Documentació
Únics i lliures
Un dels integrants més pintorescos de la bohèmia madrilenya de començaments del segle XX fou el català Alfonso Vidal y Planas (Santa Coloma de Farners, 1891 - Tijuana, Mèxic, 1966). Va practicar el periodisme en diaris que vivien del xantatge a les timbes de joc, i va fundar també més d’una capçalera que a penes duraria quatre números. Va escriure teatre, que li donà fugaçment molts diners i molta fama, i va publicar a més poesia i novel·la. Va vagarejar per la Puerta del Sol alimentant- se de mitges torrades, va pernoctar agafat a una corda a la esgarrifosa pensió de Han de Islàndia, i quan no tenia diners per pagar-se aquest estatge dormia al llit que li cedien les seves amigues les prostitutes del carrer Ceres. “Las noches invernales de Madrid arañan, muerden la carne, lamen los huesos”, va escriure als 27 anys en el seu llibre de records Memorias de un hampón (1918). El pintor Julio Romero de Torres li va fer un retrat amb una cigarreta a la mà, i en aquest quadre Vidal y Planas té més de poeta gitano que de poeta bohemi. Va trepitjar la presó diverses vegades. La darrera hi va anar a parar per haver mort el seu company el dramaturg Luis Antón del Olmet, que li encalçava la seva promesa, una noia del carrer Ceres. En esclatar la Guerra Civil, va utilitzar el carnet de la CNT per alliberar de les txeques els amics literats. Abans d’acabar la guerra, Vidal y Planas va marxar cap als Estats Units i va treballar a Hollywood com a “escritor de la Warner Bros”. Va estar després per Guatemala, i finalment va recalar entre el grup dels exiliats republicans de Tijuana, on va morir amb 75 anys i on avui una avinguda porta el seu nom. Alfonso Vidal y Planas és un escriptor de paisatge madrileny, però amb Bombas de odio va fer una novel·la barcelonina fins al moll de l’os. Publicada per l’editorial Mundo Latino, però sense data de publicació, hi retrata en to de fulletó la Barcelona a mans del pistolerisme del Sindicat Únic i del Sindicat Lliure. Els seus personatges hi vaguen turmentats per les Rambles, s’amaguen a l’Escullera, es citen al cinematògraf del Salón Doré de la plaça de Catalunya i freqüenten les botigues de robavellaires del carrer de Sant Pau. El que es conta és la història d’amor entre un expresidiari de 18 anys que s’ha ficat de pistoler de la patronal i una noia de 14 que treballa en un cabaret. Bombas de odio és a més a més una novel·la en clau que relata fil per randa l’assassinat de líders sindicals, com és ara el Tero (Pau Sabater, un dirigent de la CNT), o el de l’advocat Francesc Layret (en aquest cas es donen sense embuts els noms dels assassins: el Argentino, el Rubio, “que fue apache en París”…, i es diu fins i tot quant van cobrar). El llibre és més a prop del pinxo que de l’anarquista: “Yo, señor, ya no tengo ideas. ¿Para qué nos sirven las ideas a los miserables? Si fueran cuerdas, nos ahorcarían con ellas”, diu el protagonista. Els protagonistes són xusma, pertanyen a una policia paral·lela muntada amb paios arribats dels baixos fons (“gentualla bien vestida, pero de figura tosca, [...] de sarcástica serenidad, tigresamente risueña y modos arañantes”). A través d’ells es veu al pistoler que passeja, pren un cafè, es delecta amb un havà i finalment opera. Bombas de odio és en essència una dissecció del ventre de la nit barcelonina en la seva dinamita, en els seus cabarets, en els seus bordells, en les seves comissaries i en els seus descampats, on sovint es descobreix el cadàver d’una persona honrada.
Tornar