Documentació
Calders, entomologat
“Calders. Miralls de la ficció” al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)
La casa, el jardí, el teatre, el rellotge, les mans, els invents, els crims i els naufragis. L’entomòleg llança la seva xarxa sobre l’escriptor i en captura, disseca i classifica tot allò que pot interessar el lector més o menys comú. Des d’aquest punt de vista, l’exposició Calders, els miralls de la ficció, que aquests dies es pot veure al Centre de Cultura
Contemporània de Barcelona, resulta impecable. Els seus dos comissaris, els professors de l’Autònoma Jordi Castellanos i Joan Melcion, exerceixen de marmessors intel·lectuals de Calders i això els ha permès un accés directe, lliure i sense intermediaris filtradors, a tota la documentació –que és molta– que l’escriptor va donar a aquesta universitat; una documentació que, de fet, es troba sota la seva custòdia. Més enllà de l’acció divulgadora, l’exposició s’alça contra la visió diguem-ne escolar que ha circulat del personatge i de la literatura de Calders. “El personatge Calders –escriuen Castellanos i Melcion a la introducció als textos del catàleg de l’exposició– pot resultar, efectivament, accessible, afable, agradable, amable, amistós, atent, benèvol... però tota aquesta rastellera d’adjectius només ajudarà a perfilar-lo si es complementa amb una altra no menys caracteritzadora del mateix personatge: patidor, nerviós, mordaç, irreverent, inquiet, inconstant, inconformista, incisiu, distret, compromès, combatiu. I si en la seva literatura hi trobem fantasia, humor, irrealisme, somni, màgia, imaginació, contes i evasió és igualment lícit i necessari copsar-hi, i en bones dosis, desmitificació, absurd, transgressió, premeditació, distanciament, complexitat narrativa i, molt significativament, ironia. Tot plegat, gens innocu, doncs”. Per això, els comissaris subratllen deliberadament el caràcter desmitificador de l’obra de Calders i es detenen especialment en la novel·la Ronda naval sota la boira, “l’obra del més pur Calders –per dir-ho en expressió de Joan Triadú–, on l’escriptor fa de la dissecció inclement de l’artifici literari matèria literària de primer ordre”.
UN ESFORÇ QUE DILUEIX L’EXPOSICIÓ
Però l’esforç per allunyar-nos del Calders banal, del Calders simpàtic, dilueix, tant en l’exposició com en el catàleg, el marc ideològic general en el qual l’escriptor va desplegar la seva obra. I, en canvi, no és el menor dels mèrits de Calders haver aconseguit sobreviure intel.lectualment no ja al realisme social sinó al mateix concepte de modernitat. De Zola a Pedrolo –per referir-nos a un contemporani de Calders– la modernitat consistia, entre altres coses, a tenir una visió progressiva de la història, a creure que, des que Adam i Eva van ser expulsats del Paradís, els homes i les dones hem anat millorant materialment i moralment i que el progrés moral venia empès pel progrés científic. Així, si més no, ho va creure la major part de la intel·lectualitat europea durant el segle XX, que ha estat el segle de les grans ideologies. Calders, tanmateix, no hi creia, en les grans ideologies, i ell, tan apassionat per les màquines fotogàfiques i els invents fotoelèctrics, es malfiava enormement del progrés. I, en canvi, se sentia irremissiblement atret pel naufragi del Titanic, que és un dels grans mites col·lectius dels seus anys d’infantesa. El naufragi del Titanic representa el naufragi de la modernitat perquè, ¿com entendre que l’enginy més poderós i més invulnerable que hagi inventat mai la humanitat pugui ser partit pel mig per l’esmolada fulla d’un iceberg? Calders –que, com molt bé expliquen Castellanos i Melcion, coneixia l’obra de Ionesco i Robbe Grillet– formula aquesta lectura del naufragi del Titanic molt abans que Hans Magnus Enzesberger escrigui un poema dedicat a aquest transatlàntic que és considerat com una paràbola de la fi de la modernitat. D’altra banda, el discurs d’acceptació del seu nomenament de doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona –un dels textos teòrics més importants escrits per Pere Calders i que l’escriptor va preparar amb especial minuciositat– constitueix una implícita assumpció dels postulats postmoderns, si més no, pel que tenen de crítica a determinades posicions modernes. Aquest discurs es correspon perfectament amb les crítiques explícites que ell adreçava a la pintura d’Antoni Tàpies, un dels pocs moments de les entrevistes periodístiques en què trencava la seva habitual i programada prudència. Justament si podem parlar d’un Calders subversiu no des del punt de vista polític sinó social i fins i tot religiós –recordem que en El primer arlequí Adam i Eva es troben millor fora del paradís que no pas quan viuen sota la tutela directa de Jahvè– és perquè no té res d’autor modern. Un autor modern, com Joan Oliver a Allò que tal vegada s’esdevingué, inverteix els papers de Caïm i Abel; Calders va més enllà: subverteix les relacions entre Jhavè i els expulsats del Paradís i col·loca l’absurd en el primer episodi de la vida.
