Documentació
Tot homenatjant Calders: les performances de la modernitat
Temps era temps hi havia un contista català que podria ser per a propis i estranys un prototipus de la contemporaneïtat. Era ja ben arribada l’hora d’escampar-ho fora de la complicitat de taules, despatxos i aules: així he entès el projecte elaborat des de la Universitat Autònoma de Barcelona (que ja havia nomenat Calders doctor honoris causa el 1992) de muntar una exposició al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona sobre l’autor —Calders. Els miralls de la ficció— en col·laboració amb la Institució de les Lletres Catalanes i un col·loqui —Pere Calders. L’escriptor i el seu temps— obert als estudiosos de la trajectòria caldersiana. La iniciativa confirma tres coses. Primer, com es pot divulgar un escriptor sense banalitzar-lo; després, que el millor homenatge és estudiar-lo i no reduir-lo a les laudationes de circumstància. I, per últim, com un autor conegut com a contista pot ser vist com el que és, un artista excepcional, justament pel mestratge amb què domina un gènere que encara massa vegades el gran —i no tan gran— públic malinterpreta com a literatura menor. El marc on es produí l’anàlisi i el debat de la producció i recepció caldersianes serví també perquè el professor Jordi Castellanos (comissari de l’exposició, juntament amb un altre conegut especialista de l’obra de Calders, Joan Melcion) expliqués el procés de conservació i catalogació del fons Pere Calders, donat per l’escriptor a aquesta Universitat i que actualment es troba en una segona fase d’ampliació. La pertinència d’un col·loqui, exposició o homenatge no és mai aliena a la necessitat social d’alimentar vies de comunicació entre allò no sempre encertadament denominat cultura acadèmica i la divulgació rigorosa. Fóra absurd no veure que la literatura —la història literària— és també la història de la construcció d’uns paràmetres d’interpretació, de la creació d’unes claus de lectura dins un horitzó d’expectatives, que només poden revisar-se en la mesura que es fan explícits. És per això que a la pràctica es fa pública una imatge que prèviament s’ha anat construint com a dominant en els estudis més avançats fins aleshores. Tot el que hi ha per sota de la visió gens innòcua caldersiana es podrà corroborar amb la bibliografia generada a l’entorn del mateix col·loqui, que encara compta amb un altre avantatge: ha permès alliberar el catàleg de l’exposició d’una summa d’articles més o menys especialitzats que en altres ocasions s’han instal·lat en perfecta relació de continuïtat amb les explicacions de contingut stricto senso. Una opció, és clar, perfectament vàlida, convenient en alguns casos, però no sempre necessària. Al meu parer, és l’exposició mateixa que n’ha sortit guanyant: per la senzilla raó que es pot perllongar en la ment de centenars de lectors gràcies a la generositat de l’espai que se li dedica. Es tractava de mostrar la profunda coherència i unitat de l’obra de Calders i reïx mitjançant un muntatge espectacular que s’organitza a partir de dos eixos, els mateixos que recorren de dalt a baix el catàleg (que també inclou una cronologia i bibliografia finals) de la mà de Jordi Castellanos i Joan Melcion: la trajectòria biobibliogràfica creuada amb un univers literari organitzat per nuclis temàtics que subratlla la suggestió de la paraula caldersiana. És en aquesta unitat que radica la seua universalitat i la que converteix l’autor en prototip d’una radical modernitat, d’una de les performances, tant per l’arrel epistemològica de la seua reflexió com per l’estratègia metaliterària que usa per dur-la durla a terme. Com Foix, Pedrolo, Brossa, Palau i Fabre, etc, sap de la literatura quan s’estan fent molt explícits els efectes —en tota la producció d’entreguerres — d’un gran canvi cognitiu: el qüestionament del valor representatiu del llenguatge com a eina que permet una explicació totalitzadora de la realitat. Com Breton, Eliot o Kafka, i versus l’univers literari del XIX, Calders anul·la l’antinòmia tàcita entre real i irreal, parteix de la condició autoreflexiva del llenguatge, però confia en la seua capacitat simbòlica per configurar el món. El qüestionament de les regles de configuració i no la tendència a la negació axiològica de tota relació entre llenguatge i món (que va dur la indeterminació, la fragmentació i l’hibridisme de la post modernitat genèrica cap a desenvolupaments concrets, que han quedat fixats com a postmodernistes) és el que situa tots aquests autors dins un ventall heterogeni propostes davant el repte que defineix segle: la refeta de la modernitat clàssica com aquesta havia quedat actualitzada després del projecte il·lustrat. Es tractava de recuperar una tradició autocrítica, resitua l’irracional al seu lloc (o és que Nietzche no és modern?, cher Habermas, increpava Lyotard); precisament aquella havia quedat bandejada per un desenvolupament unilateral de la idea de progrés d’acord amb el positivisme triomfant. trencament amb l’ortodòxia mecanicista del progrés incloïa un cert escepticisme pels resultats indesitjats de la revolució tecnològica, i això, és clar, ha estat un camp abonat per a diversos revivals nostàlgics del paradís perdut (alguns ben postmoderns), la qual cosa, cal dir-ho, no justament el que es desprèn de la recreació caldersiana de l’escena bíblica del pecat original: no s’entreté gens a explicarnos el que podia haver estat l’«abans de» assegurador de la intemporalitat, ans al contrari ens aboca —tot sortint del CCCB— a enfrontar-nos a la dramàtica condició humana que, irònicament, construeix l’artifici de la seua pròpia realitat.
Tornar