Documentació
Autènticament Vila-Matas
L'escriptor Enrique Vila-Matas publica nova novel·la en la línia dels èxits anteriors. París no se acaba nunca (Anagrama) és una "revisió irònica de dos anys d'aprenentatge literari". Després de les celebrades Bartleby y compañía i El mal de Montano , Anagrama torna a publicar una novetat genuïnament Enrique Vila-Matas. L'escriptor torna a jugar amb els límits entre realitat i ficció, converteix en personatges els autors que llegeix i gasta un to confidencial que sedueix els lectors. Ara, però, assegura que és el primer cop que narra un fragment de la seva vida: "He fet una revisió irònica dels dos anys d'aprenentatge literari al París de la meva joventut, a mitjan anys setanta". De tota manera, la credibilitat de Vila-Matas en qüestions de límits entre ficció i realitat és ben escassa. "Tot el que explico a París no se acaba nunca és una veritat que, de vegades, està novel·lada. També un relat autobiogràfic és una ficció entre moltes possibles", aclareix l'autor. Entre moltes altres "veritats" Vila-Matas exposa que va arribar a París per participar en un concurs de dobles de Hemingway perquè sempre havia cregut que hi tenia una semblança física. Aquest és un dels molts episodis "autobiogràfics" difícil d'empassar-se, però la clau de la narrativa autènticament Vila-Matas és fer-ho creïble o, si més no, desconcertant. El que ja és més fàcil és pensar que el jove Vila-Matas va anar cap a París "per fugir de la Barcelona franquista, més que no pas per la ciutat". Entre els qui el van acollir a la capital francesa hi ha l'escriptora Marguerite Duras, que li va llogar unes golfes on havia allotjat Mitterrand durant dos dies en el temps de la resistència, hi havia viscut l'escriptor Copi, hi va passar el pintor Javier Grandes, oncle d'Almudena Grandes, i també hi va estar un familiar de Jodorovski. Diu Vila-Matas que tot el que explica de la casa és real. I amb realitats com aquestes ja es veu que s'ha de fer una novel·la. L'origen del llibre, però, és un altre: l'encàrrec d'una conferència sobre la ironia que li va fer la Fundació Luis Goytisolo del Puerto de Santa María. Per fer el text, el novel·lista es va trobar recordant la seva joventut: "A diferència d' El mal de Montano , en què el narrador està malalt de literatura, aquí hi trobem el pol oposat: el jove que gairebé no ha tingut lectures. En aquell temps havia llegit Cómo se hace una novela , d'Unamuno, que jo vaig confondre amb un llibre d'autoajuda, i Cartas a un joven poeta , de Rilke". El paper del lector Aquell jove que vestia de negre i volia ser un bohemi parisenc i "arrossegava una falsa desesperació de poeta maleït", tenia totes les intencions de matar el lector: "Aquesta idea concordava amb el desig de molestar el públic burgès, a l'estil de Miles Davies, que en aquella època va actuar d'esquena al públic al Palau de la Música per concentrar-se més, fet que es va prendre com una provocació. A mi, però, el lector m'era un destorb. El volia matar perquè no comentés mai que jo escrivia malament". Ara la relació de l'escriptor amb qui el llegeix és totalment diferent: "El lector sempre està present en allò que escric i fer aquesta autobiografia ha estat un detall, ja que s'acosta bastant al personatge que vaig ser. Tot el llibre és desmitificador, començant per mi mateix. Confesso que era un analfabet amb quatre lectures, que tenia un pòster de Virginia Woolf a les golfes... M'he aproximat al pobre imbècil que era i de l'estada a París el que es diu aprendre no vaig aprendre'n res, més enllà d'escriure a màquina. Marguerite Duras em va donar consells però no vaig entendre allò del registre lingüístic. Els seus consells semblaven fàcils però estaven enverinats". El jove Enrique Vila-Matas, però, es va entestar a fer la novel·la d'estructura més complicada i va superar aquella estada parisenca. Ara és un escriptor cada cop més reconegut i, fins i tot, sospita "si rebre tants premis no deu ser una conspiració internacional". Amb llibres com aquest, però, es pot dir que s'ho ha buscat.
Tornar