Corpus Literari Ciutat de Barcelona

Documentació

“Calders. Miralls de la ficció” al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)

La ficció de Calders El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona presenta ‘Calders. Miralls de la ficció’, una exposició que pretén eliminar els clixés innocus que s’han anat creat sobre la figura i l’obra de l’autor. Rere el Calders que, de manera simplificadora, es qualifica de bonhomiós i amable, s’hi amaga la ironia i la complexitat narrativa

Calders era una persona amable i bonhomiosa que, per protegir la seva timidesa de qualsevol envestida imprevista de la fama, s’inventava un personatge públic, amable i bonhomiós també i anomenat també Pere Calders. L’escriptor és vist generalment com una bona persona, que feia una obra de fantasia, humor, irrealista i màgica. En definitiva, una obra de to menor. Tot plegat, innocu. Però en la literatura de Calders, en què es troba el que s’acaba d’apuntar, també hi ha bones dosis de complexitat narrativa, desmitificació, transgressió, premeditació, distanciament, ironia i absurd. Pel que fa al personatge Calders, pot resultar efectivament agradable, amistós i benèvol, però tota aquesta fila d’adjectius només ajudarà a perfilar-lo si es complementa amb una altra no menys caracteritzadora del mateix personatge: inconformista, irreverent, patidor, nerviós i mordaç. Tot plegat, gens innocu, doncs. El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) presenta fins al 28 de gener de l’any que ve Calders. Els miralls de la ficció, una exposició que pretén exhibir aquest Calders “escabellat”, segons l’expressió de Jordi Castellanos, catedràtic de filologia catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i comissari de l’exposició juntament amb Joan Melción, director del Servei d’Idiomes Moderns de la UAB i estu-diós de Pere Calders. L’exposició és una coproducció del CCCB i la Institució de les Lletres Catalanes, amb una aportació de patrocini del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i la participació de la Universitat Autònoma de Barcelona. L’exposició, que pren el títol de la introducció feta pel mateix Calders a la seva novel·la L’ombra de l’atzavara, potencia la imatge d’un autor complex i incisiu que, a través dels seus contes i les seves novel·les, fa trontollar les seguretats en què s’ha instal·lat el lector. “L’objectiu és exposar la figura de Calders, que sigui llegit i revisitat”, indica Castellanos. I no s’ha aprofitat cap centenari ni cap motiu forçat pel mig. N’hi ha hagut prou que Calders sigui una figura estimada perquè dues institucions d’aquest país en fessin una exposició. Per a Castellanos com per a Melción, la mirada, irònica i tendra alhora, que Calders projecta sobre la realitat convida a una reflexió sobre les contradiccions, les paradoxes i els absurds que envolten allò que es vol presentar com a veritats absolutes. Per entre aquestes certeses irrevocables, s’hi escolen sempre fets inexplicables, atzars imprevistos i esdeveniments estranys, que acaben perfer naufragar la seguretat de la casa, la placidesa del jardí, l’arrogància científica o qualsevol norma moral o social. Un dels principals atractius de l’exposició del CCCB és la presentació de documentació inèdita exposada per primera vegada públicament i cedida a la Universitat Autònoma de Barcelona pels familiars de l’escriptor. Entre tot aquest material destaca la documentació escrita dels anys trenta; la correspondència de Pere Calders amb el seu pare, amb Tísner i amb Francesca Trabal; la documentació escrita i gràfica que il·lustra la participació de Calders a la Guerra Civil; alguns dibuixos, grafismes i aquarel.les desconeguts fins avui; material fotogràfic i, finalment, un guió de cinema fragmentari i diverses pel·lícules d’aficionat realitzades per Calders durant la postguerra. Tot plegat respon a l’interès de la parella de comissaris d’apartar el vel tènue que s’ha anat teixint sobre un Calders encasellat en el gènere contístic. L’exposició s’articula a través de dos recorreguts que es van entrellaçant. D’una banda, hi ha l’explicació documentada de la trajectòria personal i literària de l’escriptor en les seves diferents etapes i els seus múltiples aspectes. De l’altra, es presenta el món literari de Pere Calders amb la recreació de vuit escenaris diferents que evoquen, a través de muntatges sonors, lumínics i objectuals, alguns dels temes recurrents de l’escriptor a la seva obra literària. Calders va néixer el 29 de setembre de 1912. Melción indica que