la Laura Prats. Cada vegada la gent viu més sola a les ciutats, té menys relacions, menys hores de lleure i sap menys anglès, i en aquest sentit qualsevol podia ser la protagonista d'aquesta història.
Vostè també va fer un curs intensiu d'anglès, però li va anar millor que a la seva protagonista...
Vaig fer-lo amb Martha Tennent, una persona encantadora, que no té res a veure amb la senyora Grose del llibre... La meva professora també ho cronometrava tot. "Ara pots nedar deu minuts", em va dir un cop, i vaig pensar: "Què seria això si en comptes de ser una professora encantadora fos un monstre i em tingués aquí lligada?". Els escriptors, davant de situacions que per a d'altres persones serien normals, no podem deixar de donar-hi voltes. Aquesta novel·la juga amb tots els tòpics del terror, del misteri, una mica de suspens i aspectes de color local. Volia utilitzar aquests ingredients del pastitx i crear una situació que en el fons no deixa de ser còmica.
Li ha costat aprendre l'anglès?
Jo sóc de francès. A la meva època tothom sabia francès, i he intentat aprendre anglès diverses vegades, sense gaire èxit ni interès. Parlo un anglès de supervivència, i en una reunió procuro anar-me'n amb algú que parli italià o una llengua propera... Però em defenso.
Ara als EUA li anirà bé saber-ne...
Hi he estat tres vegades de professora visitant, de manera que es podria pensar que tinc un bon anglès, però resulta que els departaments on he anat tothom parla castellà i estan interessats a practicar-lo. I amb una targeta de crèdit al súper allà no necessites ni dir bon dia.
¿Escriurà més llibres en aquesta línia?
No ho sé, suposo que els editors pensen que sí, tenen confiança que d'aquesta manera s'arriba a més gent, però jo no n'estic segura, que amb una trama més senzilla i un llenguatge més planer arribis a més lectors. En realitat, tens el teu públic lector, que demana històries més serioses.
Una gran part de la seva obra es basa en la transmissió d'emocions, però aquí això canvia...
És que és un llibre molt diferent. Més que emocions hi ha terror, inquietud, també humor. Sense voler fer cap reflexió sobre com és la vida, t'adones que la protagonista és una pobra desgraciada a qui tot anirà malament, perquè està sola, és una dona gran, divorciada sense família, a la feina se la treuen de sobre...
En alguns aspectes és un llibre molt contemporani.
No s'hauria pogut escriure fa quinze anys, perquè no hi havia ni Internet ni mòbils, que ara s'han convertit en coses tan normals. El canvi ha estat brutal: a les Olimpíades del 1992 amb prou feines hi havia Internet. Abans d'anar a Chicago miraré quin temps hi fa, una cosa tan simple però que abans per saber quin temps feia fora havies de tenir-hi algú... Internet és una meravella, jo en sóc addicta. Vaig per la vida amb el mòbil, i si al cotxe m'adono que me l'he deixat, tinc la sensació que si em passa alguna cosa em quedaré tirada. Ho tenim tan assumit que és com l'extensió d'un mateix, com un fetge o una mà.
¿Ha viscut mai una situació de setge similar a la que explica al llibre?
No exactament així, però el primer any que vaig fer classes vaig tenir algun problema, perquè feia classe a gent més gran que jo, i vaig rebre unes cartes horroroses d'un tipus, absolutament obscenes i procaces, i més tard vaig comprovar que era un alumne: un capellà de Monistrol. Jo vivia sola, era molt joveneta, de vegades sortia d'uns barracons de Pedralbes fins al meu petit pis de Sarrià i la veritat és que tenia por.
Abans de publicar cap llibre va escriure poesia...
Però no l'he publicada, i no sé si ho faré, però no n'escric pas.
El primer llibre, 'Te deix, amor, la mar com a penyora', segueix amb el to líric fins que progressivament la seva prosa és fa més narrativa. Ara es despulla de tota lírica. Ha passat d'un extrem a l'altre...
Sí, però el proper text no tindrà res a veure amb això, segurament.
Tornar