CATÀLEG SENSE NOMS DESTACATS
Generalment els catàlegs que acompanyen les exposicions solen incloure articles dels millors especialistes sobre el tema o l’autor estudiat. Recordo, per exemple, el catàleg de l’exposició sobre Kafka celebrada al mateix CCCB i el dedicat a l’obra de Joan Perucho presentada a la Centre d’Art Santa Mònica. En aquest cas, però, no és
així. Portats pel seu afany de marcar el cànon de la interpretació literària que cal donar a l’obra de Calders, Jordi Castellanos i Joan Melcion escriuen ells dos, tot sols, els dos únics articles inclosos en el catàleg de l’exposició i bandegen la resta d’aportacions. Així, ens quedem sense saber què hauria dit avui Joan Triadú –l’autèntic descobridor de Pere Calders– sobre l’escriptor; i ens quedem també sense cap crònica de Joan Lluís Bozzo sobre el naixement, l’estrena i l’explosió d’Antaviana; i Maria Campillo, que és qui millor coneix el paper dels intel.lectuals catalans durant la guerra, hauria pogut parlar sobre el grup d’escriptors i dibuixants vinculats al PSUC; i potser hauria estat interessant trobar-nos, en el catàleg, un article de Quim Monzó, un autor que es reconeix –no pas exclusivament– en una tradició literària que passa per Calders i Trabal i que, ben mirat, arrenca de Carner. I, afortunadament, no m’hauria correspost a mi decidir si calia encarregar un article a un tal Agustí Pons, autor de l’única biografia existent sobre Pere Calders. Tanmateix, aquest afany de dos personatges per ocupar tot l’escenari no deixa de resultar caldersià en allò que té de grotesc. Finalment, voldria referir-me al to excessivament canònic de l’exposició i el catàleg. Per exemple, el compromís cívic i patriòtic de Calders amb la Catalunya republicana durant la Guerra Civil no queda pas en entredit si situem en el seu punt just la seva participació voluntària en el cos de carrabiners. S’hi va apuntar, com molts dels seus companys dibuixants a “L’Esquella”, perquè era una manera de triar cos i de poder fer la guerra sota una mínima protecció. Àngel Estivill, l’enllaç entre la cèl·lula comunista del Sindicat de Dibuixants i el PSUC, així ho havia ideat. I el mateix Calders, en el postfaci a l’edició de 1983 d’Unitats de xoc, desmitifica el seu paper com a combatent. El mateix podria dir-se de l’episodi de la seva marxa cap a Sud-amèrica. Se n’hi va no perquè ho hagués demanat des d’un camp de concentració –això ho van fer molts refugiats catalans, sense cap èxit– sinó després d’una entrevista que ell manté a París amb Josep Moix, aleshores un dels màxims dirigents del PSUC. I marxa cap a Mèxic i no cap a Xile –amb la resta d’escriptors que acomboiava Francesc Trabal– perquè cap a Mèxic havia marxat ja Rosa Artís, la que seria la seva segona esposa. Aquest és, també, el Calders real. Un personatge literàriament ambiciós; murri, quan li convé; tossut sota una aparent capa de fragilitat; esmunyedís davant la crítica; angoixat i divertit alhora; i ara, per fi, caçat pels entomòlegs i dissecat, com era esperable, de forma exhaustiva i eficient.
Tornar