l’autor sempre recordava que havia nascut l’any de l’enfonsament del Titanic, per recalcar que el seu era un moment en què molts valors es van enfonsar. Per a l’estudiós, un d’aquests valors caducs és “el típic del segle XIX” de pensar que l’home pot arribar a dominar la realitat. L’escriptor era fill de Vicenç Caldés i Arús, viatjant de comerç i també escriptor, a qui sempre es mantindrà unit. De petit, va fer llargues estades a Can Maurí, prop de Sabadell, una masia que mitificarà com a origen del seu gust per la narrativa i el misteri. A l’escola hi troba un mestre, Josep Parunella, que li fa estimar la llengua, i a la Llotja es forma com a dibuixant. Paral·lelament a la seva formació a Llotja, Calders ha d’incorporar-se al món del treball, primer com a apr-nent en un taller d’escenografia, més tard com a grafista i decorador. El 1932, gràcies al seu amic Avel·lí Artís-Gener (Tísner), entra en el periodisme, en l’òrbita de les publicacions “Diari Mercantil” i “Avui”. “Diari de Catalunya”. Però fracassa en aquesta primera temptativa periodística. El 1935, es casa amb Mercè Casals i l’any següent Josep Janés li publica els seus primers llibres: El primer arlequí i La Glòria del doctor Larén. Amb l’esclat de la guerra, Pere Calders, compromès políticament i afiliat al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i a l’Agrupació d’Escriptors Catalans, multiplica les seves activitats. Com a ninotaire polític viu el seu moment més intens i creatiu, signant Kalders. Una de les vinyetes iròniques i satíri-ques que firma a L’Esquella de la Torratxa, de la qual és un dels responsables en la seva darrera etapa, representa un diàleg en-tre dues persones en què l’una demana: “I tu també ets un catalanista de tota la vida?”. L’altre individu respon: “No. Jo ja fa molt temps que ho sóc”. Com a escriptor, manté la seva obra en el camí iniciat i, alhora, escriu La cèl·lula, una novel·la avui perduda que és la resposta a la crida que fa la revista “Mirador” perquè s’escrigui novel·la de guerra. El 1938 publica Unitats de xoc, un llibre sobre la vida al front, fet per encàrrec de la Institució de les Lletres Catalanes. Com a voluntari, Calders s’incorpora al cos de carrabiners, per afrontar la revolució militar. Amb la derrota, Calders passa la frontera amb França i és reclòs cinc dies al camp de concentració de Prats de Molló, abans de veure’s obligat a exiliar-se a Mèxic 23 anys, de 1939 a 1962. A l’altra banda de l’Atlàntic, viu dins el cercle de refugiats, amb la idea de tornar així que li sigui possible. Considera, doncs, provisionals les seves relacions amb el país i la cultura que l’ha acollit. Prefereix col·laborar a les revistes catalanes a l’exili, especialment les mexicanes (“Full Català”, “Lletres”, “Pont Blau”), però no arriba a publicar cap llibre de creació a l’estranger. Ho farà a Catalunya, a partir de la publicació el 1955 d’un dels seus llibres clau, el recull de relats Cròniques de la veritat oculta. Amb l’ajut de Josep Carner, Calders s’anirà situant com a grafista i dibuixant, en treballar, sobretot, per a l’editorial Unión Tipográfica Editorial Hispanoamericana (UTEHA), on realitza feines molt variades, que van des del dibuix comercial fins a la il·lustració, el gravat, el disseny de portades i la creació de logotips. I és que Calders era un professional de prestigi, com ho demostra el fet que dues de les seves portades fossin seleccionades per representar Mèxic en la International Fachet Exhibition, organitzada pel Museu Victòria-Albert de Londres. A Mèxic també hi refà la seva vida personal: el 1943 es divorcia de Mercè Casals i es casa, el mateix dia, amb Rosa Artís-Gener. Les circumstàncies familiars –el divorci mexicà no era reconegut a l’Estat espanyol– i el cost econòmic –Calders no va anar a fer les Amèriques– van retardar fins al 1962 el retorn de l’escriptor a Catalunya. Finalment, la família s’embarca el 8 d’octubre del 1962 a Veracruz, en el transatlàntic Covadonga. El destí és la casa que el pare de Calders els ha llogat a Sant Cugat del Vallès, on s’instal·len fins que, el 1966, es traslladen al que ja seria el seu domicili definitiu al carrer Borrell de Barcelona, al costat de la casa que acollirà Tísner en tornar d’Amèrica anys més tard. Pel que fa a la reincorporació a la vida literària de Catalunya, entre els encàrrecs que va rebre poc després d’arribar n’hi ha un de Joan Oliver que Pere Calders va acollir immediatament: escriure una biografia de Josep Carner. Serà una manera d’agrair al poeta els favors rebuts en els primers