Documentació
De Barcelona, poc
És un fet que els editors catalans de literatura clàssica estrangera tenen les coses més que difícils en aquests moments. Un bon editor de Barcelona que havia ofert als lectors d’aquest país un nombre significatiu de novel·les dels segles XVIII i XIX d’arreu del món confessava fa poc que no en publicaria més perquè, senzillament, no les venia: “En tinc de pagades i tot —hi afegia— però m’estimo més deixar-les al calaix”. Un altre, que té al catàleg una esplèndida versió de La senyora Bovary, confessava que, durant tot l’any passat, fet l’inventari, només n’havia arribat a vendre 37, i se’n planyia per ell, pel traductor, per don Gustave i pel país. Però així és com van les coses. Les lectures que Joaquim Molas i els seus acòlits han fet llegir als nois i noies dels topants durant decennis, no solament els han allunyat de la lectura de textos catalans originals, sinó també de la lectura de llibres estrangers en traducció, sovint millors i tot que els nostres, cosa no rara atesa la desgraciada manca de tradició narrativa a casa nostra. Mens agitat molem… diu el proverbi virgilià (Eneida, VI, 727), però la cosa no sembla que s’hagi d’aplicar al nostre pantarca coetani. Total, que uns editors de les Mallorques que ja no deuen saber què cosa fer per col·locar al mercat, atapeït de bagatelles, llibres de qualitat de la gran tradició clàssica europea, s’han enginyat un títol fals per veure si els lectors hi piquen; i, en lloc de publicar allò que tot amic de François Marie Arouet coneix com Histoire de Jenni, amb el subtítol: Ou le Sage et l’athée (segons l’edició princeps de 1775 i totes les que després s’han publicat, inclosa la de La Pléiade), han dut a la premsa un llibre que trobareu amb el títol força més cridaner (trampós no ho és del tot), El setge de Barcelona, en traducció, tot s’ha de dir, de gran categoria i un cert regust molt setcentista, esplèndid. La cosa ve del fet que la història de Jenni narrada en aquest llibre —cavaller anglès de bella educació i bones maneres,parençós a més— comença, i solament comença, a la ciutat de Barcelona, arran del setge que la ciutat va haver de suportar el 1705 ique acabà, com sap tothom, amb la desfeta de les forces del virrei Fernández de Velasco i, provisionalment, l’hegemonia, a la ciutat comtal, de les forces austracistes, que volien Carles, l’arxiduc, de rei d’Espanya, i no un hereu de la dinastia dels borbons, el futur Felip V. El setge a què al·ludeix Voltaire, doncs, és el primer dels dos més importants de Barcelona durant la Guerra de Successió; per res el més desastrós, de 1714, capitanejat per part dels aliats pel Duc de Berwick i, per part dels esforçats barcelonins, i això és molt més sabut, pels ciutadans honrats Villarroel i Casanova —el qual, vull dir el darrer, va acabar practicant l’advocacia amb l’aquiescència de les forces filipistes, cosa que benèvolament oblida el nostre peculiar patriotisme, fins que morí, prou enriquit, l’any 1743. Per quina raó Voltaire es va estimar més de situar l’inici d’aquest llibre a la Barcelona del setge de 1705 que al setge de 1714 és cosa fàcil d’escatir: el llibre no és en cap punt una vindicació de Catalunya i de les seves llibertatsperdudes, sinó un opuscle —com tants d’altres de l’autor— en què la cosa substancial que s’hi debat són les lluites, tan pròpies del Segle de les Llums, entre els deistes (o theistes, com deia Voltaire) i els descreguts, inclosos certs catòlics. Aquesta serà la matèria que trobarà el lector en aquest llibret, extraordinàriament intel·ligent com tot el que va sortir de la ploma d’Arouet: la discussió, primer a la falda de Montjuïc, després a l’Anglaterra i a Baltimore per acabar (en aquest cas, amb uns coneixements de les cultures indígenes nord-americanes molt superiors als que havia exhibit, posem per cas, l’Abbé Prévost al seu Manon Lescaut) entre un savi (el pare de Jenni) i diverses colles d’intransigents, intolerants i carques, sobre si escau creure en un déu com primum mobile, o si és millor no creure-hi sota l’excusa del famós albir, els avenços de la ciència o el dubtós comportament d’un papa dels Països Catalans per més senyals, és a dir, Alexandre VI, pare (per mediació sacrílega de Vanozza Catanei, comenten) de Cèsar i la pèrfida Lucrècia Borja. No hi busqueu en aquest llibre cap consol per a les forces austracistes ni per al nostre eximi conseller que festegem el dia que fa onze de setembre, perquè no hi ha ni traça d’això de cap a cap del llibre. Busqueu-hi, en canvi, lesidees repetides de Voltaire sobre les pugnes entre cristians i els fills de la Judea; la controvèrsia, moderníssima per l’època, entre els indis sud-americans i les forces espanyoles, o entre els indígenes de Nord-amèrica i els immigrats d’Europa que van acabar fent-se els amos del país dit avui USA; i, en especial, com diu el sotatítol del llibre original, entre els ateus i aquells deistes que, al capdavall, per a honra de Voltaire, l’autor va reduir al que és essencial del cristianisme: creu en Déu i fes el bé, i estalvia’t enraonaments de filigrana. Un cop més, es veu prou bé que el famós dictum de Voltaire “Écrasez l’infâme” no anava per als creients tots a l’engròs: anava solament per a una colla de jesuïtes putrefactes del Paraguai, per als inquisidors d’Espanya i tot Europa, i pels racionalistes més salvatges, el baró d’Holbach el primer, del Segle de les Llums. La lectura d’aquest llibre resultarà per a tothom d’allò més enriquidora. El que és Barcelona, però, no hi té quasi relleu.
Tornar