Documentació
"Els contes tradicionals són perfectes i no es consideren bona literatura"
Crítics, no volíeu tassa? Doncs, tassa i mitja! El recull de relats 'Massa cafè' (DVD), de Manel Zabala, ens arriba a la taula de les lletres catalanes i vessa de marro i força. "Del primer vaig tenir bones crítiques, vaig crear unes expectatives, doncs has de respondre", diu Zabala. I amb 'Massa cafè' torna a les llibreries després de publicar les narracions 'Ieu sabi un conte...'
Manel Zabala (Barcelona, 1968) té una cosa clara des dels 25 anys: vol ser un escriptor professional. Per això ha volgut aprofitar la bona acollida del seu primer llibre, Ieu sabi un conte... (premi Serra d'Or de narració 2002) per, en un any i mig, escriure i publicar el següent, Massa cafè, a base de nits de dormir poc i cafeteres. Per aquest fet i pel seu tarannà, la mala bava impregna aquest recull de relats.
De Massa cafè, entre la crítica, n'hem pogut llegir comentaris elogiosos com els de Julià Guillamon a La Vanguardia ("Els contes de Zabala no s'assemblen a res que vostè hagi pogut llegir abans, tenen la força imaginativa del surrealisme i l'alegria ferotge dels dibuixos animats, són cruels quan volen reduir el lector a la seva llei i emotius quan un menys s'ho espera"), i opinions més matisades com les de Ponç Puigdevall a El País ("El món de Zabala està construït sobre la base d'una fantasia exacerbada i d'una pura absurditat, en què qualsevol ximpleria és possible, i on el que és vital i el que és oníric mantenen una màgica i misteriosa interrelació"). Perquè la imaginació dels contes de Zabala el fan ser enginyós, fresc i, fins i tot, combatiu, però també passa que l'absurditat portada a l'extrem l'allunya de despullar el seu fons davant el lector, que aquest pugui veure-hi alguna intenció moral pròpia de l'autor.
I alguns matisos més sobre les intencions de Manel Zabala -col·laborador habitual d'aquest suplement- ens els aclareix ell mateix: "Ens eduquen en el valor que el triomfador no és la persona que té una vida plena, que està a gust amb si mateix, sinó que socialment es considera que viure més bé és guanyar molts diners, tenir un bon sou, una bona casa. Per mi, viure bé? Tot plegat. A mi m'agradaria treballar poc en una feina que no et mati o treballar molt en una cosa que et vingui de gust. Jo dedico moltes hores a escriure, però em satisfà moltíssim. Ara bé, és un negoci ruïnós. Fa deu anys que treballo a la banca, tinc un horari que no està gens malament i és una feina que no és la il·lusió de la meva vida, però la trec bé i m'ajuda a viure". Els nostres millors desitjos, doncs, per al seu futur com a escriptor.
H.M.A. Dedica el llibre a dos grans amants de les llengües occitana i catalana, Cristian Laus i Enric Valor. Què ha heretat d'ells?
M.Z. D'Enric Valor els contes, les rondalles valencianes. A Valor, bàsicament tothom el coneix com a lexicògraf, pel treball que ha fet sobre els verbs valencians, obres de gran volada. Però també treballava aquesta part més popular, que és la menys coneguda, que són les rondalles valencianes. Han estat més difícils de trobar, ara, però, em sembla que se n'està editant l'obra completa. Cristian Laus l'admiro sobretot al final de la seva vida, estava malalt, tenia un càncer, i l'home va treballar fins al darrer dia en el seu diccionari. Laus és l'autor del diccionari occità-francès i francès-occità. Aquest darrer va ser gairebé pòstum. I encara el dia abans de morir estava parlant de qüestions gramaticals amb Cantalausa, que és un altre filòleg que està fent el Diccionari general de la llengua occitana. Al funeral de Cristian Laus el capellà va posar la Bíblia en un cantó i els seus dos diccionaris en un altre cantó, i el capellà va dir: "Veieu? Hi ha gent que quan marxa deixa una obra". Doncs, aquestes dues persones han deixat una obra. Jo no diria amants de les llengües, sinó treballadors de la llengua catalana i de l'occitana, treballadors per la llengua.