anys d’estada a Mèxic. Calders l’escriu paral·lelament amb l’acabament de L’ombra de l’atzavara, amb què el 1963 va guanyar el premi Sant Jordi. També el 1963, Calders comença a publicar a “Serra d’Or”, on, a partir de l’any següent, va mantenir una secció, Qüestions obertes, que es considera com la represa de la seva qualitat d’articulista d’actualitat. Hi fa, per exemple, una defensa del conte, i també comentaris sobre la llengua. Fins que tracta el tema de la immigració, d’actualitat perquè acabava d’aparèixer el llibre de Francesc Candel Els altres catalans. Aleshores escriu una qüestió oberta que no resulta políticament correcta, rep moltes crítiques, i la revista prefereix tancar la secció i demanar-li només articles literaris. Com que Serra d’Or no publicava –o només ho feina molt esporàdicament– contes, la col·laboració de Pere Calders va disminuir considerablement arran de l’incident. Però col·labora a “Cavall Fort” i aviat se li obre la plataforma de “Tele-Estel”, on pot tornar a publicar contes amb regularitat i, a més, reprendre el periodisme d’opinió que no havia pogut consolidar a “Serra d’Or”. Aquesta activitat d’articulista, un cop tancat “Tele-Estel”, serà continuada a la revista “Canigó” i, anys més tard, en els suplements de cap de setmana de l’”Avui”. També, sempre en català, a “La Vanguardia” i “El Periódico”. L’estrena, el 1978, en temporada comercial al Teatre Villarroel, d’Antaviana, un muntatge de la companyia teatral Dagoll Dagom sobre contes de l’escriptor, serà un factor clau en la popularització de Calders. La companyia va portar el muntatge per tot l’Estat, a Itàlia i a França. El muntatge, que comptava amb la col·laboració del cantant Sisa, partia d’una lectura de l’obra de Calders que accentuava el seu caràcter imaginatiu i màgic i va connectar de ple amb algunes de les inquietuds de l’època, a més d’obrir noves perspectives al teatre català. Les noves perspectives polítiques contribueixen també a fer que Calders sigui, dia a dia, més reconegut. A més, l’autor intensifica la seva dedicació a la literatura a partir del moment en què s’ha jubilat. Les traduccions també augmenten. Edicions 62, que n’adquireix els drets en exclusiva, publica les incompletes Obres completes, de les quals, fins a l’actualitat, n’han sortit cinc volums. I el reconeixement arriba en forma de premi: la Lletra d’Or del 1979, el Premi de Literatura Catalana de la Generalitat l’any 1983, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1986 i el Premi Nacional de periodisme el 1993, entre d’altres. Calders va morir a Barcelona el 21 de juliol de 1994. Tenia vuitanta-un anys. “He viscut –havia escrit uns quants anys abans– una monarquia que va caure, un parell o tres de dictadures, una transició democràtica (amb restauració monàrquica) i un espectacular triomf socialista”. L’exposició del CCCB, intencionadament fosca, situa aquest recorregut per la vida de Pere Calders en vuit escenaris que són, successivament la casa, el jardí, el teatre, el rellotge, les mans, els invents, els crims i els naufragis. A l’interior de cada escenari s’hi exposen objectes i s’hi reprodueixen textos de Calders. Com s’indica en el catàleg de l’exposició, abundant en informació i que es beneficia del disseny de Sonsoles Llorens, la casa és sempre, en l’univers literari de Calders, un símbol de seguretat, de placidesa i d’ordre quotidià. Moltes de les narracions de l’autor arrenquen d’una situació estable, en la qual els personatges se senten segurs dins els límits de la llar. En aquest ordre inicial, fins i tot els elements fantàstics, com ara els fantasmes, poden encabir-s’hi, amb un tractament equivalent al del servei domèstic. És el cas del que succeeix a L’esperit guia, del recull de contes Cròniques de la veritat oculta: “A casa meva, fora d’èpoques de veritable penúria econòmica, hi ha hagut sempre fantasma”. Però, gradualment o de sobte, aquesta situació es veu trasbal-sada per algun element estrany, imprevist, que posarà en qüestió l’harmonia inicial. Del jardí de Calders se’n recorda que és el paisatge que conjuga l’espontaneïtat de la naturalesa vegetal amb un determinat ordre humà. En el món literari caldersià el jardí esdevé, inevitablement, la representació d’un escenari ambigu, on pot passar qualsevol cosa. Que hi aparegui una mà tallada, per exemple, com en el conte El principi de la saviesa: “—És horrible, senyor! —digué—.El que m’ha passat avui no m’havia passat mai... Jo encara estava ensonyat i em va costar una mica de reco-brar el meu posat habitual.

