Documentació
Voltaire a Catalunya
Voltaire (1694-1778) és considerat unànimement un dels màxims exponents de la literatura francesa de la Il·lustració, el segle del positivisme, en què l'home es comença a explicar el món amb la ciència més que no amb la superstició. El segle en què, per dir-ho ràpid, la racionalitat del classicisme tranquil·litza els impulsos dels romàntics. Recordem això perquè Voltaire és un d'aquests escriptors que, taxativament, es pot dir que són un producte de la seva època. Encara que també podríem pensar que l'afirmació s'hauria de fer a l'inrevés, i per tant dir que la Il·lustració és producte de creadors com Voltaire. Voltaire va ser en el seu moment conegut sobretot per la seva obra poètica i dramàtica, i pel seu citadíssim Dictionaire philosophique, en què descriu el seu pensament, la seva particular interpretació de la vida, que trobem sempre com a rerefons de tots els seus textos, on el tema (la qüestió que s'hi planteja) és sempre el punt de partida (un fet ben normal i comprensible quan la literatura té la funció de plantejar qüestions filosòfiques). La seva poesia ara mateix la llegeixen quatre gats amb ganes, i el seu teatre no el llegeix gairebé ningú, bàsicament perquè gairebé ningú llegeix teatre. En canvi, per paradoxes de la literatura, els seus contes i les seves novel·les breus (editats originàriament sota el títol de Romans et contes), als quals segons els estudiosos Voltaire no donava gaire importància, és el que ha passat (més) a la posteritat, com a mínim des del punt de vista comercial.
PER PRIMER COP EN CATALÀ
Ara que parlem de les narracions de Voltaire, és quan podem situar la novel·la breu que l'editorial Documenta Balear ens presenta traduïda per primera vegada al català. Abans d'aproximar-nos a l'obra, però, és inevitable comentar-ne el títol, el qual, fins ara, voluntàriament, no hem citat: El setge de Barcelona. Si mirem els títols dels altres contes filosòfics de Voltaire, com ara Zadig o el destí, El món tal com va, Memnó o el seny humà, Micromegas i Càndid o l'optimisme, per citar-ne només uns quants dels més coneguts, ens estranyarem de trobar-ne un que desencaixi tant com El setge de Barcelona. El motiu és clar: aquest títol no és de Voltaire, sinó del traductor, que se l'ha inventat i s'ha quedat tan tranquil. El títol original de la novel·la de Voltaire és Histoire de Jenni (que, per cert, no sembla gaire difícil de traduir: Història de Jenni). Els que llegiu el llibre (que si sou seguidors de Voltaire, serà una petita troballa), no us perdeu la introducció en què el traductor s'escarrassa per justificar el motiu pel qual ha canviat el títol. Segons ens explica, la versió catalana es diu El setge a Barcelona perquè a l'inici del conte s'hi veu l'assalt a Montjuïc. Vaja, aplicant el mateix criteri, podríem haver traduït el títol com El canibalisme a Amèrica (que, per cert, fins i tot seria més comercial), ja que els antropòfags americans tenen un pes en la història igual de determinant que el de les tropes felipistes que entren a Barcelona durant la Guerra de Successió. Aquest títol ha estat una patinada d'aquestes que fan riure d'una editorial que fins ara ha demostrat una gran professionalitat, perquè és infidel i perquè desorienta tant el lector com el títol d'aquesta ressenya. Història de Jenni és, com ja hem apuntat, un més dels contes filosòfics de Voltaire citats abans, que per la seva qualitat és imperdonable que fins ara no haguem pogut llegir en català. Hi trobem l'anàlisi d'una màxima filosòfica (en aquest cas la religió davant de l'ateisme), el típic protagonista voltairià que no para d'aprendre de la vida a causa de les contínues ensopegades, l'estil inconfusible de Voltaire, la seva ironia intel·ligent i inextingible que molts cops ens recorda Diderot, la seva prosa ràpida i sintètica que va directa com una fletxa a l'intel·lecte i mai a les emocions, a la raó però no al cor, i que en cap moment no deixa de divertir i d'estimular. I al mateix temps, com que parlem de literatura, hi trobem bellesa; en el cas de Voltaire la bellesa de les accions humanes que reivindicaven els clàssics antics seguidors d'Aristòtil, més que no la bellesa en les descripcions. Perquè, no ens enganyem, Voltaire, per fer els seus contes filosòfics, va trobar una fórmula, que també utilitza a Història de Jenni. Una fórmula que fa de cada conte una història inoblidable per al lector. Ara ja podem llegir la de Jenni.
Tornar