H.M.A. Què admira de la rondalla o el conte tradicional?
M.Z. La meva admiració ve, perquè, normalment, si ens han arribat, és que són perfectes. Perquè l'han anat modelant milers de persones al llarg de generacions, i és un gènere que no està gens valorat, que no es considera alta literatura. Un dels exemples per fer bona literatura és no posar adjectivació sobrera, que no aparegui tota mena de material superflu. I el conte tradicional està agafat al vol; no hi trobaràs gaires dissertacions, si no són les que introdueixi la mateixa persona que les està explicant. És una cosa que m'agrada, sobretot a l'hora de buscar la concreció, de seguir un fil fins al final. Penso que s'ha de consultar, és la forma més antiga de mirar la història del conte. Treballant amb una edició que tinc de contes del Llenguadoc, he trobat comentaris com: "Aquest conte el trobes a Finlàndia, a Rússia...". Salten les fronteres i te'ls trobes a llocs tan distants com Islàndia. Versions, per exemple, de contes de les fades dels llacs; normalment això és cèltic, d'una zona molt concreta de França, però t'apareixen en llocs llunyans. Com els contes de catifes que volen, que vénen de l'Índia, t'apareixen a Les mil i una nits. Ja indica alguna cosa de la força d'aquest conte, i no són considerats bona literatura.
H.M.A. 'Ieu sabi un conte...', el seu primer llibre, està escrit en català, però el títol és en occità...
M.Z. Ieu sabi un conte... és en la versió llenguadociana el "Hi havia una vegada..." català. I és la manera com comencen tots els contes en occità.
H.M.A. Quins canvis hi ha hagut del primer al segon llibre?
M.Z. Més mala llet. En el primer llibre podria dir-te que hi treballava feia uns cinc anys. Fent i refent, amb tota la calma del món, fins a estar segur que el llibre és el que vols dir i tal com ho vols dir. Massa cafè ja no és el mateix. Del primer vaig tenir bones crítiques, vaig crear unes expectatives..., doncs has de respondre. També per interessos personals... Si vols guanyar-te la vida amb la literatura, o vols intentar-ho, no pots anar traient un llibre cada cinc anys. He hagut de treballar més: la feina al banc, el programa televisiu, la crítica literària... i, a part, havia de treure un llibre en ben poc temps. He trigat un any i mig. Tens una vida més dura. Les hores per al llibre no les podia robar a la feina, perquè és la que em dóna el sou. A Ieu sabi un conte... hi havia un cert desnivell, contes molt densos, que parlaven de grans qüestions, de la religió a l'ànima. A Massa cafè hi ha més humor cultureta, que és com l'ha definit la gent, sense buscar grans temes, per no repetir-me. Parlo de coses més mundanes amb un humor bastant més negre.
H.M.A. 'L'ànima de les coses', el primer relat de 'Massa cafè', el protagonitza una carpeta que conté les gramàtiques de Valentí Fiol, Alibèrt, Fabra i la 'Guía de lingüística románica', de José Enrique Gargallo Gil. La carpeta es queixa que el pes no la deixa volar. Com viu la seva relació amb el llenguatge?
M.Z. Procuro que la llengua no es noti, que el que mani sigui el text. No busco una adjectivació que sobri, no m'agrada fer grans jocs de paraules ni buscar un preciosisme. M'agrada que la llengua es noti després, una vegada llegit el conte. En la meva relació amb la llengua, intento que es reflecteixi l'oralitat, que pugui ser un conte per ser escoltat. M'agrada llegir el conte quan està acabat davant de la gent que hi ha a l'Associació Colomenca de Literatura, que ens trobem a Santa Coloma l'últim dijous de cada mes. Si veig que, quan la gent escolta, hi ha alguna cosa que no rutlla penso que el conte potser és massa literari i intento depurar-lo.
H.M.A. Com va començar el seu horitzó literari?