—A veure, a veure. Què passa?

—Cavant el jardí he trobat una mà.

De bon matí, allò era difícil d’entendre. Vaig preguntar:

—Una mà? Una mà de què?

—Una mà esquerra!”.

El muntatge de l’exposició del CCCB, que ha estat dirigit i dissenyat per Joaquim Roy, amb la col·laboració de Xavier Torrent, recrea un tros de jardí on hi ha espai per a la referència a aquesta mà esquerra tallada. Un jardí on “comencen a passar coses rares”, segons Melcion, en què també es pot celebrar un duel o es pot descobrir un sarcòfag egipci. De nou, com a la casa, un fet imprevist esmicola l’equilibri inicial i projecta, da-munt la placidesa del paisatge, l’ombra de preguntes inquietants. El teatre és el lloc on els límits de la realitat i de la repre-sentació de la realitat estan més pròxims. Com el circ, el teatre és una finestra des d’on evadir-se de la realitat immediata, però també és una finestra que s’obra a una nova comprensió de la realitat. Amb aquesta, el teatre comparteix el llast de les convencions. Quan les formalitats es posen al descobert, només queda la certesa que tot plegat és una pura il·lusió. El rellotge és una maquinària de precisió que té com a finalitat acotar allò que és més fugisser i immaterial: el temps. Calders el converteix en el símbol de l’esforç humà més impossible i més necessari: donar forma abastable a allò que no es pot abastar. Per això el temps es materialitza en els rellotges. El seu tic-tac recorda que un és viu i, al mateix temps, que marca la pauta de la vida. Un rellotge parat és el recordatori d’una mort, el final d’un viatge circular, un vaixell encallat en un illot. Les mans intervenen en la litúrgia dels miracles i són, per tant, en els contes de Calders la representació d’un esdeveniment màgic, però reduït a un artifici. A Cròniques de la veritat oculta, unes mans poden crear la il·lusió de vida en unes nines de pasta, però no poden competir amb la fabricació industrial; poden retenir en un puny una vida que s’escapa, com en el cas del protagonista d’”El desert”, però només per ajornar el tràgic final: “Mira: a l’Enric, se li escapava la vida i va ésser a temps d’agafar-la amb la mà. Ara l’ha de dur sempre tancada, perquè no li fugi definitiv-ment”. Endebades. Li fugirà quan obri la mà en un gest mecànic de salutació a una artista atractiva. Els invents omplen l’univers literari caldersià. Científics, investigadors i inventors immersos en empreses impossibles, en investigacions desproporciona-des i en invents absurds són la caricatura de la fatuïtat humana, de l’esforç inútil per dominar la naturalesa, per emmotllar-la a necessitats sovint mesquines, per descobrir les lleis que regeixen la realitat, sense suficient dosi d’humilitat. L’esforç de la triada investigadora sol estar abocat al fracàs o a resultats imprevisibles, irònicament ridículs. El crim també s’apodera del món literari de Calders. Assassinats i delictes són comesos per personatges que desperten la simpatia del lector. En alguns casos, fins i tot sense ma-lícia. “Rera el Calders amable hi ha enormes catàstrofes i crims sanguinaris” indica Melcion, que matisa: “Sempre tractats amb humor, això sí”. Calders se serveix d’aquest tema per subvertir les convencions morals i socials i, amb l’ajut de la ironia, per girar com un mitjó els tòpics sobre la culpabilitat i la innocència. Es poden trobar adulteris resolts a trets o a cops d’ampolla: “Els trets no han tocat ningú, i la dona surt del replà esgrimint una ampolla de vi” ("L’imprevist a la casa número 10", a El primer arlequí). Finalment, els naufragis són l’evidència del fatalisme que impregna bona part de la literatura de Calders, sota la capa d’amable d’ironia i de tracte bonhomiós. El desastre, la catàstrofe, solen ser el desenllaç provocat per l’Home amb hac majúscula. Aquest Home que, en paraules del mateix Calders, “amb el seu empatx de transcendència, vociferador, fent puntetes per imprecar, proclamant-se ell mateix prototipus i eix de tota cosa creada, deixa un marge important a la desconfiança”. Mentre s’avança cap a l’interior de l’exposició del CCCB, el reflex en miralls allargats col·locats al sostre un rere l’altre permet llegir una cita de Calders que recorda aquest fatalisme. “Sovint juguem amb l’absurd però és amb més freqüència que l’absurd ens mou a batzegades i ens domina, donant a la nostra vida un contingut que ens meravella principalment a nosaltres mateixos”.