Documentació
Z o la malícia narrativa
Manel Zabala (Barcelona, 1968) té una cosa: no és mai avorrit. Només s’ha de veure el protagonista que tria i com maneja la situació en què el posa per començar la novel ·la. El protagonista, G. Mora (G. de Garcia, per cert), és un pobre home que va a parar a la comissaria de Via Laietana a conseqüència dels fets del Palau de l’any 1960 (que, com tothom sap, van començar amb uns quants nois que cantaven desafiadorament el Cant de la senyera i van acabar amb Jordi Pujol a la presó i, per tant, en condicions per convertir-se en l’epítome de Catalunya). La història de G. Mora és doncs, inevitablement, una història política; a través de G. Mora, a Rates hi ha la història de Catalunya durant els últims 45 anys. Això en poc més de 100 pàgines, que de seguida és dit. G. Mora és un zero a l’esquerra. El detenen no per la seva adscripció política (encara que és catalanista), sinó per una casualitat idiota: era al Palau no per fer-hi cap acte reivindicatiu; un cop allà, sent el Cant de la senyera i, com que se’l sap de memòria, el canta. El porten a comissaria, el peguen i amb els cops li van caient dents. Aquest és l’aspecte diguem- ne realista del plantejament de la història, la part sòrdida i ridícula: veure un fet històric poc o molt rellevant des de qui no sap què hi pinta. Això s’ha fet moltes vegades i només caldria saber aplicar la recepta per continuar per aquí. Falta una altra part. A G.Mora li cauen les dents i li ve a portar llaminadures una mena de ratoncito Pérez. Aquesta irrupció d’un personatge de conte infantil està feta amb tota la deliberació, amb tota la barra. Per començar, no es tracta d’un ratoncito Pérez estricte sinó d’una rata de claveguera amb vocació de ratoncito Pérez; és el món sòrdid que es vol convertir en un conte infantil (després, encara sortiran altres animals que volen ser el que no són). Hi ha un moment en què G. Mora es posa a discutir amb la rata (ratolí vocacional) el fet que no és ella qui li hauria de portar les llaminadures (“A casa, quan em queia una dent, hi venien els angelets”), que el ratoncito Pérez, com el noms (propi i comú) indiquen, no és genuïnament català, i que la rata li respon que “perquè a casa teva éreu molt catalans, Garcia” i que no hi haurà més remei que acceptar les tradicions de “la resta d’Espanya”, perquè “no em negaràs que mitja Espanya és aquí!”, i llavors ja ho tenim tot: G. Mora, que en principi és un personatge realista, en realitat és tan innocent que no en pot ser més i no toca de peus a terra; per explicar-li en quin món viu caldrà que uns animals que parlen li ensenyin quin és el terra que trepitja (des de la immigració a l’especulació immobiliària). Tres animals: la rata, un ratpenat i un corb (que són la versió zabaliana dels tres esperits d’Una cançó nadalenca de Dickens) li mostraran el present, el futur (el present dels lectors) i un futur possible (si G. Mora decideix trair els seus principis i sobreviure). L’entramat narratiu funciona tan bé com es pot demanar. La descripció de la Barcelona actual, amb quatre pinzellades sarcàstiques i precises, és als antípodes de l’habitual novel·lística (de novel·les en paper o de telenovel·les, tant és), plena de productes tous, fets amb motllo, que es projecta contínuament sobre aquesta ciutat. Zabala es podria recrear en cada una de les corrupcions que apunta (¿“Què dic un oasi? Això és Hollywood! Catalunya és el país en què ningú no la caga, en què ningú dimiteix, on les querelles s’arxiven”, diu el ratpenat), però o bé li caldria fer una llarga investigació que ningú estaria disposat a pagar-li o bé inventar-se el que no sap i fer una llarga novel·la tot en clau per no acabar amb un munt de querelles de les que no s’arxiven. No crec que cap d’aquestes possibilitats l’atregui. El que l’interessa sobretot és explicar una història, no fer-se feixuc en cap moment, atrapar el lector i no deixarlo fugir. Se’n surt. I com que no quadra amb les exigències que cíclicament proclamen els savis de la cosa literària local, que un dia demanen realisme, un altra novel·la urbana i un altre sobretot que es faci no ficció, als lectors normals ens és encara més estimulant. Dies verges: història d’un adolescent Joan Mínguez CCG Girona, 2005. 