Documentació
Onze de setembre
Des del primer moment en què la catàstrofe de l’Onze de setembre a Nova York va passar a ser un fet mediàtic mundial, una de les tragèdies de més ampli ressò i de conseqüències més exagerades a nivell internacional, més d’un català de bona voluntat va tenir la sensació que alguna cosa no funcionava. Fins aleshores, parlar d’Onze de setembre, si més no a la comunitat autònoma o nació o nacionalitat històrica catalana, era parlar d’una derrota pròpia, i era anomenar una data a la qual qui més qui menys podia associar no només una commemoració sinó també algun record associat a possibles assistències a manifestacions històriques, o simplement al fet que, tractant-se d’un dia festiu, encara estiuenc, alguna vegada hagués estat motiu d’algun esdeveniment especial desmarcat de la constant rutina quotidiana. Però la màquina de fer por de l’imperi americà o la tocada indústria armamentística i els seus interessos o potser, fins i tot, Bin Laden i companyia, van triar aquella data, que en certa manera ens pertanyia, per canviar un munt de coses en l’ordre mundial i fer que el nostre costum de celebrarderrotes passés a ser, ara sí, i definitivament, una cosa molt nostrada i molt difícil de compartir amb una resta de la humanitat que quan arriba aquest dia ja no està perquè anem nosaltres a explicar-li els nostres morts i les nefastes conseqüències de tot allò que va passar el 1714, perquè aquesta humanitat encara està consternada pel que va passar un mateix dia de fa quatre dies. D’aquest Onze de setembre I de les seves conseqüències, i, fins I tot, de les seves causes, n’han parlat un munt d’escriptors, opinòlegs i periodistes d’aquí, d’allà I de més enllà, des de Noam Chomsky, imprescindible, fins a Ian McEwan, i en cap cas ni tan sols s’ha apuntat la més insignificant teoria que darrera de tot allò potser hi va haver algú d’origen català a qui va fer gràcia fer coincidir les dates. De fet, l’Onze de setembre d’aquí, el de 1714, és completament ignorat en qualsevol d’aquests llibres. Finalment, però, i encara que la cosa hagi de quedar, com sempre, inter nos i sense gaires possibilitats de traspassar les nostres inexistents fronteres, ha aparegut un llibre que relaciona aquestes dues dates que són iguals pel que fa al mes i al dia tot i que entre una i l’altra hagin passat quasi 300 anys. Aquest és el cas de La dona a la finestra, una novel·la intel·ligent i pulcrament oficiada on Vicenç Villatoro ens explica com un director de cinema, nordamericà que va perdre la seva companya sentimental en l’atemptat a les torres bessones, ve a Barcelona contractat per dirigir una pel·lícula sobre la caiguda de la ciutat, l’Onze de setembre de 1714, sota el setge de les tropes de Felip V. El cas és que en lloc de caure en la facilitat del gènere de la novel·la històrica, Villatoro aconsegueix trenar dos relats paral·lels en els quals el retrat psicològic del més o menys turmentat director es va movent entre el record de la seva pròpia catàstrofe, el seu Onze de setembre, i la reconstrucció de la catàstrofe que ha de retratar en el film. I aquesta segona part es converteix, cada vegada que, a través de la tècnica del contrapunt, cobra el protagonisme, en el relat dels fets que s’esdevingueren en algunes de les zones més calentes de la ciutat que patia aquell setge. Així, el Born i tot el seu entorn es converteixen en l’escenari en el qual podem viure, a través de la prosa precisa de Villatoro i dels tres personatges en els que enfoca la narració, l’esfondrament, la por, les esperances i la incertesa que van precedir aquella capitulació. En molts d’aquests moments, la novel·la s’apropa al gènere històric, però ho fa sense caure en la trampa de la descripció de batalles i de grans moments històrics i centrant-se, tal com ho vol el director-protagonista, en l’experiència personal dels tres personatges. Mentre tot això succeeix, el director viu el seu propi calvari interior. Retrata d’una manera finíssima el món de la faràndula, la falsedat manifesta en les relacions entre actors, el seu no saber deixar d’actuar en cap moment. I ho fa no només a través del record de la pròpia pèrdua, sinó també amb la identificació amb aquest, per a ell nou, Onze de setembre amb què s’ha d’enfrontar, convertint la filmació, però sobretot les estones de lleure i de solitud o d’obligada companyia amb la resta de la gent del rodatge, en un apropament a tot aquell escenari, el del Born, que en molts moments de la narració es converteix en una mena de declaració amorosa a la ciutat que l’acull i que, com ell, porta associat l’Onze de setembre a la fi del món. Si més no, del món tal com era fins aleshores.
Tornar