Documentació
Article aparegut al diari “Avui”, el 21/12/00 a cura d’Isidre Grau
Si preguntes a algú: “T’agrada Pere Calders?”, hi ha moltes possibilitats de comprovar com la cara de l’interlocutor s’eixampla amb un somriure relaxat, mentre se li escapa: “Oh, sí! Antaviana... Un humor tan deliciós... Un home tan afable...” Però l’exposició Pere Calders. Els miralls de la ficció, que estarà fins al gener al CCCB, s’ha proposat combatre el tòpic de l’escriptor discret i bonhomiós, per reivindicar una envergadura literària que sovint passa desapercebuda. El malentès ve de l’aparent simplicitat d’estil, d’un lèxic que s’entén a la primera, sense barroquismes, i del to humil que solen gastar els seus narradors, com si la realitat els trepitgés l’ull de poll i ells fossin massa educats per exclamar-se. La sensació es confirma amb les filmacions que ens mostren l’autor amb un embolcall d timidesa i fragilitat, i amb la gesticulació vehement de qui voldria expressar més del que expressa. Però el seu discurs de fons és el d’un home que se sabia posseïdor de la millor arma per defensar-se de les realitats impertinents: una escriptura afinada com un bisturí i contundent com una maça. A banda de delectar-se amb una exposició transparent (malgrat la foscor que ja es fa agobiant al CCCB), els aspirants a contistes tenen una cita obligada amb l’obra de Calders. Tot el que va escriure és un model de tensió d’estil, entesa com la virtut que respira un text quan no hi falta ni hi sobra res i diu tot el que vol dir. Però a més de dominar la forma, no li manquen atributs de fons: la ironia, l’honestedat moral, l’observació ben cisellada i una contínua capacitat de sorprendre el lector, tant a còpia de contrasentits com per la inesperada manera d’ajuntar paraules, que sol gratificar les consciències més endormiscades. No és exagerat afirmar que el seu estil és conseqüència directa d’una manera de ser i de relacionar-se amb el món. Tal com reflecteix l’exposició, Calders era un home molt aficionat a les màquines i als invents, a més de fascinar-se amb les històries de crims i de naufragis, que ell sabia dur a uns escenaris molt sintètics, de validesa universal. La casa –com a espai de seguretat i confort– i el jardí –l’espai que uneix l’espontaneïtat de la naturalesa vegetal amb l’ordre humà– van ser els escenaris predilectes d’un creador que va construir una obra coherent, al marge de les modes –o en contra, quan se’n va haver de defensar–, que ja estava perfilada en el seu primer recull de contes, El primer arlequí (1936). És una presa d’actitud literària –potser influïda per Pirandello, Bontempelli, Trabal i Oliver– que ell defineix com: “El reflex de la vida quotidiana, corrent, gairebé vulgar, que de sobte es veu trencada per un esdeveniment insòlit que els personatges accepten sense escarafalls, amb un fatalisme que és, precisament, el factor de contrast. El que compta és la reacció que provoquen unes situacions excepcionals en uns personatges normals”. D’altra banda, el seu humor connecta molt bé amb una certa tradició de l’Europa de l’Est, que té com a exponents Karel Capek i Slavomir Mrozek. Per a qui vulgui endinsar-se en la seva personalitat, no hi ha res millor que consultar la biografia escrita per Agustí Pons Pere Calders. Veritat oculta (Edicions 62, 1998), i qui s’interessi per la interpretació literària haurà de recórrer als estudis de Joan Melcion. Mentrestant, em permeto de recomanar la lectura indiscriminada de l’obra contística de qui va optar per la deformació intel·lectualitzada de la realitat com una manera de descobrir-ne angles de comprensió més ambiciosos. Amb aquesta dèria, propugnava la llibertat total per al somni com a mètode d’alliberament de les traves de la realitat i d’accés a lògiques alternatives que posin en evidència el desajustament entre l’home i la realitat que l’envolta. Val a dir que Calders no va esgotar la matèria.
Tornar