Documentació
Article publicat a “El Periódico” el 31/10/03 per Enrique Turpin
París no se acaba nunca és un repàs de l'educació sentimental que va forjar la prosa d'Enrique Vila-Matas. La asesina ilustrada és el títol de la segona novel.la d'Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948), apareguda després de Mujer en el espejo contemplando el paisaje (1973), escasses 70 pàgines recorregudes per l'ombra allargada de Jorge Luis Borges i l'empenta incandescent d'una passió literària en potència. La seva última novel.la, París no se acaba nunca , en canvi, recorda el record dels fets, reinventa l'invent de la realitat que va forjar sense remissió l'escriptor que ha acabat sent Vila-Matas, flamant premi Mèdici per El mal de Montano. Com li va passar a l'escriptor argentí Macedonio Fernández, en el camí de la recerca metafísica Vila-Matas també es va topar amb la felicitat. Una cosa així com jugar al flipper sense temor que es coli la bola, com diria el narrador. Allà va llegir i va ser feliç, o va ser feliç perquè va llegir. El cert és que el relat de l'educació sentimental que amaga París no se acaba nunca confirma l'estat d'agnòstica beatitud que ha aconseguit la prosa de l'escriptor. La seva literatura és avui superior i definitiva per entendre els nous camins que s'han obert en la novel.lística contemporània de qualsevol àmbit idiomàtic. La nova peça de ficció comença sent l'esborrany d'una llarga conferència sobre la ironia, encara que aviat es converteix en una declaració d'amor a la ciutat que va veure néixer Vila-Matas com a escriptor. No oblida tampoc retre justificats homenatges als que van ser testimonis excepcionals d'un maleïdisme literari tan impostat: Edgardo Cozarinsky, Sergio Pitol, Julio Ramón Ribeyro, Raúl Escari, Ernest Hemingway, Johnny Guitar, India Song... Tot el que va ensenyar al jove autoexiliat que es podien --i s'havia de fer-- traçar noves fronteres al mapa grisenc i rom de la literatura espanyola del moment. París no se acaba nunca novel.la des de la glossa, l'assaig i la paròdia la forja d'un estil a cavall entre la realitat i la ficció que avui resulta indissociable de la personalitat de Vila-Matas, per més que alguns epígons suposadament innovadors hagin intentat encerclar el terreny amb més èxit de vendes. Això últim no ha de passar inadvertit, ja que des de la seva Historia abreviada de la literatura portátil (1985) Vila-Matas no ha desistit en l'intent d'eixamplar els marges entre els quals discorre la literatura amb majúscules. Des d'aleshores, l'escriptor ha anat dibuixant una orografia molt particular però essencial, amb unes cotes d'altura com Bartleby y compañía (2000) i El mal de Montano (2002) , a les quals assisteix l'empenta articulística. La mateixa empenta que sens dubte oxigena els presents 113 fragments, ben acabats i ordenats i comunicats entre si a través d'uns atzarosos fluxos d'improvisació sàviament administrada des del seient imaginari de les dues gauches , la francesa i la barcelonina. Amb la garantia de saber que tot el que és vila-matià constitueix des de fa temps la distància més curta entre la vida i la bona literatura, un s'hauria de submergir sense dilació en la lectura d'aquest París no se acaba nunca , perquè sempre es rebrà alguna cosa a canvi del temps que s'ha invertit en la lectura.
Tornar