M.Z. Sempre he tingut força imaginació, però sé que vull ser escriptor des dels 25 anys. En un anunci que vaig veure a l'AVUI, precisament, necessitaven guions per a telèfons eròtics i em vaig dir, doncs faré un guió. Vaig fer un guió d'una tirada, en una nit, però no me'l van pagar -a l'anunci hi havia un mòbil i aquesta gent va desaparèixer-. Era el conte Paraules d'amor, que vaig tenir l'oportunitat de publicar en una col·lecció de L'Aixernador, que ja no existeix, i després ha tingut la seva vida a la revista electrònica Barcelona Review i en algun lloc més. A part de ser una cafrada, crec que és un conte que està ben escrit. I en aquell moment vaig decidir: puc ser escriptor. Va ser la primera cosa de la quals estava orgullós, de la qualitat. El tema... Qui paga, mana. Era un encàrrec que, en principi, pagaven. Si demanen porno dur, doncs porno dur. Quan vull fer literatura, escric Ieu sabi un conte... i Massa cafè.
H.M.A. D'altra banda, a 'En Jordi Valls, poeta' enfonses la literatura actual com a producte de consum: "Fem els premis, per guiar el col·lectiu apàtic de compradors sense opinió". Quins noms actuals salvaria del naufragi? Quins enfonsaria?
M.Z. Diré els que salvaria, els que considero bona literatura catalana, encara que em deixaré noms que no conec: Monzó, Sergi Pàmies, Xavier Gual... Aquest nano és ambiciós, va guanyar el premi Mercè Rodoreda. Potser només ha venut mil exemplars per llibre, però és un nano que admiro. Ha tret una novel·la de pirates ambientada a Jamaica el segle XVII. Té nassos! En aquest llibre, Els tripulants, potser tot no acaba de lligar, però aquest atreviment de fer una novel·la, documentar-se del temps, de l'escorbut... això és ambició i m'agrada. I no sempre té un gran ressò mediàtic. Té també Delirium tremens, que són contes sobre obsessions com ara poder ser el poder, el fumar... Gual és de Barberà del Vallès i com que jo sóc de Santa Coloma i cap dels dos és del centre, sento simpatia. A Flavia Company també l'he coneguda. Mel al cor és l'únic que no m'he llegit, els altres sí. Llum de gel em va agradar, té la seva ambició; en castellà, Saurios sobre el asfalto em va semblar excel·lent, un llibre que comença com Verano azul i acaba com Blade Runner, la versió definitiva, la pessimista.
H.M.A. Fent crítica d'un mestre de crítics, es posa a una llista entre Estellés i Monzó. Com s'hi veu a la seva alçada?
M.Z. Jo he escrit dos llibres. Dos llibres no fa un escriptor. Si puc fer uns llibres més de la qualitat que, ho dic sincerament, tenen aquests, serà el moment de veure si estic a l'alçada d'ells o no. Monzó porta vint anys en primera línia. No s'hi pot competir. Igual que Estellés. Si mires tota l'obra d'Estellés i la compares amb la meva, la meva seria un pròleg. A més Estellés era poeta i, per tant, no s'hi pot competir; és com comparar el tenis i el futbolí. Són dos autors que m'agraden, simplement, i també m'agrado jo, per això publico.
H.M.A. Escriu a 'Una bella història entre un conill de bosc i un escamarlà, o l'amor és possible dins una paella mixta': "Jo vinc dels barris que pengen dels altres turons. Jo vinc de la xapa, la uralita i el fang". Hi ha una expressió intermitent d'efectes de la crisi econòmica. L'interessa la denúncia de cert estat de coses o és una literatura de vàlvula d'escapament?
M.Z. Denúncia. La denúncia apareix, si vols, a Telefónica, amb publicitat negativa: una empresa, i la seva directiva, que té uns beneficis bestials mentre té els seus treballadors explotats, és una cosa immoral. Quan escrius tens l'oportunitat, no de denunciar, de portar a judici, però com a mínim sí de fotre't. Dic: "Jo seré la dominicana que fregarà amb els genolls els graons de marbre, seré la vella cambrera, seré un aturat amb fills, seré el teleoperador del 1004 de Telefónica...". Conec una persona que té una bona feina, que està sindicada en un sindicat d'esquerres, i també una altra militant d'un partit polític d'esquerres, que tenen una persona que els frega i els cuida el pisos i li paguen una misèria, evidentment sense seguretat social. I són persones que defensen els seus drets laborals, però no els defensen per a aquesta gent. I és una cosa que m'indigna. Això que exigim per a nosaltres, ho neguem a la gent que està arribant.
