Documentació
Pipa i desesperació: París, estació Termini
En pintura tenen un tecnicisme que aniria molt bé per descriure el que Vila-Matas fa a París no se acaba nunca (títol dual que suggereix tant una prolongada melancolia com un cert tedi o un lament). El terme a què em referia és aballar : afeblir, esvair, difuminar els colors d'un quadre. I això és el que fa aquí Vila-Matas: suavitzar un paisatge espiritual, el corresponent als dos anys de joventut (1974-1975) que el protagonista i narrador (un personatge que és inequívoc desdoblament -no heterònim- de l'autor) va passar a París, meca de qualsevol escriptor i artista en potència, especialment si la vocació arriba vestida de malditismo , desesperació, heterodòxia, irreverència, nihilisme et altri . Som davant la novel·la més greu i personal d'Enrique Vila-Matas perquè en aquesta autobiografia de la bohèmia i dels anys d'aprenentatge literari a París el lector veu realment els dubtes, angoixes, pors, emocions i sentiments del jove poeta. També som davant la seva novel·la més perfecta perquè París no se acaba nunca encara té molt de la gosadia i força entre naïf i estranya que al seu dia vam admirar en la Historia abreviada de la literatura portátil (1985) i, enllaçant o tenint present les lliçons apreses en el camí que l'escriptor va recórrer des d'aleshores -camí jalonat per un total de set novel·les- desemboca en la genuïna bastimentada de Bartleby y Compañía i El mal de Montano , si bé amb l'artifici ja molt alleugerit. O, si ho prefereixen, aballat. Perquè hi ha un entramat molt calculat dels materials que formen aquesta novel·la, estructurada, com Bartleby , en breus unitats pròximes al fragmentarisme pròxim al collage i la naturalesa genològica del qual oscil·la entre la crònica anecdòtica, el conte, l'apunt, la cita aforística, el retrat, la impressió, el discurs assagístic... Però aquesta polimorfia variada s'ajusta ara a una dicotomia essencial que tensa i organitza aquesta ficció autobiogràfica en tots els plans: el relat (ficció-assaig, novel·la- conferència), l'estructura (amb un contrapunt temporal joventut-maduresa), els espais (golfes-carrers/cafès) el model d'escriptor (Rimbaud-Mallarmé, Hemingway-Mann, Aventura-Ordre), el to (ironia paròdica, histrionisme-humor, confessió-revelació) el designi (artifici-naturalitat), etcètera.
ELEGÀNCIA I EQUILIBRI
De la feliç articulació d'aquestes dicotomies, de l'arriscat matrimoni de contraris, brolla aquesta esplèndida novel·la , París no se acaba nunca . Si Bartleby era sòbria i fins i tot continguda i Montano l'expansió una mica descontrolada d'una fórmula que va ser aplaudida i celebrada per tutti quanti , el perill del manierisme (ja tocat aquí) era a tocar (sobretot perquè no trigarien a aparèixer els epígons: els vila-matitas de torn). Però no ha passat això. París no se acaba nunca és, realment, l'harmonia, l'elegància, l'equilibri entre una fórmula o un mode literari (una escriptura) ben assajat ja després de vint anys d'ofici i risc, i l'emoció, la respiració personal (no artificial); és l'amalgama d'emoció i expressió, com sap molt bé el narrador que revisa aquells primers pasos de jove escriptor: "Jo crec que en la meva primera incursió en les lletres, a La asesina ilustrada , vaig dissociar massa entre forma i contingut, entre l'emoció i l'expressió de l'emoció, del pensament, que haurien de ser inseparables. Emoció i pensament haurien de ser sempre inseparables, que el lector assisteixi en directe a la creació d'un text de pensament commogut". L'expressió directa de l'emoció o el pensament commogut no és una paradoxa; és, senzillament, el punt d'arribada (literàriament o narrativament parlant) després d'una travessia d'un parell de dècades. Aquí assistim al seu inici. París no se acaba nunca narra, per una banda, les peripècies d'un jove barceloní que a mitjans dels 70 viatja per viure el seu París, escenari en què irremeiablement s'incrivia un somni o projecte de futura glòria literària, narració que esdevé deliciosa i divertida crònica de la quotidianitat i viure anodí del jove artista, un paisatge més gris que negre, si bé il·luminat a ratxes pel frec i convivència del jove amb les enlluernadores criatures que habiten la rive gauche : telquelites, oulipians, prestigiosos intel·lectuals que viatjaven a la Xina, cineastes, actrius bellíssimes, milionaris mallor-quins, travestis, diversos exiliats... I també els joves amics que, com ell, feien el seu camí. Entre totes aquestes criatures destaca, poderosa, Marguerite Duras, de la qual Vila-Matas ens deixa aquí un bellíssim retrat (moral, vital), a més d'impagables instantànies que fixen moments del viure. Aquest és l'escenari. Però París no se acaba nunca és molt més que una crònica: és, sobretot, la història (amb arravatament que frega la confessió) d'una vocació, amb els titubejos, els dubtes, les pors, la inseguretat, l'esforç... aparellats als encerts, les trobades, les epifanies... Agafant com a eix de la reflexió la forja de La asesina ilustrada (primera novel·la de Vila-Matas, publicada el 1977 i reeditada el 1996), és a dir, cenyint-se a l'experiència vertadera, el narrador reconstrueix un camí que passa ineludiblement pel despreniment de la màscara, l'abandonament de l'histrionisme i la impostura, el desposseïment i la nuesa, la inquisició i indagació del que és autèntic i personal, alhora que per una successió de descobriments i aprenentatges (fonamental la proximitat i experiència del cinema) de caràcter estètic i formal que, en conjunt, revelen com es va escriure aquella opera prima, La asesina ilustrada.
LA POÈTICA PERSONAL
I alhora que ens explica tot això, el narrador que escriu des de la llunyania del present, des de la maduresa artística, va exposant la seva poètica personal: una manera de concebre la literatura que passa per l'acceptació de l'art com a ofici, sí, però dotant l'artefacte d'emoció (és molt interessant tota la reflexió sobre la ironia que travessa aquestes pàgines, veritable leitmotiv del llibre, des del qual es pauta aquesta vida d'escriptor) i construint-lo amb un llenguatge o estil que és com "un espai i un color intern a la pàgina". Una veritable festa!
Tornar