248 pàgines No deixa de ser sorprenent que la literatura catalana del passat encara continuï oferint alegries i felicitats desconegudes al lector atent als prestatges de les llibreries. Com si fossin uns convidats de pedra, a la història literària catalana sembla que hi ha un munt inesgotable de títols i autors que esperen una confirmació real d’aquella màxima que diu que la història de la literatura no pot prescindir mai de la veritat literària. Potser poden passar molts anys, i potser s’ha d’esperar el moment propici o més oportú —potser s’ha d’esperar que l’imperi de l’atzar activi unes quantes mol·lècules de la memòria—, però al final sempre acaba triomfant la força de la qualitat per damunt dels partidismes ideològics i de les tendències maniàtiques. És probable que de Joan Mínguez (1900 - 1960) tan sols n’hagués parlat, i de resquitllada, Carme Arnau en el seu estudi sobre els escriptors marginats o integrats, però ara que hi ha l’oportunitat de llegir la seva novel·la més celebrada en el moment de la seva publicació, Dies verges (1929), el lector agraeix amb entusiasme que hi hagi hagut un editor amb ganes de recordar el passat. Joan Mínguez és un escriptor molt interessant per motius diversos: en primer lloc, perquè més enllà de les traduccions de Tíbul i Properci que va realitzar l’any 1925 per a la Fundació Bernat Metge, més enllà de la poesia, la narrativa breu i el teatre que va escriure amb força estètica i amb plenes facultats estilístiques, és un d’aquells casos que tant agraden a Enrique Vila-Matas. Tota la pràctica de l’escriptura de Joan Mínguez s’inclou dins d’un període concret, el que va de l’any 1920 al 1933: després es precipita cap al silenci, abandona l’arrel creativa i es dedica a temps complet a les seves responsabilitats com a director comercial de l’empresa farmacèutica Doctor Andreu. No deixa de ser sorprenent aquest silenci perquè, després de llegir Dies verges, es té la certesa d’haver-se enfrontat amb un text sòlid, persuasiu, i d’una excel·lent factura literària. En segon lloc, Joan Mínguez demostra posseir una consciència d’escriptor —o d’home de lletres— poc habitual en el panorama cultural que l’envolta, del tot orgullós de la tria i acceptació de la seva vocació literària i que el fa escriure declaracions com la següent: “Si, després de les dificultats que comporta escriure una novel·la (esforçar-se, si no a dir coses inèdites, a expressar-se d’una manera nova), cal encara preveure contingències extraliteràries, escriure ja serà un treball de forçats. Ens esguerraran els crítics tots els temes”. I és aquesta, justament, una de les gràcies més potents de la novel·la: Dies verges no és la primera ficció que s’escriu sobre el món tancat d’un seminari, però l’autor sap concedir a les peripècies i les anècdotes que viu el protagonista un aire nou i fresc, ben lluny del repertori de tòpics que inunden aquest tipus de relat. Ningú pot explicar tan bé el fons de la novel·la com el propi Mínguez en la nota prèvia amb què s’enceta el llibre: el que es proposa és “plasmar l’evolució d’un adolescent format en un ambient poc propici i l’elaboració dolorosa de la seva personalitat, amb els alts i baixos que constrenyen les dues qüestions torturadores: la veritat religiosa i la veritat sexual”. Dies verges es mou entre aquests dos àmbits, i el lector es troba davant de la lluita moral que experimenta el protagonista per realitzar-se com a ésser en el món i entremig dels conflictes de crisi que representa decantar- se cap a una banda o cap a l’altra. Escrita amb una prosa que augmenta la sorpresa pouada pels detalls argumentals que puntegen la fluïdesa del relat —una prosa ràpida, justa i, sobretot, molt elegant, amb un ritme demoníac que aconsegueix sacsejar el lector—, Joan Mínguez té la virtut d’excel ·lir amb un talent envejable quan es dedica a examinar amb bisturí sec i precís els avatars psicològics viscuts pel protagonista. Escriure passatges com el següent no és que sigui una pràctica accessible a qualsevol: “fer la muda, en l’argot de l’època, significava l’hora crítica de l’adolescent, allò que els professors alemanys en diuen ‘l’aparició de l’eros’ i en segueixen el procés microscopi en mà. L’esguard se li avelluta, un íntim tremolor cohibeix el jove, té el rubor sempre a punt. Massa gran pels jocs i massa tendre per afrontar problemes que no li han estat ni explicats, de la solitud se’n fa una closca i s’hi arrecera de la incomprensió. Fins que el seu retraïment topa amb el dels altres, i es desfà l’equívoc”. Dies verges és, en efecte, una novella de formació, sensible, intel·ligent i molt treballada, construïda amb la mà competent d’algú que sabia quins són els trasbalsos i els trastorns que amenitzen el ritu de pas de l’adolescència a la joventut. Al final hi ha la fugida cap a altres terres i altres àmbits, és clar, i qui recordi la seqüència final d’una pellícula de Truffaut, Els quatre-cents cops, entendrà amb entusiasme el dolor callat que respiren els episodis amb què es tanca aquesta novel·la digna de ser llegida i recordada amb goig.
Tornar