H.M.A. A 'Gas Natural', a través d'una carta de reclamació, hi filosofa sobre l'amor i poetitza la relació entre dos pins...
M.Z. Vaig fer aquest conte com un joc: la idea del pi ja la tenia i, en la idea de l'amor, vaig documentar-me sobre totes les visions de l'amor que vaig trobar des d'Aristòtil i vaig aprofitar bastant la de Mircea Eliade. Vaig agafar la seva consideració fent-m'ho venir bé, ja que els pins són éssers vius hermafrodites i vaig pensar que era l'amor perfecte.
H.M.A. ¿Se'n fot dels viatges iniciàtics i les filosofies d'autoajuda, per exemple, quan escriu: "És al corall on et cal trobar l'harmonia, no a mar obert. Busca-la al corall, i la trobaràs en tu"?
M.Z. A mi m'agrada fer broma amb la literatura, fer broma no vol dir que me'n foti. A Pere Quart l'admiro per això. La vaca cega és un poema excel·lent i estic segur que Pere Quart també el trobava un poema excel·lent, que faci una versió en broma no vol dir que se'n foti. Penso que la literatura no és una literatura tan sublim com això. És una professió que permet que se li facin bromes com a qualsevol professió. M'agrada Pere Quart perquè ho dessacralitza. A Ieu sabi un conte... hi ha moltes bromes sobre La crítica de la raó pura i L'autonomia de la voluntat, de Kant, en una conversa de dos personatges borratxos, un assumeix una argumentació i l'altre l'altra. Faig broma, però penso que són coses que s'han de conèixer. Com Epicur, tampoc cal respectar-lo tant, tenir-lo com una guia que et marqui d'ara endavant.
H.M.A. En el conjunt del llibre abunden els animals com a protagonistes de les històries. Quins fabuladors l'han enlluernat?
M.Z. Enlluernat, enlluernat... que m'agradin: Isop, aquest és el bàsic, Aviano, que és medieval, La Fontaine... Però també Samaniego. Tot el que hi ha. Max Roqueta també ha tret un llibre de faules i és excel·lent. I hi ha tot un gènere entremig de la faula i l'epigrama, per exemple al llibre persa Gulistan de Sadí -no està traduït al català, en tinc una traducció a l'occità del segle XIX-. Són epigrames que moltes vegades tenen com a protagonistes mestres de professions, menestrals, una rabosa -una guineu, és com encara ho diuen en valencià-, un canvista..., tots els posa al mateix nivell. Normalment són professions o animals.
H.M.A. En què consisteix la seva militància occitanista?
M.Z. Jo em defineixo com a occitanòfil. Un occitanista implica una connotació política, és una persona que normalment és occitana, que viu allà i que treballa per l'autonomia o la independència d'Occitània, per uns drets lingüístics... Estem connectats perquè conec a tothom, però no és la meva feina. No sóc militant. Com a occitanòfil faig el programa informatiu Infòc de Barcelona Televisió (BTV), de sis minuts. El fem cada setmana, el dissabte a les 13.35 h i el diumenge a les 10.30 h. Una setmana és en llenguadocià, que el presento jo, i una setmana en aranès, que presenta l'Anna Forment. A part d'això he fet una traducció que apareixerà a DVD Ediciones, suposo que aquest mes, que es diu Contes d'Occitània, un recull de vuitanta contes de tradició oral, gairebé tots del segle XIX. També hi ha dues revistes occitanes que es diuen Òc i Reclams, en què faig traduccions de poesia catalana i castellana. A més, tinc traduïda la novel·la de Franc Bardòu, que va guanyar els Jocs Florals de Tolosa. I em vaig encarregar de trobar el lèxic necessari per fer la primera sentència judicial que s'ha fet en aranès.
Tornar