Documentació
Article publicat a “La Voz” el gener de 2002 per Moisès Stankowich
Tot i que aquest estrenadet any 2002 celebrem, dins l'àmbit de les lletres catalanes, l'Any Verdaguer, jo he començat l'any rellegint Joan Vinyoli. Fent un petit incís, cal recordar, per a aquells que no ho sàpiguen (i no tenen per què saber-ho), que el 10 de juny de 1902 moria el gran poeta de Catalunya, Mossèn Jacint Verdaguer. I precisament una proposició no de llei, entrada al Parlament de Catalunya, insta al govern de la Generalitat a coordinar-se amb els municipis vinculats amb el poeta, sobretot Folgueroles, Vic i Barcelona per organitzar actes rememoratius de la vida i obra de mossèn Cinto, com se'l coneix comunament. Però tornant a Joan Vinyoli ("un dels noms més rellevants de la poesia catalana contemporània", en paraules de Jordi Llavina, i no li manca gens de raó), he de dir que, a principis d'any, no sé ben bé per què, vaig estar rellegint Passeig d'aniversari, Domini màgic i Cants d'Abelone, tres autèntiques (i curtetes, no us espanteu) delícies poètiques. Potser és que em sentia un xic abatut i sempre que estic així acostumo a llegir, entre d'altres, Vinyoli i Miquel Martí i Pol (per a aquest últim, demanaria una clara adhesió a la campanya oberta per a la seva més que merescuda candidatura al Premi Nobel de Literatura). I és que Vinyoli, que morí el 1984, a banda de la seva indiscutible qualitat poètica, va fer que, a primer de carrera, descobrís Rilke (del qual només en sabia el nom), Li Po i, sobretot, Leopardi, el qual, anys més tard, va marcar intensament la meva vida. Vinyoli, d'entrada, corprèn i et deixa força impressionat: "La seva poètica -afegeix Llavina -té, sempre, un fort i inextricable contingut simbòlic. Els seus postulats estètics i ètics arrenquen del romanticisme i es beneficien, malgrat les distàncies que hi va posar, de la lliçó simbolista". Si encara no l'heu llegit, ara esteu de sort perquè, recentment, s'ha editat la seva obra completa en un magnífic volum a cura de Xavier Macià. I per què hauríem de llegir Vinyoli?, em pot preguntar algú, i jo podria respondre que aquest és un bon moment, que en l'època en què vivim, tan mancada de reflexió (i per descomptat de reflexió poètica) de la pròpia existència, llegir els versos d'aquest gran poeta català ens endinsa en el més profund de l'ànima humana i ens dóna claus per entendre la persona, la natura, la solitud, la vellesa...i la immortalitat a través de la paraula escrita. Ell ens recorda que, entre la desfeta, hi ha sempre una porta oberta a l'esperança: "Tot calla, tot es resisteix; / cada vegada es fa més i més ampla / la solitud al meu entorn. / Hi ha una font viva que no para / mai de rajar: l'escolto / de nit al cor de cada cosa". Per tancar, voldria recordar-vos també que aquest any, a més, celebrem l'Any Gaudí, l'Any Víctor Hugo i el Centenari Luís Cernuda.
Tornar